El passat 29 de setembre, l’Aula de Cinema de la UVic-UCC es va omplir a vessar per escoltar en directe el testimoni del periodista gazatí Kayed Hammad sobre les dures condicions de vida a la Franja, en especial des de la darrera ofensiva israeliana del mes d’octubre de 2023. És la que ja es coneix com la guerra més cruenta i més llarga des de l’inici del conflicte, l’any 1948, que ja s’ha saldat amb prop de 67.000 morts, 83% dels quals són civils.
Moderat per l’exalumne Sergi Ambudio, avui periodista a RAC1, en l’acte tots dos ponents van reflexionar sobre el dia a dia a Gaza, el paper de la Comunitat Internacional, la relació entre la població civil amb Hamàs, el present i el futur dels palestins i, també, de com mantenir l’esperança.
Una vida marcada pel conflicte
Kayed Hammad té 61 anys i ha viscut 7 guerres contra Israel. Els seus pares van perdre la casa familiar, l’any 1948, del territori del que van ser expulsats i on mai encara han pogut tornar. En la primera setmana de l’ofensiva de 2023, Hammad va perdre casa seva durant els bombardejos, però no era el primer cop que això passava. Ja l’havia perdut abans, l’any 2012, i també el 2008, i també el 2003. I totes les vegades li ha calgut tornar a començar de zero. Quan les bombes han destruït la seva llar, i també quan l’han obligat a fugir precipitadament deixant enrere petits grans tresors, com per exemple, una ampolleta d’aigua potable que potser l’havia obligat a caminar 8 quilòmetres.
La guerra, les pèrdues, el dolor, les dificultats, la fam i les mancances formen part del dia a dia dels palestins que viuen a Gaza, des dels més grans als més petits. Segons va relatar el periodista, una de les primeres coses que recorda de la seva infància són les cremades que li havia causat el napalm (en la primera guerra viscuda, ell tenia 3 anys i 8 mesos). Als 16 anys va ser detingut i apallissat per manifestar-se i, un cop va ser major d’edat va passar diferents períodes a la presó: el més curt, de 2 setmanes i mitja i el més llarg, de 4 anys, a més d’altres estades en un camp de desplaçats i un breu període com a exiliat a Espanya, a principis dels anys 90.
La fam com a arma de guerra
Avui, a Gaza pràcticament no hi ha menjar, ni aigua corrent, ni electricitat estable, ni combustible, ni comunicacions, ni medicaments.
“No hi ha un centímetre quadrat que sigui segur” -va explicar el gazatí- “No hi ha cap respecte pel dret internacional humanitari: es bombardegen hospitals, escoles, cases, periodistes…”
Hammad va relatar als assistents que, en els darrers temps, l’accés als aliments era tan difícil que van haver de prendre-li el pinso al bestiar per poder subsistir. Les estrictes prohibicions d’entrada de camions amb aliments en una zona on el 80% de la població viu d’ajut humanitari encareix exageradament el poc que hi pot haver disponible: 1 kg de sucre costa 150 euros; 1 kg de farina, 70 euros i 1 litre d’oli, 40 euros.
La pèrdua d’Omar sota les bombes
Les pitjors pèrdues sempre són les que s’emporten vides. Malauradament, Kayed Hammad també va perdre l’Omar, el seu fill gran, sota el bombardejos mentre portava medicaments a un amic ferit.
“No hi ha paraules per descriure la pèrdua d’un fill. Només puc dir que he deixat el meu cor al seu sudari, enterrat a Gaza”.
I malgrat la seva lluita que l’ha portat, entre altres coses, a treballar amb diferents periodistes internacionals des de la Franja per donar a conèixer la causa palestina, la mort d’Omar el va fer decidir-se a intentar sortir de Gaza “per almenys intentar salvar la vida de la meva dona i dels meus altres tres fills”. Des de fa tres mesos, aquí poden comptar amb aigua, menjar i se senten segurs de les bombes, del zumzeig dels drons -soroll controlat per l’exèrcit israelià-, però afirma que el seu cor i la seva ment “segueixen a Palestina, on queden altres familiars i amics en els corredor de la mort”.
El paper de la Comunitat Internacional
En el diàleg amb Ambudio i les intervencions dels assistents va ser inevitable comentar les recents converses mantingudes entre Donald Trump i Benjamin Netanyahu i el paper de la comunitat internacional davant del conflicte. Si bé Hammad es va mostrar més que reticent davant dels plans anunciats per instaurar l’alto al foc, sí que va assenyalar una de les batalles guanyades per Palestina arran de la darrera i terrible ofensiva.
“Els palestins estem acostumats a perdre des de 1948, però aquesta és la primera vegada que Israel ha perdut el relat”.
Kayed Hammad va tenir també paraules d’esperança pel futur, un ensenyament que en el seu cas li va inculcar el seu pare i que subjau en la perseverança de la causa del poble palestí. “Magradaria molt tornar a Palestina. M’agradaria molt tornar i viure a Gaza una vida normal”.
