Llicenciat en periodisme per la Universitat de Vic (2006-2010) i guanyador de la beca Esport i Ciutadania 2010, amb només 23 anys, Guillem Freixa treballa com a redactor de ‘El 9 Esportiu de Catalunya‘ i col·labora amb el grup Premsa d’Osona, tant a ‘El 9 Nou‘ com a ‘El 9 TV’. Combina, doncs, diverses feines i està convençut que “el multi treball és una part fonamental del periodisme”. Durant l’etapa d’estudiant a la UVic, va integrar el el projecte de recerca Observatori Barça 2010, finançat per la propia universitat. En aquest mes que molts estudiants no només acaben el curs sinó que tanquen el cicle formatiu,  el jove periodista ha explicat a l’Obrellaunes com és el pas de l’àmbit universitari al món professional.

Ets jove, recent llicenciat i tens feina en un moment en què els ERO al sector estan a l’ordre del dia i l’atur afecta un 36% dels joves catalans. Segur que més d’un futur periodista s’està preguntant: com s’ho ha fet?

Això de consolidar-se es fa difícil de dir en aquesta professió, i més en els temps actuals, però si que és cert que de moment he tingut sort de poder treballar del què m’agrada. Jo els hi diria que intentin fer coses a fora de la Universitat, sobretot per la part pràctica. El centre docent t’aporta la part teòrica, ètica, que és molt important, però també cal practicar i trobar-te amb situacions complicades a fora de la carrera. Segurament aquestes primeres experiències seran sense cobrar o potser d’una temàtica que no t’acaba d’agradar, però que no es desanimin. També que tinguin molt clar on és el límit entre col·laboració i explotació, i ser molt conscient que els periodistes tenim una responsabilitat dins de la societat i l’hem d’intentar complir el millor que puguem. La crisi econòmica i del sector no hi està ajudant gens.

D’estudiant a professional, com ha canviat la teva jornada?

El meu dia a dia és el d’un redactor de premsa escrita. Normalment la jornada comença a mig matí, que és quan es busquen els temes per fer i es comença a contactar amb gent per poder començar a escriure. Els dies que hi ha jornada esportiva i partits, la jornada comença una mica més tard i també hi acaba perquè hem d’esperar a que s’acabi tot per poder fer les cròniques. No podria dir un horari perquè en el periodisme és molt complicat establir-ne un: l’actualitat mana!

I des del setembre de 2009 vius aquesta actualitat com a redactor però també fent retransmissions esportives a El9tv. On et sents més a gust?

La veritat és que tinc la sort de sentir-me còmode amb tots [els mitjans]. Crec que la base d’un bon periodista és saber escriure bé, crec que escriure és l’origen de la professió. Tot i això amb els audiovisuals gaudeixo molt perquè són més dinàmics. L’escriptura et permet ser més reflexiu, en canvi la resta és més immediatesa. Crec que és molt important que un periodista es pugui desenvolupar en tots els mitjans, inclòs les noves tecnologies, perquè fa que no se’t tanqui cap porta. Si ets bon periodista, ho has de ser a tot arreu.

També en altres temàtiques; per arribar als esports has hagut de passar per societat o cultura.

La principal característica d’un periodista és que sigui inquiet, i si pot ser que sàpiga una mica de tot. Crec que va molt bé provar diverses seccions i temàtiques, i al principi, quan comences, tampoc pots triar gaire que vols fer i què no. Això et serveix per espavilar-te, ja que sobre temes que potser no domines a la perfecció has de buscar recursos i maneres per trobar informació. Jo, de mica en mica, em vaig anar decantant cap a esports, que a més de la meva “especialitat” i també és la meva afició.

Un dels punts més significatius de la carrera de Periodisme va ser justament guanyar la beca Esport i Ciutadania 2010 per a ‘El 9 Esportiu’ l’últim any dels estudis. Quins aspectes penses que va valorar el jurat per concedir-te la beca?

Crec que va ser important el fet que m’havia “embrutat” les mans en els mitjans locals i que, dins les possibilitats d’un estudiant, havia anat fent coses en diversos diaris. És important entrar o col·laborar en la revista del poble, la ràdio local o la tele de la comarca. La majoria de periodistes han començat així i vaig tenir clar que era el lloc on era més possible començar a treure el cap en la professió.

Com a estudiant de Periodisme a la UVic, vas participar en el projecte de recerca Observatori Barça 2010 en què s’analitzava la cobertura de la campanya de la presidència del Barça en els principals diaris esportius catalans així com l’ús de les xarxes socials de les candidatures. Quin pes ha tingut en la teva carrera professional?

Va ser una bona experiència, sobretot perquè en el meu cas em va servir per familiaritzar-me amb eines com Twitter, Facebook, blocs… I això si que m’ha servit en la meva experiència professional. Aquestes eines han variat la manera de fer periodisme, però crec que se’n ha de saber fer ús.

Les fas servir?

Sí que utilitzo les xarxes. Sobretot Twitter. Em sembla una gran eina per intercanviar opinions, informacions i, fins i tot, trobar històries per després poder estirar del fil.

Què més valores del teu pas per la UVic? 

Recordo força bé els professors i les classes. Crec que moltes vegades quan ets al seient de l’aula fen-te preguntes com “què hi faig jo aquí escoltant això?” Després, en el dia a dia de la professió, et sorgeixen situacions en què recordes moments, frases o fins i tot discussions que van tenir durant la carrera, ja fos amb el professorat o amb els companys de professió.

Posant ara la mirada una mica més enllà, quin futur veus per als mitjans de comunicació en l’era 2.0? 

És difícil fer prediccions, però el que és segur és que venen canvis. Al periodista, cada vegada més, se li demana que sigui multidiscsiplinari, ja no en ràdio, tele o diari, sinó que també que  sigui capaç de gravar, editar, locutar, etc. També venen canvis amb el format i sembla que el diari té els dies comptats. Tothom diu que Internet és el futur, però de moment la informació a Internet és gratuïta en la majoria de casos, i diaris que fan propostes de pagament no se’n acaben de sortir. Això, crec, fa que no se li doni valor, i que la publicitat tampoc aposti pel format digital. És complicat saber que passarà.