Cristina Perales-García. Professora del departament de Comunicació.

Vam acabar l’any amb l’apagada de Canal 9, al País Valencià, i iniciem el 2014 amb la lluita incansable dels companys de la Corporació Catalana de Mitjans en defensa del model d’èxit i de cohesió del qual sempre hem fet gala i que ara, amb les retallades, es troba en perill.

La defensa dels mitjans públics, siguin catalans, estatals, madrilenys o valencians, és la defensa de l’opinió pública lliure i democràtica. Sense mitjans públics la garantia del dret democràtic és molt feble i és per això que cal continuar apostant per models regits pel rigor, la pluralitat i l’honestedat per damunt de governamentalismes que aporten soroll i distorsió en la comprensió del que és –o hauria de ser- la comunicació, el periodisme i, en definitiva, la cultura i la identitat d’una societat.

Els mitjans són necessaris, són oportuns i vitals per a mantenir viva la societat i el seu esperit crític. Però, alhora, els públics fan una altra funció que va més enllà d’informar i d’entretenir: ajuden a garantir una societat cohesionada, identificada amb una llengua i cultura pròpies. Ajuden a mantenir la singularitat d’una comunitat.

La irrupció de la digitalització en els mitjans i dels mitjans juntament amb la crisi econòmica que ha arrossegat tots els sectors, sembla que obligui a pensar que no és moment per la comunicació i que estem assistint a la mort del Periodisme. Ben al contrari, assistim a un moment històric en què la indústria comunicativa es troba “en proves”, ningú sap què passarà demà i com mutaran els mitjans que hem conegut fins ara… tampoc sabem com els consumidors, el públic, els usuaris adoptaran nous hàbits en un futur present. L’única certesa és que malgrat els temps difícils i convulsos, assistim al millor dels temps per la comunicació i en concret pel Periodisme.

El cert és que mai hem tingut tant de mercat esperant històries, produccions, articles, investigacions… però és difícil mantenir el nivell d’ingressos que es tenia abans, especialment tenint en compte la punxada publicitària que registren els mèdia, la principal base de finançament de la comunicació. És per això que avui, més que mai, necessitem que bons professionals gestionin les empreses comunicatives, que entenguin que aquestes empreses són especials per la seva singularitat productiva: la comunicació no és un bé material i tangible, sinó que és un dret democràtic que cal protegir amb polítiques públiques serioses, actuals i compromeses. Cal protegir, doncs, la identitat social i la seva cultura.

Defensem, doncs, els mitjans. Defensem, doncs, els mitjans públics. Que siguin forts i independents. Defensem-ho consumint cine, música, televisió… defensem-ho comprant diaris, i llegint-los. Però alhora que els defensem, exigim-los rigurositat, honestedat i pluralitat. Exigim que estiguin a l’alçada de les nostres necessitats i dels nostres drets com a ciutadans.