Quan vaig decidir estudiar periodisme no era conscient del que viuria. De fet, tampoc ho sóc ara de tot el que em falta per viure en aquesta llarga carrera professional

Mireia German. Periodista de La Sexta i exalumna del grau de Periodisme de la UVic-UCC

Sense cap mena de dubte, un periodista té una actitud inquieta, és molt observador, és curiós i desitja estar al peu de la notícia. Per això, sempre dic que ets periodista, no et fas periodista. Portes l’instint dins teu. A la facultat, aprendràs tècniques per perseguir la informació. Però gran part és innat!

Encara recordo el primer dia que rebia una acreditació de premsa. Fa especial il·lusió. Un simple document que et dona poder. Et deixa entrar a llocs on mai hauries imaginat. Les guardo totes a una capsa. N’hi ha, que són un tresor. Recordo la primera vegada que vaig entrar al Parlament de Catalunya com a periodista. Vaig decidir pujar per l’escala de la catifa vermella. Estava entre nerviosa, neguitosa i emocionada.

La primera vegada que li fas una pregunta al president de la Generalitat, a un jugador del Barça, que entrevistes a una eminència, que participes a una roda de premsa amb infinitat de mitjans de comunicació… En totes aquestes ocasions, us puc assegurar que la veu tremola. Totes aquestes experiències no les podria haver viscut si no hagués treballat de periodista. Em puc sentir una afortunada.

Un dia que recordaré durant molts anys és el 4 de gener del 2021. Us poso en situació. L’última connexió del 2020, que vaig fer per la Sexta Noticias, era per alertar a la ciutadania que des del Col·legi de Metges demanaven col·laboració per evitar aglomeracions per Cap d’Any. Bé, la tònica dels últims mesos, utilitzar paraules com aïllament, confinament, contagis, test d’antígens… Però el dia 4, com us deia, el primer dia de feina del 2021, em van assignar la cobertura d’anar al Banc de Sang i Teixits, al Poblenou. Allà, hi havia l’esperança. Hi havia el bé més preuat. Les esperades vacunes contra la Covid-19!

Feia tant temps que parlàvem de vacunes, que no em podia creure que per fi arribés el moment. Arribava la segona remesa de vacunes a Catalunya i deixaven entrar als mitjans de comunicació uns minuts perquè ens poguéssim fer una idea de la logística, de com arribaven les vacunes, on s’emmagatzemaven i com es distribuïen pel territori. Al final, els periodistes som el quart poder.

Van ser cinc minuts tan ben aprofitats! Havíem de gravar un parell de connexions per els informatius i a més volíem enregistrar el màxim d’imatges possibles perquè érem conscients que allà només hi entraven uns privilegiats. Havíem de ser l’altaveu. Un exemple més que el periodisme et dona poders, t’obre portes i finestres i et permet conèixer i descobrir històries que mai hauries imaginat.

Les vacunes a Catalunya estan guardades al soterrani del Banc de Sang i Teixits. Allà hi ha una zona restringida i a dins hi ha un espai tancat amb reixes on hi ha, sota clau, els ultracongeladors que conserven les vacunes a -70º. Òbviament, la seguretat de l’edifici prima per davant de tot. Un autèntic búnquer. Custodiat pels Mossos d’Esquadra les 24 hores del dia. I no només això. La manera com estan guardades: a dins d’unes caixes amb gel sec, quan les obren surt un fum, pel canvi de temperatura. Tot plegat una experiència única. Tenia l’obligació d’explicar i de descriure allò que havia viscut.

Deixeu-me acabar aquestes línies, canviant de tema i explicant-vos una altra experiència única que he viscut gràcies al periodisme. Vaig tenir la oportunitat de saltar en parapent. Fins aquí, podeu pensar que és una experiència que podeu fer qualsevol dia. Però, ho vaig fer amb el campió del món en acrobàcies en parapent, l’Horacio Llorens. Espectacular. Poder narrar aquella sensació va ser autèntic.

Per cert, en aquesta ocasió només us he parlat de les experiències positives. No us penseu que tot són flors i violes. Però, si estimes la professió, ho viuràs amb una intensitat i energia i tots aquests moments dels que us he parlat eclipsaran els més complicats.

Fins molt aviat companys/es!