Judit Creixans ha finalitzat, enguany, els seus estudis de doctorat enfocats en l’anàlisi de l’àmbit hospitalari. La Judit, que anteriorment havia estudiat Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat de Vic, ens explica en aquest article les seves sensacions durant l’etapa del doctorat.

Judit Creixans

Recordo ben bé el dia exacte que vaig saber que la recerca seria la meva millor amiga. Quan estava iniciant quart del grau d’ADE a la UVic, una doctora i professora de la FEC, la qual admiro molt, em va ensenyar que existia la recerca en economia i empresa.

En economia i empresa? Doncs sí, això és el que em vaig preguntar jo.

La veritat és que fins aleshores jo només havia relacionat la investigació amb les ciències pures i especialment amb la medicina, però el fet de descobrir que podia investigar en l’àmbit en el que m’he especialitzat, va fer que, sense adonar-me’n, comencés a passar hores i hores llegint i buscant articles, analitzant dades, muntant gràfics, fent models economètrics, etc. En definitiva, la recerca va passar a ser la meva afició.

Al cap d’un any d’haver acabat la carrera, i amb la motivació de molta gent del meu entorn, molts dels quals eren antics professors de la FEC, em vaig llençar a fer un màster per posteriorment començar una de les etapes més difícils però alhora més satisfactòries de la meva vida.

Des d’un bon inici de la tesi, vaig tenir la sort que tenia molt clar el tema que volia treballar – l’anàlisi de l’àmbit hospitalari – i que tenia els objectius molt marcats i una bona planificació per tal de poder compaginar la tesis amb la meva feina professional.

Han estat els tres anys de la meva vida més importants per mi. M’han permès aprendre moltíssim, conèixer moltes persones que s’han fet molt importants a la meva vida, viatjar a llocs preciosos, anar a molts congressos, créixer personal i professionalment, millorar l’expressió en públic i perdre la vergonya, entre d’altres. Però no vull enganyar i dir que tot ha sigut perfecte.

De fet, estic gairebé segura que hi ha hagut més moments difícils que fàcils, però precisament això és una de les coses que han fet que la recerca m’apassioni tant: la quantitat d’hores davant de l’ordinador fins a altes hores de la matinada, les entregues de publicacions dintre de rigorosos terminis, la quantitat de vegades que reps un no de resposta, la quantitat de vegades que no reps resposta, les hores de solitud i incomprensió, no tenir vacances ni cap de setmana, que algunes persones et mirin com un bitxo estrany… però com sempre dic jo, amb esforç, paciència i perseverança s’aconsegueix assolir tot allò que un es proposa. I aquest ha sigut el meu cas, ja que finalment, després de tres anys intensos, sóc doctora amb 27 anys. Si fa 7 anys enrere m’ho haguessin dit, no m’ho hagués cregut!

Ara que ja fa dos mesos que no porto al bolso dia rere dia la tesis amb mi i que he pogut començar a pair totes les coses boniques i no tant boniques que m’han passat aquests tres anys, m’he adonat de la veritat tenia Alfred Lord Whitehead quan va afirmar que: “els somnis dels grans somniadors mai arriben a complir-se, sempre són superats”.

Jo sóc i seré sempre una gran somniadora.