Comencem pel final; la teoria de jocs és una teoria matemàtica que permet analitzar contextos d’interacció. És a dir, situacions en les que els resultat que obtingui un agent (un partit polític, una empresa, un ramat d’antílops) depèn de les seves decisions i de les d’altres amb qui interactua. Des dels seus inicis, amb l’obra seminal de Morgenstern i Von Neumann al 1944, s’han anat desenvolupant i ampliant els camps d’aplicació. Un dels protagonistes destacables és, sens dubte, John F. Nash , retratat a la pel·lícula ‘A Beautiful Mind‘ (Ron Howard, 2001).

Un dels resultats importants de la teoria és l’anomenat dilema del presoner: dos “jugadors” que han de prendre una decisió una sola vegada, de manera simultània, sense saber què farà l’altre, guiats per la seva racionalitat individual, obtenen la pitjor solució per a tots dos. Milers d’exemples de la nostra vida social il·lustren aquest resultat.

El senyor Adelson ha decidit invertir en un nou projecte d’oci (?) al sud d’Europa. S’ha interessat per dues possibles seus. Ni l’activitat ni les seves pretensions –expropiacions barates, edificabilitat en zones no urbanitzables, accessos públics, rebaixes fiscals, mà d’obra sense el que queda de drets laborals, vista grossa amb el blanqueig de capitals, permís per fumar– són moralment molt acceptables. Però, en aquests temps, la igualtat davant la llei també por ser víctima de la urgència de la crisi. I així, Adelson ha aconseguit posar als presidents de Catalunya i Madrid i a totes dues administracions a jugar.

L’exemple s’adiu com anell al dit; dos jugadors, han de decidir, una sola vegada, de manera simultània, quants diners públics hi posen a canvi dels beneficis futurs (un altra vegada el conte de la lletera, per cert). La cursa és òbviament a la baixa. Qui ho posi més barat, guanyarà. El resultat és el que coneixem també amb el nom de “paradoxa de Bertrand“: dues empreses, enfrontades a fixar preus en un context com el descrit, baixarien els preus tant com poguessin, fins al punt en què no obtindrien beneficis.

Els deixo amb una pregunta: Quin és l’equilibri de Nash del joc? Quina és la solució? I amb un suggeriment: com es pot evitar el pitjor resultat per a tots dos? Què s’ha de canviar del “joc” per a què el resultat sigui un altre?

[Imatge: Images of Money / Flickr]