Dr. Ferran G. Jaén Coll. Professor Titular de la UVic-UCC. Departament d’Economia i Empresa. 

1. Una pregunta prèvia, sembla obligada: Han de suportar impostos sobre els beneficis les empreses en general? Formulada sigui, aquesta pregunta, en el context d’un sistema econòmic capitalista. Deixem de costat l’acte reflex afirmatiu derivat del costum que ens és familiar i reflexionem sobre qui suporta finalment l’impost sobre beneficis, si les empreses o els ciutadans.

2. Les empreses comprometen uns recursos de capital que han de ser retribuïts, mitjançant un import que podem considerar determinat per l’oferta i la demanda de capitals i, en última instància, pel valor atribuït a la relació entre la renúncia a béns actuals en favor dels béns futurs que s’espera gaudir per qui aporta aquests recursos. La retribució es considera resultant de l’èxit de l’activitat empresarial, que es tradueix en l’obtenció de beneficis, i d’aquí deriva la seva distribució entre els qui van aportar el capital. Que s’extregui de l’import dels beneficis una càrrega impositiva no sembla que tingui una justificació econòmica directa, d’arrel. Si admetem que la retribució al capital ve donada per endavant, l’impost vindria a reduir-la, obligant a restituir-la per un de dos camins: o augmentant els preus, amb la qual cosa serien els clients de les empreses els que estarien suportant realment l’impost pagat per les empreses; o ben reduint costos, portant-se llavors l’Administració Pública la possible rebaixa no materialitzada del preu a pagar pel client de l’empresa o el major benefici resultant d’una gestió eficient i que podria considerar-se com a “premi” pels qui van aportar el capital. Que pugui pensar-se que l’impost serveixi d’esperó per millorar la gestió obligant a una reducció de costos, té la contrapartida que disposant de l’alternativa de l’augment de preus, no queda obligada l’empresa a reduir els seus costos. Pot esgrimir-se també en contra de l’impost, la detracció que suposa de futures inversions empresarials, la qual cosa no sent obligadament cert, és argument simètric a l’esmentat en favor de fer recaure l’impost en les empreses. També es pot considerar que l’impost sobre els beneficis ve a revertir a les arques públiques la part alíquota del retorn de les inversions públiques utilitzades per les empreses privades, sumant-se al cabal públic i disminuint l’aportació posterior dels ciutadans; no obstant, això remet al plantejament anterior que ja hem esmentat de si suposa augments de preus per sufragar-ho, per translació als clients o reducció de costos de l’empresa amb millora d’eficiència. També es pot plantejar l’afany recaptatori al que se sol associar el comportament expansiu del sector públic de l’economia.

3. Siguin quines siguin les raons, hauria de ser aplicable la dita o totes o cap, sense deixar escapatòria a cap empresa que realitzi beneficis i en forma proporcional al benefici obtingut i calculat d’igual manera. I és aquí on intervenen les particularitats territorials d’aquells amb capacitat per sotmetre a impostos a les empreses, particularment i en el cas que ens ocupa, els Estats. Les diferències de sistemes impositius i directament les dels impostos sobre els beneficis empresarials, poden provocar i provoquen el desplaçament de la base impositiva de les empreses multinacionals (no fem aquí distinció de les transnacionals ni de les globals) d’un Estat a un altre amb la finalitat de minimitzar el seu impacte en els beneficis de les empreses, les operacions de les quals i localització es tenen en més d’un Estat.

4. Les necessitats recaptatòries dels Estats, que han patit amb gran intensitat l’actual crisi econòmica, (com es reconeix en el cas d’Espanya en el preàmbul a la recent  Ley 27/2014, de 27 de noviembre, del Impuesto sobre Sociedades: “no puede dejar de mencionarse la excepcional crisis que ha sufrido la recaudación de este Impuesto, más allá de la propia crisis económica que ha venido aconteciendo en los últimos años, crisis recaudatoria que exige una reacción del legislador para volver a situar a este Impuesto como elemento clave en su contribución al sostenimiento de las cargas públicas.”), amb efectes posteriors sobre els dèficits públics i l’acumulació del deute públic, han servit d’esperó per aprofundir en l’estudi dels comportaments elusius d’impostos de les empreses multinacionals, amb la particular vergonya que l’actual president de la Comissió europea, Sr. Jean-Claude Juncker, era Cap de Govern de Luxemburg quan es van pactar moltes dels avantatges que ha servit de “paradís fiscal” a no poques multinacionals amb la consegüent pèrdua d’ingressos fiscals de molts Estats.

5. Les empreses multinacionals han de suportar el mateix impost sobre beneficis que la resta d’empreses en un Estat, però com indica un recent informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), les empreses multinacionals constrenyen als Estats a cooperar fiscalment per evitar la doble imposició, al mateix temps que s’aprofiten tant quant poden per reduir la càrrega dels seus impostos sobre la base de les diferents normatives nacionals existents. La tendència que estan seguint és invertir i operar en uns llocs, i pagar els seus beneficis en uns altres. Excepte impediment legal, és del tot comprensible que les multinacionals intentin transferir els beneficis als països amb menor imposició, en tant transfereixen les seves despeses on se’ls reconeguin majors deduccions. No costa pensar que s’altera amb això la competència entre empreses que poden realitzar aquestes pràctiques respecte de les quals no poden en un mateix Estat, a més de propiciar distorsions en la localització i en les inversions, penalitzant a les empreses nacionals enfront de les multinacionals. Els preus de transferència, la millora del control de l’evasió fiscal i les operacions financeres dins el grup empresarial estan en el punt de mira de les propostes de l’OCDE, sense que mostri una gran convicció, tal vegada per deixar les mans lliures a la diversitat d’Estats que la componen, doncs no en va Luxemburg també és membre d’aquesta organització.