Miquel dels Sants Genís i Serra. Professor del departament d’Economia i Empresa.

L’ampli desenvolupament de les noves tecnologies de la comunicació i de transmissió de dades ha donat lloc al naixement i desenvolupament del comerç electrònic. Després d’una primera etapa típicament publicitària en la que els empresaris creaven pàgines “web” a la xarxa com a forma de promocionar els seus productes, aquests utilitzen ara Internet per a realitzar vertaderes transaccions de compravenda de béns o prestació de serveis per mitjans electrònics.

Aquestes transaccions es poden realitzar de forma parcial, com a sistema de comerç electrònic indirecte (que acostuma a tenir per objecte béns materials com per exemple llibres) en la mesura en que, encara que el contracte es pugui celebrar a través d’Internet, la fase final d’execució del contracte no es desenvolupa totalment per mitjans electrònics sinó pels sistemes tradicionals (per exemple, el pagament contra reemborsament o per transferència bancària etc) ; o totalment a través de la xarxa, com a sistema de comerç electrònic directe ,(que té per objecte béns intangibles com per exemple un arxiu d’audio) en el que totes les fases de la contractació es realitzen via electrònica, no només el perfeccionament sinó també l’execució posterior, és a dir el pagament del preu i l’entrega del bé o prestació del servei.

Per tant, per aconseguir un comerç electrònic directe en el que el pagament del preu també pugui fer-se per mitjans electrònics és necessari crear, difondre i possibilitar sistemes de pagament electrònic que, a més d’adequar-los a les característiques d’aquestes noves formes de contractació, siguin segurs tenint en compte els riscs que planteja el nou context electrònic. I sobretot tenint en compte que no sembla massa lògic ni efectiu que en un comerç electrònic directe en què la transacció s’efectua “on line”, l’execució de la mateixa (és a dir el pagament) s’efectuï “off line”.

Cal, per tant, que els instruments de pagament s’adeqüin al nou context electrònic i a les característiques de les noves transaccions que en aquest context es realitzen, ja que la utilització de mitjans de pagament del comerç tradicional (diner en efectiu, xecs, targetes de crèdit i transferències bancàries) no es presenta com a adequada en l’àmbit del comerç electrònic.

Aquests nous instruments són:

A/.- Diner electrònic emmagatzemat en un suport electrònic, per exemple el disc dur d’un ordinador. Un model concret d’aquest tipus de diner electrònic és el denominat ecash, que es un mitjà de pagament creat pel criptògraf David Chaum basat en un software que permet als seus usuaris enviar diner electrònic en pagament de les compres realitzades des de qualsevol ordinador a un altre, utilitzant qualsevol xarxa de comunicació, inclosa Internet, i que pretén preservar l’anonimat del comprador.

B/.-  Els micropagaments: que són propostes de pagament electrònic que pretenen resultar adequades per pagaments de poca quantia que generen determinades modalitats de comerç electrònic. Un model concret és el denominat “Millicent” que es basa en l’existència de cupons electrònics (“scrip”) que representen diner i amb els que el comprador paga al venedor; prèviament el comprador ha adquirit aquests cupons a un intermediari (que compra els cupons al comerciant i els ven a l’usuari a canvi d’una comissió) pagant amb algun dels mitjans tradicionals o be utilitzant diner electrònic (per exemple l’ecash).

C/.- Diner electrònic incorporat o emmagatzemat en targetes intel·ligents (targetes moneder) que estan proveïdes d’un microprocessador que permet registrar el saldo inicial que es carrega a la targeta i permet disminuir la seva quantia a mesura que es van realitzant operacions de pagament contra aquest saldo. En definitiva el denominat   “moneder electrònic” és una targeta que incorpora un “xip” en el que s’emmagatzema un valor monetari “prepagat” que pot ser gastat en qualsevol comerç amb un lector d’aquestes targetes.

En definitiva podem considerar que el diner electrònic és el més semblant dels mitjans de pagament actuals al diner en efectiu, al que fins i tot pot arribar a substituir, a l’àmbit dels pagaments electrònics i si s’acceptés el diner electrònic de curs legal, ja que comparteix algunes de les característiques fonamentals intrínseques al mateix (valor propi, anonimat, transferibilitat i fungibilitat o caràcter reemborsable).

Actualment a Espanya el diner electrònic està regulat a la Llei 21/2011, de 26 de juliol, de diner electrònic, que transposa la Directiva 2009/110/CE de 16 de setembre; i que té per objecte la regulació de l’emissió de diner electrònic, incloent el règim jurídic de les entitats de diner electrònic i la supervisió prudencial d’aquestes entitats.

Aquesta llei conceptua el diner electrònic com a qualsevol valor monetari:

a).- Emmagatzemat per mitjans electrònics o magnètics.

b).- Que representi un crèdit sobre l’emissor.

c).- Emès al rebre fons amb el propòsit d’efectuar operacions de pagament.

d).- Que sigui acceptat per una persona física o jurídica distinta de l’emissor de diner electrònic.

Qualsevol producte que assoleixi aquestes característiques es podrà qualificar com a diner electrònic.