Ivette Ballesteros: “Per explicar què és el periodisme l’has d’haver fet. T’has d’haver equivocat i has d’haver après d’altra gent”

Ivette Ballesteros, jove periodista, sobretot de lletres, que escriu sobre emprenedoria a la secció d’economia de El 9 Nou. Fa poc que ha acabat la carrera, però torna a la casa que l’ha format professionalment, ara com a professora associada per ensenyar allò que la va portar a encaminar-se cap al periodisme: la ràdio. Ballesteros es va posar a disposició de ‘Perfil Propi‘ d’UVic-Ràdio on podeu recuperar l’entrevista sencera.

Estàs treballant a El 9 Nou…
Sí, estic treballant a El 9 Nou. Majoritàriament estic a la secció d’economia, amb una secció justament d’emprenedors que potser ha crescut una mica arrel de la crisi. Per altra banda escric per El Punt Avui, per aquest diari que diguem que és per a tot Catalunya, però també escrivint des d’aquesta visió del territori, d’aquí Osona i el Vallès Oriental en aquest cas, perquè El 9 Nou, ja ho sabeu, agafa Osona i Ripollès en el que podem llegir aquí a Vic, però també tenim un altre diari al Vallès Oriental. Llavors, hi ha una companya que es dedica a fer l’enviament de les notícies pel punt de notícies de comarques gironines pel de Ripoll, i els dos altres els coordino jo.

A nivell territorial creus que Osona és una comarca que genera prou informació?
Jo penso que sí. Fixa’t que aquí a Osona fins fa poc teníem fins a tres televisions. Això, diu molt d’un territori. És més, si mires la qualitat del periodisme que es fa aquí penso que és exel·lent, tot i les mancances, i més les que hi ha en un mitjà de proximitat que els recursos que té no són els mateixos que té un d’àmbit nacional. També, la quantitat de periodistes reconeguts genera informació, i els periodistes d’aquí el que intentem és treure informació que, potser, no es veu. Nosaltres hem de buscar casos que potser estàn tapats i els hem de treure a la llum.

És una època en la que es generin periodistes més emprenedors?
Sí, sí que n’hi ha. Hi ha companys que, per exemple, s’han fet autònoms i es dediquen, potser, no tan al que coneixem com a periodisme de treballar en un mitjà, sinó periodisme més dedicat a la comunicació empresarial. Entre els meus companys sí que s’ha donat el cas. D’altres sí que també han tingut la sort de poder treballar en un mitjà de comunicació o bé ser-ne corresponsals.

Imagino que a l’hora de trobar feina les pràctiques fetes a la carrera ajuden bastant.
Sí, i tant. I són importantíssimes i les recomano a tots els estudiants. En el meu cas vaig fer unes pràctiques voluntàries a tercer sense que comptéssin com a crèdits a RAC1 i allà vaig aprendre moltíssim.Vaig picar molta pedra. Arran d’aquestes pràctiques voluntàries, aquell estiu hi vaig poder treballar. M’ho vaig passar terriblement bé en aquella ràdio i vaig decidir fer-hi les pràctiques obligatòries. Aquestes, em van portar a poder-hi trebalallar un altre estiu. Però és això, picar molta pedra. Sí que realment és important perquè el que s’explica a les aules, tota la teoria, està molt bé saber-la i s’ha de saber. Però on de veritat descobreixes a veure si t’agrada del periodisme i en què ets bo, és en un estudi de ràdio, en una redacció de diari, en una redacció d’algun mitjà digital. Allà és on t’equivoques i on aprens de l’altra gent, perquè convius amb companys que, segurament, moltes vegades són gats vells i saben com t’has de moure en aquest món del periodisme que és immens. 

A banda de RAC1, també vas estar col·laborant amb altres mitjans de comunicació de per aquí a prop?
Sí, abans d’anar a RAC1 vaig estar també al Canal Català Osona, que era un grup comunicatiu que, en el cas d’aquí a Osona, també tenia Ràdio Vic i el diari d’Osona Comarca. Allà hi vaig aprendre moltíssim, amb pocs recursos. Potser va ser quan vaig veure realment de quina manera afectava la crisi. Anàvem quedant molt pocs a la redacció i la feina era exactament la mateixa; ens l’havíem de repartir, assumíem molta més feina… La recordo com una etapa dura. Llavors, vaig estar també molts anys col·laborant a Ràdio Manlleu, la ràdio del meu poble, que hi vaig començar amb uns 14 o 15 anys, posant-me davant d’un micro per primera vegada. Allà vaig anar creixent. Vaig començar ordenant els discs que feien servir per fer un programa de música els dissabtes i, finalment, vaig començar a fer els informatius del cap de setmana. Allà sí que va ser la meva escola.

I va ser allà quan vas decidir que volies ser periodista o ja ho tenies en ment molt abans?
Ho tenia en ment molt abans, però sí que la veritat és que jo de petita a casa meva ja deia: “Jo vull ser periodista, vull ser periodista!”, i em gravava fins i tot a casa. Un dia els meus pares, a casa, van descobrir aquestes gravacions, i llavors em van començar a animar, sobretot el meu pare, a anar a Ràdio Manlleu a provar i a ajudar i col·laborar en el que fes falta. Sí que tenia clar que volia ser periodsita, però tenia aquella por de: “Ostres, quan hagi de decidir la carrera que vulgui fer serà persiodisme?”, i tenir el contacte amb la professió des de tan jove em va ajudar a decidir.

Com recordes la teva estada per la UVic-UCC? Alguna anècdota divertida?
Considero que aquells quatre anys van ser els quatre anys. No els millors de la meva vida, perquè també van tenir les seves coses, però quatre dels millors (riu). Ho recordo com a molt bona època. I d’anècdotes divertides, recordo que en aquest mateix estudi de ràdio estàvem fent Taller de Ràdio impartida per en Sergi Solà, i ens feia fer com una retransmissió en directe de quan van consagrar La Sagrada Família, de quan la van fer basílica. Recordo que ens ho miràvem tots davant d’un portàtil i estàvem tots davant del micro. Havíem d’anar-ho retransmetent com si fos en directe el que estava passant. Va ser terrible perquè tots estàvem súper nerviosos. Quan ens vam escoltar les gravacions dèiem coses estrambòtiques, perquè el cardenal feia una cosa amb un oli i algú va dir una cosa molt estranya. Ara m’enriolo jo sola, però…

Creus que hi ha algunes mancances o quelcom que hauries trobat a faltar que t’expliquéssin a la carrera?
En aquest sentit, recordo que valorava moltíssim els professors que en aquell moment estaven exercint de periodistes a fora. Això penso que és el que, en part, fa falta perquè ara, realment no sé com està. Però quan estava estudiant n’hi havia quatre o cinc de comptats. I és clar, gent que mai ha sortit de les classes que t’expliqui a veure com es fa el periodisme… Jo penso que per explicar-ho l’has d’haver fet. T’has d’haver equivocat i has d’haver après d’altra gent. Llavors penso que és quan pots explicar què és el periodisme. Això és el que trobava a faltar. Notava una diferència notable entre la gent que estava exercint amb la gent que no ho estava.