Ferran Gustau Jaén Coll. Professor d’Economia i Empresa de la UVIC-UCC
S’obre un nou any, si comptem amb dates i dades d’Espanya, el reconeixement de la crisi va sentir-se el 2008 (agost del 2007 als Estats Units). La davallada en taxes de variació Inter-trimestrals del PIB des d’un màxim a finals del 2005 no es percep com a crisi (vegeu el meu article a Foment del Treball, nº 2128 2010/01 Evolución del total de efectos de comercio (años 2002 a 2009): Expansión, crisis y recuperación), l’alegria continuava fins la caiguda als inicis del 2008, i en punxa després, fins la patacada del 2009. Han passat 7 anys, com podríem dir que passaren 7 anys des de la sortida de la crisi del 2002.
Els principals mals produïts son coneguts, el primer d’ells l’atur de milions de persones, amb conseqüències per ells i les seves famílies, però també per les empreses, que han perdut una part de les persones que sabien fer anar les coses a les empreses i, en ser un fet col·lectiu, social, ha reduït la demanda i ha alterat la composició. La gent ha canviat els hàbits de despesa, fins i tot els alimentaris (des dels que no tenen per menjar i veiem recórrer els contenidors fins els que han deixat de menjar peix, per posar exemples). Una part de les inversions fetes abans de la crisi per les empreses, per assolir nivells de demanda en quantitat, qualitat i preu, s’han malmès o resten infrautilitzades reduint els beneficis empresarials; no diguem ja, per sabut, el nombre de pisos i locals sense comprador, estiguin als balanços dels bancs a la SAREB o en mans d’inversors privats individuals.
Els que viuen de cobrar una nòmina han vist també reduir-se els seus ingressos, fins i tot si han hagut d’augmentar la seva productivitat, sense oblidar el milió i mig llarg de microempreses sense treballadors, dels quals un milió i escaig de persones físiques, que han vist dràsticament reduïda la seva feina, reforçant la caiguda de la demanda a conseqüència de l’atur. La demanda nacional minvant ha contribuït negativament al PIB fins el 2014, tret d’un trimestre al 2010, la qual cosa s’ha aparellat a una aportació positiva insuficient de la demanda exterior (tret del trimestre esmentat), obtinguda en bona part gràcies a la davallada de costos en una devaluació interna de salaris i de preus que han portat la preocupació per una perillosa deflació que encara vigilem.
La inversió s’ha congelat, no pas tant o no només per la insuficiència de crèdit quant per l’endeutament de les empreses, les negatives expectatives de la demanda per les empreses i del retorn del crèdit per una banca més que afeblida, ferida profundament per haver-se agosarat en operacions anteriors d’una alegria i manca de responsabilitat que encara paguem tots, com paguem el paper d’incendiaris que han tingut els bancs centrals dels Estats Units (la Reserva Federal) i de la Unió europea (BCE), que mantingueren els tipus d’interès baixos i no van supervisar el sistema financer amb les exigències degudes.
I tenint a Espanya un Estat escassament endeutat abans de la crisi, ha acumulat dèficit i deutes molt elevats per salvar el sistema financer i evitar que s’instaurés el pànic i arrossegués el sistema productiu al caos. Això ha comportat que els estalviadors hagin pagat i segueixin pagant la crisi que ha provocat l’endeutament privat involucrant al sector públic, forçant-los a suportar una retribució negativa del seu estalvi en comptes bancaris per intervenció dels bancs centrals abocant-hi diners als bancs gratuïtament o quasi.
Aquest és el sòcol que ens ha deixat la crisi almenys clarament fins el 2014, amb un 2015 on s’aprecien canvis i des del que albirem l’inici del 2016 i tractem de veure amb quin entorn es poden enfrontar les empreses, després d’haver passat per una crisi en “W” de la qual ara som a la segona branca de pujada, però que és més baixa que la inicial, com més suau ha estat la segona vall. Més sembla que siguem ara en la branca lateral del símbol d’una arrel quadrada i que el risc de recaure avall no arriba al 50%, potser som en 45% de caure, en front a un 55% de tirar endavant (potser 40% / 60%, però no acabo de sentir-me segur d’això), perquè el fet principal és que la globalització situa fora de les fronteres d’un país una part dels factors determinants. En certa mesura, veient els indicadors estadístics en general, sembla que som, o hem depassat, tot just el 2015, en el punt més baix.
Per començar hem de veure el que es pot esperar de la resta del món. La primera pregunta a fer-se és si hi haurà creixement econòmic mundial. I la resposta és indubtablement sí; a menys que un daltabaix polític ho ensorri tot, la qual cosa té encara una probabilitat baixa, però no nul·la, o que posem en primer pla del record les errades de predicció d’abans de la crisi fetes per institucions que segueixen fent-les (a tall d’exemple, la Banque de France, a les seves Projections macroeconòmiques de desembre de 2015, dóna un ventall de creixement que del seu PIB que va de 0,5% fins prop del 3%, segons errors de predicció anteriors). En el seu informe Perspectivas de l’economia mundial, d’octubre de 2015, el Fons Monetari Internacional preveu un creixement del producte mundial del 3,6% el 2016 respecte del 2015, que fou 3,1% al 2015 respecte del 2014, davallant del 3,4% del 2014 respecte a 2013. De manera que ens estem movent al voltant d’una mateixa xifra des de fa 3 anys (pensem en el possible error estadístic que comporta ajuntar les prediccions de tots els països del món), doncs si bé les economies avançades progressen any darrere any (1,8% al 2014; 2% al 2015 i 2,2% al 2016), a les economies emergents no hi ha aquesta regularitat, i és per això que l’informe comença assenyalant que “la vuelta a una expansión robusta y sincronizada sigue siendo incierta.” Afegim que el comerç mundial és en davallada (-11,5% en un any, al setembre, si agafem l’índex d’exportacions mundials de l’Institut francès Coe-Rexeco).
Quin serà el creixement dels membres de la Unió europea i de la seva Zona euro? Les previsions fetes pels experts del BCE i de l’FMI el situen a l’1,7% anual pel 2016. Fins i tot si deixem de banda la possible influència del terrorisme a Europa i les incerteses derivades dels factors polítics mundials, sembla que l’any entrant hagi de ser millor que l’actual, però no convé fer-nos grans il·lusions, doncs, al cap i a la fi, el creixement trimestre a trimestre a la zona de l’euro és inferior al que hi hagué entre finals del 2009 i inicis del 2011 (tot i portar dos trimestres més positius) però recordem que després va venir la segona onada de creixements negatius fins entrat el 2013. I si bé el consum ha alimentat el creixement (convindrà aquí tenir present l’efecte riquesa que s’hagi produït per augment de les cotitzacions borsàries, alimentant l’”alegria” d’un part dels consumidors i que les darreres decisions del BCE han truncat el 3 de desembre de 2015), la inversió ha restat sense dinamisme. Hi ha factors de sustentació del creixement no exempts de riscos, com, per exemple la crisi de preus de matèries primeres i la desacceleració xinesa o les conseqüències dels canvis monetaris als Estats Units. A més, la zona euro és sostinguda per remeis als quals ens estem acostumant amb facilitat, però que no es poden mantenir indefinidament, com les actuacions del Banc Central Europeu per mantenir el tipus d’interès baix de tot, donar facilitats als bancs i les compres d’actius, que està previst que durin fins a març del 2017 (en comptes de setembre de 2016 com era previst, perquè el BCE les ha perllongat el 3 de desembre de 2015). Per no dir el tipus de canvi afavoridor de les exportacions per davallada de l’euro, però que també ha canviat de signe el seu camí després de la conferència del Governador del BCE aquest 3 de desembre.
Amb tot el suport a les economies de la zona euro, no s’ha aconseguit encara una reducció important dels nivells d’atur. Amb dades del primer trimestre de 2015, la zona euro té una taxa d’atur per sobre del 10%, molt a prop del pic que tingué abans. Espanya segueix prop del 25%, quan al darrer trimestre del 2007 aquesta taxa no arribava al 10%. Portugal és prop del 15%; Itàlia és just per sota del 15%, quasi al mateix nivell del pic que tingué. Altres països tenen taxes més baixes, però l’ajust de la taxa d’atur no s’ha corregit suficientment; només Alemanya l’ha millorada. Ara bé, les empreses de la Zona euro han vist augmentar els seus beneficis (després d’impostos, interessos i dividends) als més alts nivells des del 2002, arribant a superar el 12% sobre el PIB en valor. Si ho mirem a partir de les empreses de l’Eurostoxx 600, el benefici net per acció, després dels negatius 2011 (-17,1%); 2012 (-1,27%) i 2013 (-1,94%), tenim els positius a l’any 2014 (7,76%) i 2015 (13,56%), esperant que augmentin un 8,49 a l’any 2016, segons càlculs fets pel banc Natixis el desembre de 2015.
Recollim com a síntesi la valoració que han fet al setembre de 2015 els experts del Banc Central Europeu que elaboren les projeccions macroeconòmiques per a la Zona euro : “Se prevé que la recuperación de la actividad en la zona del euro continúe, aunque a un ritmo algo más lento de lo esperado anteriormente”.
Pel que fa a l’economia espanyola, en el seu conjunt i en base als indicadors oficials, ens fa pensar en que hem iniciat la sortida del segon pou d’aquesta crisi. Sortim amb danys socials difícilment reparables: marginació i empobriment, atur extraordinari — facilitat per unes reformes laborals que ho han propiciat—, teixit empresarial mal més (ajudats alguns dels més grans, reduïts a no rés els petits que no han pogut per ells mateixos), reducció de la prevenció sanitària, etc. Els governants van triar la devaluació interna, i amb ella s’enfonsa el mercat nacional tot afavorint les exportacions, amb ma d’obra barata per poder exportar a millor preu, adaptant-se llavors el cost de la cistella de la compra a la baixa també i encaminant l’aparell productiu cap a una economia dual pròpia de països subdesenvolupats. La desigualtat de rendes augmenta i juga en contra de la demanda als comerços residents, forçant la davallada de preus… i de qualitat i serveis , dons la concentració de major pes en mans dels mes rics minva la capacitat adquisitiva de la major part de la població amb rendes inferiors.
Des del reconeixement de la crisi al 2008 fins el 2014, i tret el primer semestre del 2010, la demanda exterior ha aportat creixement al PIBpm (Producte Interior Brut a preus de mercat), servint de contrapès parcial a la aportació negativa que feia la demanda nacional. A partir del segon trimestre de 2014, la demanada nacional s’ha anat consolidant en la seva aportació positiva al PIBpm i s’ha fet negativa la aportació exterior. Les importacions creixen més ràpidament que les exportacions i la despesa en consum final de las llars creix cada vegada més trimestre darrera trimestre des de el primer de 2014. La de les Administracions Públiques ho fa des de aquest 2015. La formació bruta de capital fix (la quarta de l’UE en variació interanual, amb un 5,4% de previsió per la Comissió europea, recollida per l’IEE vinculat a la CEOE espanyola), creix cada trimestre, tan en actius fixes com a la construcció. En canvi, el creixement dels Productes de la propietat intel·lectual és minso i cal remarcar-ho.
La despesa en consum final passa a ser el suport del creixement, però de cara al 2016, amb una pujada de sous del 0,6% com s’anuncia (segons nota de premsa del IEE de la CEOE: “ESPAÑA ENTRE LOS CUATRO PAÍSES DE LA UE CON MENOR SUBIDA DE LA REMUNERACIÓN POR ASALARIADO EN 2016. Según las últimas previsiones de la Comisión Europea, España mantendrá en 2016 la tónica de moderación en el crecimiento de los salarios con una subida del 0,6%”), no podem comptar amb un enfortiment seriós del consum privat en termes reals si no baixen els preus, els impostos als ciutadans o creix la ocupació.
No podem esperar gaire de la davallada de preus, perquè les matèries primeres ja han baixat considerablement i poden seguir fent-ho però menys pronunciadament, fins i tot els escenaris macroeconòmics pel 2016 compten amb un petit repunt del preu del petroli, i cal afegir l’esforç del Banc Central europeu i de la FED per evitar una deflació, empenyent a apujar els preus.
No podem tampoc esperar una empenta provocada per unes administracions públiques requerides per la Unió europea de reduir els seus dèficits, essent la reducció de la despesa més fàcil que la puja d’impostos (que detraurien també recursos en mans del públic i/o encaririen l’adquisició de productes). El possible augment de retribucions dels funcionaris públics, forçosament requeriria una compensació amb reducció de despesa en altres partides per anar retallant el dèficit.
Finalment, el creixement del consum de les llars requereix que millori l’ocupació, indicador més important ara que la taxa d’atur. L’ocupació a Espanya té, en el tercer trimestre de 2007, el màxim d’ocupació des de l’any 2002: 20.753.400 persones. Des de llavors ha anat minvant trimestre darrere trimestre fins al mínim de 16.950.600 persones al primer trimestre de 2014, essent tots els trimestres posteriors en creixement, tret el primer de 2015, fins a situar-nos en 18.048.700 persones al tercer de 2015; per tant, sembla que anem a una major ocupació, però ben lluny encara del quasi 21 milions del 2007. Amb el mateix ritme de creixement mitjà caldrien 19 períodes per assolir el nivell d’ocupació trimestral màxim, el de 2007, dels que n’han transcorregut 6. L’augment d’ocupació pública que es comprova en les dades de l’Instituto Nacional de Estadística, que ha començat al quart trimestre de 2014, s’haurà de veure si es manté després de les pròximes eleccions o si en els ajustos esmentats a requeriment de la UE, s’hauran de congelar o tirar enrere.
Potser l’element que genera major incertesa en aquests moments vingui precisament de l’àmbit polític. El fet que hi hagi eleccions a Corts i el fraccionament que les enquestes publicades assenyalen, fa pensar en un Govern de l’Estat del qual no podem saber a l’avançada ni quina tonalitat tindrà ni a quins problemes donarà prioritat, ni a quins actors escoltarà amb preferència. Podríem dir que l’any 2016 s’albira amb millors possibilitats per les empreses, si ve, hem de ser prudents i estar a l’aguait de què el que ara són incerteses no es transformin en esdeveniments negatius, però això depassa la capacitat previsora de tothom. No confiarem excessivament en les interpretacions cartogràfiques i pronòstics que facilitin les autoritats públiques, navegarem a vista, vigilant els esculls que puguin aparèixer, i sempre pendents de tenir un recer on guarir-nos si venen mal dades.
