Aquest passat 25 de novembre, la UE-27 va signar l’acord del Brèxit. El professor Enric Casulleras reflexiona sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea en aquest article d’opinió elaborat especialment per aquesta publicació.

Enric Casulleras, professor del Depertament d’Economia i Empresa

Hores d’ara és difícil pronosticar les conseqüències econòmiques del Brexit. Es reduiran significativament les exportacions i les importacions? Depèn de la negociació d’acords comercials paral·lela a la negociació del Brexit. Es veuran afectades les transaccions financeres? Poques barreres es poden posar als moviments de capitals, en un sistema tan globalitzat com el que tenim. Canviarà la política monetària? No, perquè el Banc d’Anglaterra sempre ha pres les seves decisions al marge del Banc Central Europeu, gràcies al fet que els britànics no van voler renunciar a la lliura esterlina i no van compartir mai la nostra moneda, l’euro. Les principals afectacions seran, doncs, en la circulació de persones. Podríem estar assistint a la darrera promoció d’estudiants europeus que poden fer el seu Erasmus a Gran Bretanya.
I ben mirat, ¿quin és l’origen de l’escepticisme que els britànics projecten sobre la integració europea?
Gran Bretanya no és país fundador de la Comunitat Econòmica Europea. Ja d’entrada, els britànics van recelar d’un projecte que implicava la plena rehabilitació d’Alemanya després del nazisme i de l’acord de cooperació econòmica entre els alemanys, els italians, els francesos i els països del BENELUX. Tanmateix, veient l’èxit econòmic de la CEE entre 1957 i 1962, els britànics van projectar afegir-s’hi. Estaven en plenes negociacions per perfilar el tractat d’adhesió quan es va celebrar la cimera de Nassau. Gran Bretanya sempre havia mantingut una relació comercial i política privilegiada amb els Estats Units d’Amèrica. El desembre de 1962, el president Kennedy i el primer ministre Mac Millan, en una cimera a Nassau, a les illes Bahames, van anunciar la cessió d’EEUU al govern britànic una colla de míssils Polaris, que s’instal·larien en submarins britànics en fase d’entrenament. L’acord deia, en termes una mica imprecisos, que la força nuclear britànica seria posada a disposició de l’OTAN, el tractat militar de cooperació entre els països europeus, EEUU i Canadà. Li va faltar temps al general De Gaulle, president de la República Francesa, per denunciar, un cop més, la ingerència dels EEUU en els afers europeus. De Gaulle deia que una Gran Bretanya dins de la Comunitat Econòmica Europea seria com un cavall de Troia enviat pels americans per acabar controlant tota la política europea. De fet, ja feia mesos que De Gaulle acusava els americans d’haver fet descarrilar el pla Fouchet, un pla francès per a recentralitzar Europa davant les pretensions d’alguns països petits d’avançar en un projecte més federal, on les petites nacions tinguessin tan poder de decisió com els grans estats.
L’acord militar entre EEUU i Gran Bretanya va ser la gota que va fer vessar el got, i des de llavors, De Gaulle va impedir l’adhesió de Gran Bretanya. Els britànics es van sentir ofesos. I no va ser fins una dècada més tard, quan De Gaulle ja havia dimitit, que no es van poder reprendre les negociacions per l’ampliació de la Comunitat Econòmica Europea, que va incorporar de cop Irlanda, Dinamarca i Gran Bretanya.
Un cop dins, les coses no van anar gaire millor. Als anys vuitanta, la primera ministra Margaret Thatcher no va parar de queixar-se que França es beneficiava més que ningú de la política agrària comunitària fins que va aconseguir que Europa li tornés cada any una important quantitat, el “xec britànic”, com a compensació a la seva teòrica excessiva contribució. La relació d’amor i odi entre la senyora Thatcher, extremadament conservadora, i el president Mitterrand, radicalment socialista però amb certa vocació monàrquica (inconfessada, naturalment) donaria per a una sèrie televisiva de pronòstic reservat.
Com tantes relacions tenses i desconfiades, la història de Gran Bretanya i França (perdó, la UE), sembla que acabarà en divorci. Ja veurem. Encara queden alguns capítols abans d’acabar-se la sèrie. Continuarà.

 

Fotografia: European Council