Jordi Garcia Brustenga. Gerent de Consultoria a Prysma i coordinador del curs en Gestió Aplicada de l’Estratègia RIS3 a la UVic-UCC
La RIS3 (Research and Innovation Strategy for Smart Specialization) ens està canviant l’economia i les conseqüents polítiques actives per a impulsar-la. RIS3 no és només una nova nomenclatura europea per seguir distribuint, una vegada més, els sucosos fons europeus (FEDER sobretot) entre els diferents sectors i territoris. Si la volem entendre i, un cop entesa, la volem desenvolupar seriosament, ens transformarà significativament les nostres maneres de fer. Necessàriament ens revolucionarà, per bé, les nostres polítiques públiques de recerca, innovació i competitivitat. Veig, tanmateix, que algunes, per sort poques, organitzacions i territoris s’ho estan prenent com allò, una nova nomenclatura per seguir repartint els fons amb els de sempre i fent les mateixes coses. En aquests casos, minoritaris, no crec que es transformi res, ni que es produeixi més competitivitat en el seu àmbit. Però és l’actitud fàcil, mandrosa i poc valenta, de mantenir l’status quo. Són lliures de fer-ho.
Per a aquesta transformació, la primera lliçó que ens va donar la RIS3 va ser la de l’especialització de sectors i territoris, en forma de nius i ous, com vaig escriure ara fa un any. A hores d’ara, al cap d’un any, tot Catalunya sap, més o menys conscientment, amb què s’està especialitzant, els agents del sistema d’innovació que més li convé atraure, les altres zones del país amb les que es complementa i amb les que competeix, les comunitats RIS3 amb les que s’ha de coordinar, etc. Fins i tot, algunes ja estan identificant altres regions de la Unió Europea amb especialitzacions amb les quals poden col·laborar sinèrgicament. Això ja rutlla.
La segona lliçó que tot just ara estem aprenent és la que prové de la idea que la innovació s’ha d’ubicar al centre del model. La promoció econòmica clàssica ha d’evolucionar necessàriament cap a la promoció de la innovació, ja que només la innovació sistemàtica permet una estratègia competitiva sostenible basada en la diferenciació empresarial. Ja no és suficient la bona gestió dels costos, el màrqueting global, la internacionalització, la bona gestió financera i els sistemes de qualitat. El dinamisme de l’entorn fa necessari, també, l’enfocament continuat cap a nous productes i serveis, els més disruptius possibles. Per tant, per exemple, ja no veurem tants programes de suport a la creació i acceleració d’empreses sinó més aviat de suport a la innovació d’empreses, siguin aquestes noves o consolidades.
És per això que dic que els territoris han d’entendre’s i funcionar com a grans embuts col·lectius de l’àmbit d’especialització escollit, a través de la descoberta emprenedora, amb els seus agents rellevants (empreses, universitats, centres tecnològics i ciutadania). Tots ells participen d’aquest embut col·lectiu, a imatge del clàssic embut d’innovació empresarial, aportant i compartint idees, testejant-les i generant noves solucions per al seu àmbit. Com més intens i ric és aquest embut, més atractiu i competitiu esdevé el territori. Crec que la figura del territori-embut és molt visual per expressar el concepte d’ecosistema innovador al qual em refereixo.
Concretant la idea, aquest embut té tres parts diferenciades i relacionades entre si. Per un costat, ha de ser observatori de tecnologies, tendències i idees. Observatori col·laboratiu en què els agents de l’ecosistema d’innovació es trobin i conversin de manera recurrent i confiada compartint informacions, interpretant-les i ideant projectes d’innovació. Per una altra banda, ha de ser laboratori col·laboratiu en què els agents de l’ecosistema testegin les seves innovacions, analitzin la viabilitat i factibilitat dels seus projectes i experimentin en el territori els seus prototips (els territoris i la seva gent es converteixen en conscients camps de prova proactius, el que es ve anomenant “living lab”). Finalment, el territori-embut ha de ser mercat de les tecnologies, solucions i productes inventats i testejats que es generen a l’ecosistema; cal aproximar i divulgar la seva existència en el mercat global, identificant cada nou valor diferencial amb el territori-embut innovador. L’empresa trobarà el retorn a la seva inversió i el territori-embut millorarà la seva reputació especialitzada i atraurà talent, inversió, riquesa i oportunitats per a la seva ciutadania.
Això sona realment bé, especialment després de tots aquests anys d’economia en crisi; però, tornant al començament, aquesta transformació necessita lideratges valents que aprenguin les lliçons que ens dóna la RIS3 i canviïn les maneres de fer: les seves estratègies, les seves polítiques, els seus perfils i les seves relacions amb la resta d’agents. El FEDER, a través dels nous instruments PECT (Plans d’Especialització i Competitivitat Territorial) i Comunitats RIS3, són oportunitats evidents per a fer-ho. No hi ha excusa per no construir una economia més competitiva i sostenible per al nostre país i per al nostre continent.
