L’alumnat de l’assignatura de Periodisme d’Investigació de la UVic-UCC va assistir el passat 21 d’octubre a una sessió amb Anna Sàez Mateu, periodista catalana i directora del diari Segre des de 2023. L’objectiu de la conferència era parlar sobre el cas de l’assassina en sèrie rural dels anys trenta coneguda pel sobrenom de “l’enverinadora”, sobre la qual Sàez en va publicar un llibre publicat el passat mes de març.

La periodista va iniciar l’explicació parlant sobre la seva vinculació amb la història, i com s’havia vist obligada a escriure un gènere literari com és la novel·la negra que fins al moment no havia tractat. El primer nexe evident entre l’escriptora i el succés és que ella va néixer i viure bona part de la seva vida al mateix poble on van tenir lloc els crims. Es tracta de la Granja d’Escarp, un petit poble de la comarca del Segrià a tocar de la Franja, on hi van viure fa quasi un segle tant l’assassina com les víctimes.

“Aquests fets van acabar condicionat la vida de tota una comunitat, inclosa la meva.”, va sentenciar Anna Sàez.

 

Vincle de l’assassina amb l’escriptora

Anna Sàez va continuar l’explicació aportant més detalls del crim, apuntant que les víctimes -que en van ser cinc-  eren totes familiars properes de l’enverinadora, inclòs un nadó que no tenia ni un any. Va afirmar que es tractava d’una història que tothom coneixia al poble quan ella era petita, però es guardava com un tema tabú que els més grans no volien comentar, per vergonya o per por. Una amiga de l’escriptora va arribar un dia a l’escola amb uns diaris originals de l’època en què hi apareixia una notícia sobre un dels crims, i és allà on Sàez es va adonar, a través d’una fotografia, que la casa on s’havien produït els crims era la casa on ella havia nascut, i on encara viuen els seus pares.

A partir d’aquell moment, Sáez va explicar que es va veure obligada a investigar molt més sobre aquella desgraciada família, en part per la curiositat de compartir la mateixa casa, però també per intentar que el poble deixés de sentir-se culpable d’aquella taca negra i comencessin a oblidar-se del que havia passat.

 

Detalls de la investigació

La periodista va continuar explicant com es van donar els fets exactament, basant-se en la seva investigació. Va detallar que els primers crims van ocórrer el juny del 1934 i que les primeres tres morts van  passar com a naturals, però a la quarta víctima, la mateixa enverinadora va afirmar que havia tingut els mateixos símptomes que la resta de familiars morts. Això va fer sospitar a tothom, i la protagonista, una dona de  vint-i-un anys amb aspecte innocent, va ser detinguda. En aquest punt, Sáez també va donar detalls sobre el mètode que va utilitzar l’assassina per fer prendre el verí a les víctimes. Ho feia a través d’unes postres populars a la zona anomenades “mostillo”, una recepta que encara avui en dia ningú s’atreveix a fer, ja que s’associa directament amb la tragèdia.

La ponent va assegurar que el cas va esdevenir molt mediàtic a l’època i que quan va arribar a la presó de Lleida, la Guàrdia Civil va haver d’efectuar una càrrega per dispersar la multitud que s’havia concentrat per insultar i maleir l’assassina. Sàez la va denominar com “la Rosa Peral dels anys trenta”, a causa de la rellevància pública que va tenir i a la seva actitud desafiant durant el judici, destacant que el cas va obtenir una dimensió a tota Espanya. Tothom sabia qui era.

La sentència dictada contra ella, emesa el 1936, l’obligava a complir trenta anys a la presó, però l’esclat de la guerra civil va fer que després d’un trasllat a la Model de Barcelona, aconseguís que la deixessin en llibertat. El desembre de 1939 la van tornar a detenir i va estar sis anys més a la presó de Lleida. Quan en va sortir, amb  quaranta-quatre anys, es va instal·lar a Madrid fins a la seva mort.

 

Un poble avergonyit

Anna Sàez va assegurar a l’alumnat que a la Granja d’Escarp, tothom donava per morta a l’enverinadora fins que la mateixa escriptora de la novel·la ho va investigar, i va descobrir que havia viscut fins als cent dos anys i havia mort a una residència madrilenya. Va tenir la sort que durant la Guerra Civil es van destruir molts documents que la delataven, de manera que va aconseguir desenvolupar una nova identitat que la va fer morir rica l’any 2015.

D’altra banda, el poble no s’ha recuperat del tot encara dels crims i molts dels seus habitants n’han continuat patint les conseqüències psicològiques. L’autora del llibre va remarcar que ha hagut de lluitar contra la seva pròpia família perquè veiessin amb bons ulls la publicació d’un relat com aquest, ja que ells fins i tot patien per si tot el poble se’ls hi posava en contra.

“Aquest llibre s’ha pogut fer perquè els familiars de l’enverinadora estan tots morts. Si estiguessin, vius no s’hagués pogut fer”.

La pregunta que els estudiants van fer amb més insistència un cop acabat el relat de la història va ser com podia ser que el poble s’hagués quedat tan ressentit amb uns fets que van passar fa tants anys. L’escriptora va assegurar que encara quedava gent viva que comentava com els seus pares o avis els havien explicat la història i era normal que la sentissin propera. Tot i això, també va dir que les noves generacions del poble no estaven tan commocionades pels fets i no se sentien tan lligades el cas, i que d’alguna manera, aquest ressentiment aniria desapareixent.