Enric Casulleras. Professor d’Economia de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Angela Merkel, liderant la CDU, ha tornat a guanyar les eleccions a la República Federal d’Alemanya. Si completa la legislatura, haurà estat la cancellera més longeva d’ençà la segona guerra mundial.
D’aquests comicis se’n poden treure algunes conclusions. En primer lloc, el fet d’haver ostentat fins fa poc la presidència del Parlament Europeu no ha evitat que Martin Schulz obtingués els pitjors resultats de la història del partit socialdemòcrata (SPD); sembla una clar indicador del poc prestigi que ara mateix tenen les institucions europees, incapaces d’afrontar amb valentia els problemes dels ciutadans i dels pobles d’Europa.
En segon lloc, ja no queda cap Parlament a les democràcies occidentals sense presència de l’extrema dreta a les institucions legislatives. Normalment, els xenòfobs s’agrupen en partits neofeixistes fora del govern. En canvi, a Espanya estan integrats en el partit del govern (i em temo que en el govern pròpiament dit). En el cas teutó, si Schulz acceptés reeditar una gran coalició entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates, l’Alternativa per Alemanya, partit d’extrema dreta, seria el principal partit de l’oposició. Això no passarà. Si Schulz encapçala l’oposició, l’únic govern possible seria una aliança de cristianodemòcrates, liberals i verds. Una combinació així (dita coalició Jamàica, perquè els colors dels partits implicats són els de la bandera jamaicana) no seria fàcil. En altres latituds seria impensable, però a Alemanya, fins i tot la dreta és civilitzada, liberal i amb sensibilitat ecologista; no és una opció a descartar.
En tercer lloc, l’objectiu del nou govern és seguir impulsant la prosperitat econòmica d’Alemanya i millorar la desigualtat en la distribució de la renda; el gran repte és aconseguir-ho sense caure en polítiques insolidàries, com li reclamarà insistentment la ultradreta, particularment en relació a la política migratòria. Ara que Alemanya ha decidit donar per acabada l’època de l’energia nuclear, cal veure si l’aposta per les energies de font renovable és forta, sincera i compromesa. L’entrada els verds al govern en seria una garantia. Cal confiar-hi, perquè un retorn al carbó tindria uns costos ambientals terribles que el món no es pot permetre.
Finalment, m’agradaria pensar que, amb les eleccions fetes, Angela Merkel es sentirà prou forta per impulsar la Comissió Europea a intervenir com a mediadora en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però sobre això, a dia d’avui, no n’hi ha cap evidència. Alguns ho esperen amb candeletes. Aquí, tot el que passi a partir de demà és imprevisible.
