Raúl Martínez. Professor de la FEC

Ja han passat tres setmanes, te’n recordes?
Dues setmanes després dels atemptats contra Charlie Hebdo a París i la mort de 12 persones, pocs parlen i publiquen sobre el tema. Aquesta és una de les realitats de la nostra professió periodística. Ara, sense titulars de portada, aquestes són algunes consideracions que criden la meva atenció.

Drets innegociables?
Els drets fonamentals són innegociables. O no? Els atemptats han posat sobre la taula la discussió sobre els límits de la llibertat d’expressió versus, per exemple, la llibertat de creences. La blasfèmia no pot ser un delicte i la llibertat d’expressió ha d’estar per sobre de les consideracions d’ofensa, sempre complexes i discutibles. 

Malgrat no van aconseguir deixar de publicar les caricatures de Mahoma, la por a un atemptat jihadista va fer suspendre a finals de gener un festival de cinema a Bèlgica per evitar la projecció de la pel·lícula Timbuktu sobre el fanatisme a Mali. I demà què haurem de suspendre?

Per a l’OSCE, Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, les legislacions han de perseguir aquells discursos que poden ser directament connectats amb accions violentes, coacció o qualsevol altre comportament innaceptable contra comunitats o parts de la societat. Em sembla més adequada aquesta proposta que sanciona la crida a la violència.

En tot cas, com refereix Josep Ramoneda, la seguretat no pot servir com a coartada per retallar drets i llibertats. Curiosament, diferents líders europeus que encapçalaven la manifestació per les llibertats a París desitgen el final dels acords de Schengen i el final de la llibertat de circulació de persones per les fronteres internes de la Unió Europea. 

El mateix President del govern espanyol, Mariano Rajoy, participa en la manifestació a París per les llibertats però aquest desembre va aprovar la llei mordassa que limita, entre moltes altres, la llibertat de convocatòria o la de manifestació.  

Dels joves i de les seves opinions 
La mort de 12 persones a París és terrible però hem de ser conscients de que el terrorisme jihaidista és extremadament més violent en països de culte musulmà que a Europa i els creients musulmans són les seves víctimes més nombroses. També hem de recordar que entre les 12 persones assassinades en l’atac a Charlie Hebdo, hi havia cristians, jueus i musulmans. 

La massiva i necessària presència de la informació sobre l’atemptat a París contrasta amb la limitada presència d’informacions sobre els milers d’assassinats de musulmans en atemptats a països amb majoria de musulmans, o el milió de desplaçats a Nigèria per la violència de Boko Haram des de 2009. Sobre què volem informar com a professionals amb rigor dels mitjans? Què ens interessa com a públic? 

En la revisió per la xarxa, m’ha agradat seguir el hastag #NotInMyName, una iniciativa de joves britànics/ques de religió musulmana que porten molt de temps amb la campanya contra el terrorisme de l’Estat Islàmic. 

I la professió periodística? Islamofòbia i autocensura
No pot ser que professionals de la comunicació presentin els assassins de Charlie Hebdo com jihadistes, islamistes radicals o terroristes islàmics com si aquests fossin conceptes sinònims o intercanviables. La professió periodística ha de ser conscient de que l’atemptat no pot ser utilitzat per culpabilitzar a milions de persones que professen una religió, no poden promoure la islamofòbia i legitimar l’enfrontament que, casualment, coincideix amb l’objectiu dels terroristes.

Aquesta generalització criminalitza les persones musulmans del món i, en particular, el jovent de les banlieus franceses. Els germans Kouachi eren francesos, joves nascuts, criats i radicalitzats a França. Molts han aprofitat per generalitzar els perills jihaidistes que s’amaguen als barris perifèrics de les grans ciutats franceses. 

Contra la generalització, el periodisme podria cercar possibles interpretacions de la situació dels joves en aquests barris; o cercar informacions que presentin les actuacions polítiques i gubernamentals en els processos d’integració i participació social d’aquests joves. No he trobat aquestes aproximacións des dels mitjans. Només mirades estereotipades des del prejudici.

Em quedo amb el jovent del quartier d’Amedy. No volen ser comparats amb males herbes com el germans Kouachi, ni ser considerats llavors del mal pel sol fet de viure als banlieu. Aquests joves, francesos i pacífics, volen viure en pau a França, el seu país. 

En l’àmbit periodístic, una segona qüestió que crida l’atenció d’aquest atemptat, com encertadament refereix Carles Solà, és la possibilitat de l’autocensura com a fons del debat. Qui parlarà/publicarà les properes caricatures de Mahoma? Je ne suis pas Charlie. És molt difícil, o impossible, ser Charlie. S’ha de tenir molt de valor!