Enric Casulleras. Professor del departament d’Economia i Empresa.
Ha passat a millor vida –si és que això és humanament o divinament possible- Emilio Botín, un home que no va deixar indiferent ningú dels que el van conèixer. Els seus subordinats el temien: lo seu no era crear equips, sinó fer fitxatges sonats i assumir personalment la responsabilitat de les decisions; amb les errades alienes, era implacable. Els seus executius podien rebre trucades seves a les hores més intempestives de la matinada. Els seus competidors no podien amb ell: quan els grans banquers feien dinars i reunions de cortesia per repartir-se el pastís evitant la competència entre ells, el senyor Botín els plantava i emprenia les seves estratègies més agressives. Els seus conciutadans l’envejaven: sortia a la llista Forbes dels homes més rics, i a més, sabia viure: golf, caça, pesca, fòrmula 1… Els homes de negocis estaven impressionats per la seva audàcia: quan els bancs van començar la cursa per captar actius, ell va inventar la fórmula dels super-comptes; quan va ser clar que el futur estava en la internacionalització del negoci, el Banc Santander ja tenia aliances amb les principals entitats financeres europees i ja tenia una gran presència a Amèrica Llatina; quan es començava a intuir la gran revolució de la telefonia mòbil, ja s’havia adjudicat Airtel.
Alguns polítics –de dretes- l’admiraven per la seva intuïció, el seu coneixement, la seva indiscutible capacitat. Altres –sobretot, d’esquerres- l’odiaven: com és possible que una activitat purament d’intermediació –entre estalviadors i inversos- que hauria de ser, en essència, un servei públic, acabi tenint un pes tan gran –i de vegades, pervers- en la vida econòmica d’un país, i permeti als seus agents acumular fortunes tan impressionants?
Botín encarna allò que el capitalisme té de bo, i el que té de roí: després que el forat immens que la gestió incompetent i fraudulenta de Banesto fos tapat amb fons públics, l’entitat rescatada va ser comprada pel Santander: un negoci colossal fet possible gràcies als contribuents, però que feu profit només a uns quants accionistes. Tanmateix, ell ha estat nomenat el banquer més influent d’Amèrica llatina, i el seu banc el millor del món en diverses ocasions.
I també, una trajectòria amb llums i ombres, que ha tingut causes obertes per evasió fiscal, falsedat documental i comptes opacs a l’estranger. Arxivades totes. Sobretot, avui.
Sigui com vulgui, el destí final de tots els homes és el mateix, i allí no ens servirà de res el botí aconseguit ací.
