La padrina de la cerimònia d’entrega de diplomes d’enguany és Joana Amat. Coneguda i reconeguda per la seva activitat com a empresària i per la seva lluita per la igualtat de les dones. Als seus 70 anys acabats de fer, és copropietària d’Amat Immobiliaris, presidenta de la Fundació Internacional de la Dona Emprenedora (FIDEM) des de 2016 i, des del 2018, impulsora del projecte Copersona que promou la corresponsabilitat social. L’any 2019, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria professional, tot i que la seva persona no s’explica sense conèixer la història familiar darrera del projecte empresarial. De fort caràcter, es defineix com una persona disciplinada i rebel amb les injustícies, però Joana Amat és sobretot una visionària que ha utilitzat aquestes qualitats per contribuir a fer el nostre món una mica més just des de l’àmbit que li ha tocat viure: el món de l’empresa.

Vostè neix l’endemà del funeral del seu pare, l’any 1952. I la seva mare, Concepció Amigó, decideix tirar endavant el negoci immobiliari que havia fundat el seu pare tres anys abans, malgrat els obstacles que havia de superar una dona per a fer-se un lloc en un món tan competitiu i tan masculí com és l’immobiliari. Això marca un camí?

I tant! El pare va fundar l’empresa, però és la mare qui va obrir camí i qui marca les línies que seguirà l’empresa i  que, segurament, defineix més amb el cor que amb el cap. Al quedar vídua, hagués pogut tornar a la feina de secretària que tenia abans de casar-se, però es va aferrar al negoci del pare perquè es va mantenir fidel al projecte que li havia vist crear amb tanta il·lusió.

La mare va lluitar moltíssim. Quan ella es va casar, pensava que seria mestressa de casa, com tantes altres dones de l’època. No s’havia pogut formar en aquest àmbit, entre altres coses perquè va patir la Guerra Civil amb 10 anys i després es va haver de posar a treballar, i perquè tampoc era el que pensava que hauria de fer. A més, ho tenia molt difícil, sobretot emocionalment. Moltes vegades s’havia de fer acompanyar pel seu germà perquè moltes institucions ni tan sols li obrien la porta pel fet de ser una dona. La seva lluita és ferotge. I ho fa per un sentiment de lleialtat cap al meu pare.

D’altra banda, la mare tenia uns orígens humils que va tenir sempre molt presents. Quan va morir el meu pare, vam tornar a casa dels meus avis -perquè sinó la situació hagués estat impossible- i allà és on va seguir vivint sempre. Després, les coses li van anar molt bé i hagués pogut triar qualsevol casa, però va preferir quedar-se allà on eren les seves arrels. I tots aquests valors, s’acaben plasmant en la manera de treballar de l’empresa, la direcció de la qual heretem la meva germana i jo l’any 1982.

“Vèiem la misèria de les cases: dones alcohòliques carregades de fills que bevien per evadir-se”

Abans de dirigir-la formalment, vostès ja hi treballen des de petites i s’enfronten també a situacions molt dures per a tenir tan poca edat.

Sí. També és veritat que és una cosa que a l’època feia tothom. Si els pares tenien una botiga, els fills ajudaven. Jo recordo que quan era petita, petita, fins que no havia acabat de fer tots els rebuts del lloguer, no podia sortir a jugar al carrer. I als 12 anys, sortint de missa, ens donaven una carpeteta i ma germana anava cap a una banda del poble i jo, cap a l’altra…Quan ja vam anar a l’institut a Barcelona, al migdia agafàvem el metro i anàvem a cobrar els lloguers en tres de les zones més miserables d’aquell moment a la ciutat: el que és ara el barri Gòtic; el Raval -que llavors era tot Barri Xino- i Gràcia. Veiem la misèria de les cases: dones alcohòliques carregades de fills que bevien per evadir-se; prostitució, etc. Això les meves companyes d’institut no ho veien pas i, vulguis que no, creixes prenent molta consciència dels problemes socials.

I tot plegat, t’acaba donant un sentit de la responsabilitat molt profund. Segurament és això el que més marca  la direcció de l’empresa de la meva germana i meu. És molt probable que si no hi hagués hagut aquest sentiment d’ajudar la mare,  nosaltres haguéssim escollit una altra professió, però no podíem deixar la mare sola, amb tot el que va arribar a batallar.

“Demostraríem al sector que les dones soles ens en podíem sortir perfectament”

Vostès hereten la direcció d’Amat Immobiliaris amb només 30 anys. I és una empresa amb una perspectiva de gènere molt més avançada al seu temps del que era llavors i del que són avui moltes empreses.

 Sí. A la mare la fan patir molt pel fet de ser dona. I un cop prenem la direcció de l’empresa, també rebem molt menyspreu per part dels companys homes del sector. Passem d’una situació en la qual ni volen rebre la meva mare pel fet de ser dona a que, un cop la meva germana i jo comencem a dirigir-la, els companys ens anomenin amb to negatiu “las niñas del pueblo”… És que a la meva mare no la consideraven, però a nosaltres no ens consideraven ni dones!

Llavors, de seguida que vam poder, la meva germana i jo vam decidir que seria una empresa de dones, que ens en sortiríem i que, a més, ho faríem molt bé. Demostraríem al sector que les dones soles ens en podíem sortir perfectament. I així ho vam fer. El següent atac del sector va ser dir que contractàvem dones perquè eren “barates” perquè és veritat que a homes i  dones no ens han pagat sempre el mateix, però a casa nostra, no era així perquè només hi treballaven dones. A la nostra empresa, no hi havia bretxa salarial perquè durant molts anys només vam contractar dones. I nosaltres fa més de 38 anys que tenim un calendari laboral de 6 setmanes de vacances per intentar adaptar-lo a l’horari escolar per fer possible la conciliació. Abans no hi havia guarderies. I, com que la gent tenia els fills molt jove, els avis encara estaven treballant quan els néts eren petits. Aquesta era una manera de trobar solucions per no perdre empleades dones, sobretot durant la segona maternitat que la situació personal els exigia més. De seguida vam entendre que la tecnologia seria una ajuda perquè les nostres empleades fessin compatibles les dues coses i, per això, l’any 2004 intentem el teletreball tot i que al principi no ens en vam sortir. Tot i així, va ser un bon assaig general. Quan la tecnologia va millorar, nosaltres ja estàvem preparades i, per exemple, quan va arribar el confinament per COVID nosaltres només vam haver de prémer un botó per seguir treballant des de casa.

“Hem treballat molt. Hem aportat molt i ho hem fet sempre pensant en el benefici de tot el nostre entorn: des de les nostres empleades als clients i, això, al final es reconeix i crea respecte per part dels companys de professió”

I quan arriba el punt d’inflexió? Quan deixen de ser “las niñas del pueblo”?

Al sector immobiliari hi ha encara una mirada molt tradicional, molt continuista, de no plantejar-se les coses però nosaltres, segurament per aquest esperit rebel que hem tingut sempre des de joves, ens ho qüestionem tot d’entrada: qüestionem modificacions, lleis…ens fixem en els canvis que hi ha al nostre voltant, busquem solucions…i a nosaltres sempre ens ha agradat muntar coses. Havíem creat un grup de professionals del sector, primer de Catalunya que després es va ampliar a tot l’Estat, que movíem per temes professionals: per trobar espais a clients d’altres punts del país i que ens va servir per moure’ns quan vèiem que les coses al nostre voltant canviaven, que els Col·legi no es bellugaven, i les nostres actuacions beneficien a tot el sector general. Hem treballat molt. Hem aportat molt i ho hem fet sempre pensant en el benefici de tot el nostre entorn: des de les nostres empleades als clients i, això, al final es reconeix i crea respecte per part dels companys de professió.

“La nova empresa ha de tenir una mirada completament nova i sou vosaltres, els joves, qui l’haureu de reconstruir”

Com a padrina de la promoció que es gradua aquest any, què els diria a aquests joves? Quins deures els posa?

Jo crec que ells han de canviar la mirada de l’empresa. Perquè el futur sou vosaltres i, si voleu un bon futur, hi heu de treballar. L’empresa que tenim construïda ve d’una concepció del segle XIX, que no s’ha modificat gaire des del segle XX. L’empresa del segle XXI ha de ser una empresa que treballi el talent, perquè hi haurà competència per retenir el talent. La nova empresa ha de tenir una mirada completament nova i son aquests joves els que l’haureu de reconstruir.

Cal mirar a llarg termini i fer l’exercici de pensar com seran les coses d’aquí 10 anys i intentar treballar per gestionar-les, perquè les empreses són el punt on conflueixen els tres àmbits de les persones: laboral, personal i professional i la clau de volta per a canviar el model de vida és a la feina, a l’empresa.

“Som els empresaris els que hem de cuidar el món de la sanitat i el món de l’educació perquè vinguin i ens ajudin a complementar aquesta mirada renovada de 360 graus”

És aquesta la feina de Copersona.

Exacte. Copersona arriba aquí. El que posem a treballar són aquests tres mons, però compte que qui els ha de posar a treballar son els empresaris i empresàries, eh? Som els empresaris els que hem de cuidar el món de la sanitat i el món de l’educació perquè vinguin i ens ajudin a complementar aquesta mirada renovada de 360 graus. L’empresa és factor social de canvi al segle XXI. Sense l’empresa aquests canvis no són possibles.

Si a l’escola se’ns ensenya a ser igualitaris, a la sanitat parlem amb els metges per despatologitzar les maternitats, si des de la societat insistim en canviar els rols de les paternitats i els treballs de cures però després vas a treballar i tenim horaris impossibles de conciliar i a les dones no se’ls dona oportunitats i les expulsen a la primera de canvi…del que estem parlant és d’un canvi a les empreses. Sense elles no hi haurà canvi social possible. I això ho heu de tenir clar com a noves generacions perquè ho haureu de fer vosaltres.