Josep Lluís Garcia. Professor del Departament d’Economia i Empresa.

És ben habitual pensar en la figura del científic obsessionat per obtenir un resultat positiu que l’apropi a la comprensió del fenomen que està estudiant. La història ens ofereix un munt d’exemples de dedicació abnegada i implicació cega en pro de l’avenç científic. Des de metges que s’empassen cultius de bactèries (Barry Marshall obtingué el Noble de Medicina al 2005, conjuntament amb Robin Warren, en descobrir que la causa majoritària de les úlceres d’estómac és el bacteri Helicobacter Pylori, en contra de les creences generals) a matemàtics que moren sols, pobres i embogits sense que se’ls acceptin els seus resultats (Georg Cantor va haver de defensar-se dels atacs dels seus contemporanis que no entenien que existeixen conjunts amb diferents cardinalitats infinites). Genis incompresos capaços de remar en contra del pensament establert, de defensar les seves idees fins a conseqüències impensables. Cavallers de la Ciència, hom diria. Però llevat de casos comptats, la ciència i els científics avancen passet a passet. De genis solitaris n’hi ha pocs, i sovint els resultats arriben de manera col·laborativa. Avui més que mai, les noves tecnologies escurcen distàncies i permeten el treball en comú de persones d’arreu del món, cohesionant així una societat de científics.

La comunitat científica gaudeix –encara- d’un cert prestigi social. Es fa evident, però, que com a col·lectiu format per humans, no és impermeable als pecats i vicis que ens són inherents. Enveja, avarícia i supèrbia formen part d’aquest petit món on la competició d’egos pot arribar a extrems insospitats. L’ambició desmesurada ha generat casos de manca d’ètica com la del coreà Hwang Woo-suk, que va falsejar resultats dels seus experiments per a esdevenir el primer en clonar cèl·lules humanes. O el nord-americà Robert C. Gallo, que va sostreure una mostra d’un retrovirus a l’investigador francès Luc Montagnier (Nobel de Medicina al 2008), per a presentar-se posteriorment com el descobridor del virus de la SIDA. Però no només els factors humans determinen conductes reprovables; de vegades interessos empresarials condicionen els resultats de la recerca. Per exemple, la cotització en borsa de farmacèutiques i bio-empreses estableix un vincle perillós entre rendiment empresarial i avenços científics. I en altres ocasions, són les ingerències polítiques les que modelen els èxits científics.

El cas de la renúncia o destitució del prestigiós investigador Juan Carlos Izpisúa com a director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB) és una mostra de com l’avaluació dels resultats de la recerca depenen del color polític del qui jutja. A ulls del diari El País, afí al govern tripartit de la Generalitat que va impulsar la creació del CMRB i que va fitxar Izpisúa, “dimiteix per manca de suport financer i polític” i fa una lectura en termes de gran pèrdua per a la ciència espanyola . En canvi, el diari La Vanguardia, més proper ideològicament a l’actual govern, publica el dia següent que “el relleu” es deu a la mala gestió del centre que l’investigador ha realitzat, i inclou un seguit de crítiques vers ell. I la ciència produïda, ha estat finalment de qualitat o no? Política científica o ciència polititzada?

Afortunadament, els mecanismes d’avaluació i correcció dels resultats científics funcionen i els errors i els fraus són normalment detectats, i les troballes valorades en la seva justa mesura. D’això se’n fan càrrec l’anomenada revisió per parells (cada treball és supervisat de manera anònima per un expert que valida la seva admissió per a publicació) i els comitès editorials i científics de les revistes de recerca. Però… com que publicar articles és un bon negoci, les revistes competeixen per a obtenir els millors treballs, cosa que les ajuda a promocionar-se dins els rànquings de prestigi (propietat de les mateixes editorials) i que les fa més atractives a ulls dels autors, que preferiran enviar-hi els seus treballs donat que la seva vàlua es mesurarà en funció de l’impacte i la quantitat d’aquests. Una espiral d’ambició infinita de la qual és molt difícil mantenir-se al marge, i gràcies a la qual molts inflen artificialment el seu currículum a base d’argúcies com la contraprestació de favors (“avui signo jo el teu article, que demà tu signaràs el meu”), la compra directa (“et pago la traducció a l’anglès si signo jo l’article”) o indirecta (“deixa’m signar l’article que demà et faré titular d’universitat”) . Un mercadeig de la ciència del qual, per sort, autoritats científiques se’n mantenen al marge i el critiquen obertament (com ha fet recentment el premi Nobel Randy Shekman). Una forma d’actuació que degenera en la prostitució de l’honorable i primigeni objectiu científic: l’explicació del món que ens envolta.