La FEC va acollir divendres passat la conferència titulada Biquinis, striptease, hostesses i talons d’agulla. #SeAcabó? a càrrec de la periodista i crítica de televisió Mònica Planas. La xerrada, coorganitzada juntament amb la Unitat d’Igualtat i el Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere, va configurar l’acte central del programa d’activitats emmarcades en la celebració del Dia Internacional de les Dones de la UVic-UCC de 2024 que es va encetar també a la Facultat d’Empresa i Comunicació el passat 23 de febrer, amb la conferència de l’eurodiputada Lina Gálvez.

El paper de la dona en la societat ha anat canviant en els darrers anys. Les dones són majoria a les facultats de periodisme i també en moltes redaccions de mitjans de comunicació. La població femenina ha anat guanyant drets i, poc a poc, ha anat ocupant esferes del mercat laboral reservades tradicionalment als homes. Però, malgrat alguns avenços, encara perviuen valors que es podrien considerar ‘superats’ que a més de modelar els referents femenins a la petita pantalla també porten com a conseqüència la perpetuació del model. Al llarg de la sessió, la crítica de televisió, Mònica Planas, va detallar com es projecta el tractament actual de les dones a la televisió amb nombrosos exemples de cadenes nacionals, estatals i internacionals.

Bellesa, nuesa i espectacle

La dona ha complert durant molts anys (i massa sovint segueix complint només) un rol ‘decoratiu’. És per aquest motiu que la pressió estètica està tan aguditzada sobre la població femenina i s’incrementa encara més sobre les dones que apareixen en pantalla. Aquest element es fa palès des de les hostesses, avui ja escasses, a les actuals presentadores de programes diversos de televisió. A més d’haver d’encaixar amb un físic normatiu, difícil de mantenir a mesura que les dones envelleixen, el seu vestuari sol incloure colors llampants, robes ajustades, models descoberts i… els incomodíssims talons d’agulla. Segons la periodista, això és especialment destacat en les dones que treballen a les seccions d’esports, molt més vinculats amb l’espectacle.

“La televisió ens ha acostumat a què les dones han de tenir aquest aspecte i això té conseqüències. Per exemple, algunes dones professionals, perfectament preparades, senten que no poden format part de determinats àmbits perquè el seu físic no s’ajusta a l’aspecte que han de tenir les dones, segons la televisió”.

La lluita pel reconeixement de capacitats

A més del seu rol estètic, les dones també han de lluitar per demostrar la seva capacitat, que aparentment és incompatible amb la cura del seu aspecte. “Quan determinades dones accedeixen al poder, se’ls recorda el seu vell paper: el de ser boniques”, va afirmar Planas. La periodista va il·lustrar aquesta afirmació amb diversos exemples: un d’ells, la desacreditació pública de la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz per part d’Alfonso Guerra o quan les dones rebaixen la seva feminitat amb estils sobris que prenen les presentadores d’informatius, o algunes dones polítiques com Angela Merkel o Ada Colau.

“Expliqui-ho de manera que ho entengui la meva àvia”

En aquesta mateixa línia, Mònica Planas va explicar un típic recurs periodístic en què es posa a les dones grans com a termòmetre màxim de la ignorància quan els informadors demanen a les fonts expertes que expliquin les coses “perquè ho entengui la seva mare o la seva àvia” i mai s’utilitza el mateix terme en masculí “perquè ho entengui el meu pare o el meu avi”.

L’espectacularització de la violència contra les dones

La violència contra les dones, teatralitzada o convertida en espectacle, també va ser abordada durant la conferència de la periodista. Mònica Planas va exposar com s’ha construït un discurs fascinat per les qualitats dels psicòpates assassins de dones, en especial en programes de true crime de manera que les víctimes acaben reduïdes a una fotografia, un retrat, una imatge i en alguns casos, “acaben semblant estúpides” per haver-se deixat enganyar per assassins tan seductors i intel·ligents. La crítica també va mostrar exemples de programes on la violència masclista es converteix en espectacle i, fins i tot, s’obre una competició on es convida l’audiència a prendre partit entre víctima i agressor.

La periodista va tancar la sessió recordant que cal seguir educant la mirada i reivindicar una paritat i igualtat reals en qualsevol àmbit professional, no només el televisiu. I practicar aquesta visió dia a dia i no només en dates assenyalades com el ja proper 8 de març o el pròxim 25 de novembre.