Parlem amb Jordi Ribot, professor de fotoperiodisme dels graus de comunicació de la FEC. A part de docent, Ribot ha realitzat projectes, entre d’altres, com el seguiment electoral d’Artur Mas l’any 2012, és l’autor de Tossudament, llibre on explica el procés sobiranista a través d’imatges i cofundador de l’empresa de comunicació, Iconna.

D’on et ve la vocació per la docència?
Jo diria que desde sempre. Havia fet de monitor, campaments… inclús ara amb els meus fills intento seguir el mateix model. I això em serveix per quan no sé una cosa, dir-ho sense cap problema. No hem d’enganyar a l’alumne. Ells han de trobar en tu la solució als seus problemes i una orientació professional molt fidel amb el que es trobarà quan surti de la universitat.

A diferència de moltes universitats, la UVic imparteix docència en classes molt reduïdes i això fa que el tracte professor – alumne sigui molt proper. Com ho valores i més tenint en compte que fas una classe tan pràctica?
Ho valoro molt bé. A mi una de les coses que m’encanten de la docència és aquest contacte directe i saber que el que expliques interessa. A més a més sempre intento fer classes que motivin. Una cosa que veig que al llarg de tots els anys sempre funciona és el fet de respondre totes les preguntes que els alumnes tenen i que cap es quedi amb el neguit de no saber si preguntar per no quedar malament. Sempre intento que la gent se senti bé i siguin participatius perquè la situació d’un professional és que davant un client puguis resoldre bé el problema. I si això ho pots practicar molt a la universitat, és fonamental. Crec que la UVic juga amb avantatge i som bastant pioners amb aquesta metodologia, tot i no ser nova, però semblava que no podia ser i, de fet, és el que et demana l’alumne.

A les classes de fotoperiodisme, l’alumnat es troba amb una facilitat molt gran perquè la pròpia universitat et deixa el material per poder realitzar les classes. Quina opinió et mereix aquest fet i el material que els alumnes utilitzen?
És un material correcte, però hem de tenir en compte que estem parlant de fotografia i tecnologia. El material s’ha de modernitzar i actualitzar constantment. De fet, si tens una càmera que és obsoleta, no podràs fer el que està fent un professional ara mateix que és passar les fotografies a l’ordinador o al telèfon mòbil. Ens hem d’anar actualitzant i això és un esforç pressupostari important però crec que poc a poc es va fent. Nosaltres hem de tenir el material que qualsevol professional pot utilitzar o llogar. El fet de comprar no és tant important; sinó que la gent lloga el material per fer feines. I l’alumne de la UVic el que fa aquí és llogar-lo en certa manera: ha de complir amb uns certs requisits i tornar-lo en perfectes condicions. Per tant, en l’adquisició d’aquest material per fer els exercicis, fa exactament el mateix que fem els professionals.

Com enfoques les teves classes?
Aquí la gent treballa com en una redacció o com en un despatx professional, i això és el que a mi m’agrada del taller perquè es fa en equip. L’alumne està aquí amb un tempo determinat perquè al final de la classe han d’entregar l’exercici; el mateix que passa a la vida professional on tu tens un temps limitat per fer la teva feina.

Quines serien les característiques que destacaries de la FEC i dels graus de comunicació?
Una de les coses importants, precisament, és que el fet de comunicar és un fet bàsic per a totes les empreses. Abans, això de comunicar què fas i com ho fas, tenia una importància relativa però avui dia, si no comuniques, no existeixes. I jo crec que un punt molt positiu és que els graus de la FEC estan clarament orientats en aquest camí. Un dels grans problemes que tenen les empreses és aquest; per això nosaltres formem gent capacitada per poder fer-ho. Per exemple, hi ha alumnes que ja es plantegen per els Treballs de Final de Grau sobre plans de comunicació. En aquest cas, l’alumne s’ho plantejava per fer-ho en una empresa de moda. Et sobta perquè d’entrada ja penses que una empresa de moda ven, però l’empresa necessita també comunicar quin producte té. Segurament moltes empreses de comunicació no s’havien plantejat fer un pla de comunicació, però ara arribarà una alumna de la UVic i sabrà fer-lo.

Creus que en un món tan tecnològic i visual, els estudiants de comunicació de la UVic surten de la Facultat amb tots els coneixements necessaris?
Sí. Penso que estan en sintonia amb el que es requereix. Potser el que es necessitaria és fer una preparació més professional. Jo crec que ens hauríem de plantejar fer una assignatura d’orientació professional que estaria molt bé.

A part de docent, també ets un professional que ha guanyat premis com el Carles Rahola de fotografia o has fet exposicions que han arribat a Bèlgica, has escrit un llibre on relataves el procès sobiranista… què representa per tu tot aquest reconeixement professional?
Per mi és un reconeixement que fa il·lusió. Et serveix també per tenir una referència sobre com està el teu sector, perquè si et reconeixen la teva feina ets sents gratificat. No obstant això, la teva feina comença cada dia de cero perquè la fotografia no està feta. I la empresa que et contracta per aquella fotografia vol el millor i espera de tu el mateix que vas donar a l’hora de guanyar cert premi. Per mi, la vida professional, segueix sent un aprenentatge constant. L’alumne vol acabar per treballar, però jo sempre dic que si ens podem formar constantment, aquesta és la clau del teu èxit. Que cap premi o reconeixement faci dir que ha ho has aconseguit tot, perquè no és així. Quan em diuen que sóc fotògraf, sempre dic que ho estic intentant ser perquè sempre estic en constant aprenentatge ja que la fotografia s’està transformant. El telèfon ha passat per davant les càmeres d’última generació i la gent ja està fent fotografies amb el mòbil, i fa uns anys això era impensable.

Molts dels teus treballs i projectes es focalitzen molt en el moviment sobiranista que està vivint Catalunya des del 2012. Per què?
Jo crec que va ser un conjunt de circumstàncies. La primera és que sóc català i des de petit he rebut els últims moments del franquisme. A casa meva sempre s’ha parlat el català però s’ha impedit moltes coses i suposo que això ja et situa. Però sobretot perquè em va impressionar molt la manifestació del 2012, la primera de la història i fins i tot del món, que acabava sense incidents, amb una participació d’un milió de persones i que els carreres quedaven nets. Allò em va impressionar i em va un cop de cap de plantejar-me la magnitud d’aquest moviment. En aquell moment em vaig plantejar que d’alguna manera s’havia d’explicar. I jo tenia l’eina i la professió per poder ensenyar-ho al món. Així que juntament amb el meu soci ho vàrem fer i ara el nostre repte és acabar amb el projecte.

Com a professional de la comunicació, es destaca també que vas passar per un procés judicial precisament per realitzar la teva feina i per exercir la llibertat d’expressió. Fins a quin punt creus que el debat de la llibertat d’expressió és rellevant als graus de comunicació? Fins a quin punt creus que l’alumnat ha de ser conscient de la situació?
Jo crec que és un tema molt important. Estem en un moment clau per la llibertat d’expressió a Espanya. És increïble el que em va passar al 2007, i ara entenc moltes coses. De fet, el jutge que em va demanar anar a Madrid a declarar ara és Ministre de Justícia. Grande – Marlaska va ser el jutge que em va demanar les fotos i el que em va interrogar i el que em va demanar explicacions sobre per què no havia entregat les fotografies.

Què va passar?
Estàvem fent fotografies a la Plaça del Vi, a Girona, quan es van començar a cremar les primeres fotografies dels reis d’Espanya. Aleshores, el jutge va demanar a la policia que requisés totes les imatges per poder trobar els culpables. Però jo em vaig quedar molt sorprès perquè la gran majoria de mitjans de comunicació van donar les fotografies i no només això, sinó que les donaven habitualment. Sense una ordre judicial directe no tens cap motiu per fer-ho, i així ho vaig fer. El col·legi de periodistes em va emparar, em van posar un advocat a disposició i finalment, com que no vaig donar les fotografies, em van fer anar a Madrid. Aquest fet m’ha servit per adonar-me’n de moltes coses i crec que necessitem molta consciència que aquest bé de la llibertat d’expressió està tocat de mort.

Llavors, consideres que la feina d’un fotoperiodista es basa, sobretot, en expressar-se?
Sí, i en denunciar les situacions d’injustícia. La missió del periodisme és la denúncia: abusos de poder, la corrupció… tot això és la funció bàsica més enllà de publicar quatre coses de les versions oficials.

Com ha de ser un fotoperiodista?
Primer ha de ser bona persona. No pots ser bon periodista si no ets bona persona. Has de tenir molt clar qui és la víctima i no et pots confondre. L’exemple més proper és l’1 d’Octubre. S’ha girat la truita i es vol fer creure que les víctimes són els policies. Imagina’t com pot arribar a ser de pervers. En segon lloc, el fotoperiodista ha de ser el més objectiu possible i tenir un bon aprenentatge tècnic per poder utilitzar els aparells amb sentit i amb esperit de comunicar, explicar les coses i informar.

Quin creus que és el valor del fotoperiodisme dins el periodisme?
Per mi és l’element fonamental. Si nosaltres no veiem les coses és molt difícil que les interpretem o les entenguem. Hem de tenir una visió visual dels fets. Malauradament això s’està perdent perquè estem homogeneïtzant totes les imatges. Ens arriben d’una o dues fonts o «desperdigades» des dels ciutadans, i aquí és on entra el món de les Fake News. Ara estic molt sorprès perquè mai hagués pensat que una imatge no hagués valgut més que 1000 paraules. Als telenotícies d’arreu de l’Estat, ens barregen imatges d’altres coses per justificar coses del Procés que s’inventen. O que en una plaça hi hagin 1000 persones però el que parla i el partit que ho organitza diu que n’hi ha 10000. Són coses que tant la universitat com el seu alumnat veu i ens cal un debat a fons sobre la veritat i la post veritat.

Quina és la situació actual del fotoperiodisme?
Jo crec que el fotoperiodisme professional està morint i està sorgint el fotoperiodisme ciutadà. Per una banda té coses positives però també en té moltes de negatives. Malauradament tenim poc fotoperiodisme. Considero que des de les universitats s’ha de a potenciar i això és quelcom precisament que fa la UVic. Tenim molts alumnes que volen fer fotoperiodisme avui dia, quan en els seus inicis arribàvem a 10 com a molt. Hem fet una pujada molt interessant i important.

A part de professor a la FEC, també tens la teva pròpia empresa: Iconna. Què va suposar per tu plantejar-te obrir el teu negoci?
Per mi va ser la clau de la continuïtat en el món del fotoperiodisme. El fet de tenir la meva pròpia empresa em va dur a poder treballar amb diferents mitjans. A més a més això em va comportar no tenir un sol cap, sinó que jo era el meu propi cap, i poder amortitzar molt més el meu treball. Això també ens va ajudar a obrir les portes per poder diversificar la nostra professió i d’aquesta manera no només treballar con a fotoperiodisme; sinó fer també retrats, fotografia d’esdeveniments, vídeo… tenir una empresa et permet arriscar, emprendre i provar coses noves per estar actualitzat constantment.

En el cas d’Iconna, grans empreses com Adif o mitjans de comunicació com El Periódico o El Punt Avui compten amb la vostra col·laboració. Creus que un dels punts importants que l’alumnat ha de tenir clar quan surt de la Facultat és ser emprenedor?
Totalment. Han de ser emprenedors perquè ningú els trucarà i per tant hauran de fer ells el pas per trobar feina. A més a més han de tenir iniciativa també per poder marxar a l’estranger, fet que recomano moltíssim, perquè d’aquesta manera podran adquirir coneixements i noves experiències que a la Facultat no s’aprenen. A part de conèixer i dominar un altre idioma, adquireixes més bona capacitat d’idees gràcies a veure què passa en altres llocs i per tant, copiar coses d’èxit. El fet de ser emprenedor et manté actiu constantment i, amb tot el que ens ve, hem d’estar molt atents amb tots els canvis que ens vindran.