Un dels aspectes on més ha avançat l’economia durant les últimes dècades és el reconeixement de les imperfeccions dels mercats reals i els problemes que això implica. No deixa de ser curiós, en una època on el concepte de “mercat” és omnipresent als mitjans de comunicació i als debats públics. Per una banda hi ha totes les aportacions sobre els problemes d’informació, desenvolupades fonamentalment per Stiglitz, Akerlof i Spence que els van valdre el Premi Nobel el 2001. El 2010, el premi va ser per Diamond, Mortensen i Pissarides per la seva anàlisi dels funcionament dels mercat amb “friccions”. A les facultats d’economia ensenyem el supòsit de la informació perfecta. Però més enllà d’aquest, considerar situacions amb informació imperfecta o asimètrica ha permès acostar els models econòmics al món real. De fer, un ingredient indispensable per entendre la crisi financera i econòmica són els problemes d’infomació.

Un altre front més ample ha estat el que anomenem errades de coordinació o mercats incomplets. Considerem-ho des de la següent perspectiva: una transacció de mercat és un problema polític resolt. Un cop acordades la quantitat i el preu, no hi ha res més a discutir. Cada part de l’intercanvi té un poder sobre l’altra que està limitat pel propi acord. De vegades, aquests acords són tàcits; no hi ha contractes ni negociacions ni clàusules.

Pensem ara, per oposició, en una transacció del mercat de treball. L’acord estableix una jornada i un sou (quantitat i preu). Però, a més, en el millor dels casos, un conjunt de tasques a desenvolupar. Implícitament, a l’intercanvi es dilucida també un nivell d’esforç, un ritme, una intensitat, una dedicació. Tots aquests aspectes plantegen un problema polític que no queda definit només en els termes del contracte. Per dir-ho amb el clàssic, com extreure treball de la força de treball? Els termes de l’intercanvi no poden ser mai “complets” només amb el preu i la quantitat. Resten normes, valors, regulacions de qualsevol tipus, amb orígens diversos i variats, per donar forma definitiva a la transacció. I, a més, poden canviar en el temps.

Què caracteritza els mercats incomplets? La literatura planteja dues definicions. Mercats on, tot i que el cost de proveir el bé o servei és inferior al que preu que es pot obtenir, no es produeix. Des d’un altre punt de vista, és més entenedor pensar en mercats que no assoleixen l’equilibri; mercats –per dir-ho amb llenguatge més tècnic- que no es buiden. Situacions on els excessos de demanda o oferta no modifiquen els preus.

Per exemple, en el mercat financer sempre hi ha més demanda que oferta. El nombre de sol·licitants de crèdits supera els préstecs concedits. A qualsevol mercat, això comportaria una pujada del preu fins equilibrar oferta i demanda amb un preu superior: el mercat es buidaria, les decisions de comprar i vendre estarien “coordinades”. Quines conseqüències té això? Preus i quantitats no defineixen totalment l’intercanvi. Abans d’obtenir el crèdit, has d’avalar el comportament futur; convèncer al banc que ets i seràs solvent, demostrar que tens patrimoni, capacitat de generar rendes, amics o familiars que en tenen. Mira’t en altres termes, mai els
tipus d’interès havien estat tan baixos i mai el crèdit tan escàs. Per altra banda, ningú pot anar a cal notari a afirmar que no deixarà de pagar el crèdit. No és un contracte que pugui reforçar una tercera part ni defensable davant els tribunals.

Tornant a les relacions laborals, calen mecanismes que ajustin la manera de fer del treballador als requeriments de la institució. Les empreses i institucions que són conscients d’aquesta problemàtica –central per qualsevol institució i més si treballa amb coneixement- desenvolupa un sistema de Recursos Humans adequat. Una barreja compensada d’incentius i càstigs. En alguns sectors productius, la tècnica de la producció soluciona part del problema; en cadenes de muntatge, el ritme de treball és predeterminat i es pot controlar en tot moment l’activitat del treballador i avaluar la seva manera de fer. A d’altres, és impossible (un creatiu publicitari, un dissenyador gràfic, un advocat, un assessor); només es pot saber a posteriori. Les institucions que no són conscients del problema també tenen un sistema d’incentius, però no és el resultat d’una anàlisi i una reflexió. Així, trobem situacions on els incentius són perversos. Seleccionen i mantenen en llocs clau de responsabilitat persones mogudes per interessos que res tenen a veure amb els de la institució.