Rafa Madariaga. Novembre 2014

  1. Fa dues setmanes, els diaris anaven plens de dades i classificacions sobre la solvència dels bancs espanyols i europeus, arrel d’unes proves de solvència desenvolupades conjuntament pel Banc Central Europeu (ECB) i l’Autoritat Bancària Europea (EBA). Les proves, les terceres que es porten a terme en mig de les turbulències econòmiques i financeres que sacsegen Europa des de 2008, sembla que per fi han donat una “imatge fidel” de la situació dels bancs. Sembla que la majoria, i també els bancs espanyols, han sortit bé a la foto. Però, lamentablement, proves semblants, sense la participació de l’ECB ja es van fer el 2010 i el 2011. Van ser tan acurades que no van preveure els desastres de Bankia, ni de Catalunya Caixa, ni d’altres. Hi havia el perill, un altre cop, que no tinguessin cap credibilitat. Ara, n’han tingut la necessària, potser aportada pel ECB, la que no van tenir abans. Tot això passa abans que l’ECB assumeixi la responsabilitat única de la regulació bancària  a la zona euro. Milers de persones han pogut llegir aquesta informació; el que no és segur és si han entès què volien dir les proves, més enllà d’interpretacions patrioteres o futbolístiques.
  2. És diner tot allò que compleix tres funcions: unitat de compte, mitjà de pagament i dipòsit de valor. Unitat de compte vol dir que el preu i per tant l’esforç necessari per adquirir béns i serveis està expressat en unitats de la moneda, mitjà de pagament vol dir que amb el que em paguen per la meva feina puc adquirir els béns i serveis que vull comprar i dipòsit de valor vol dir que puc mantenir la meva renda de cara al futur. Al llarg de la història diversos béns (pedres, closques, sal, metalls preciosos, entre d’altres) s’han utilitzat per aquestes tres funcions. Modernament, utilitzem diner fiduciari: un material específic que no té cap ús ni valor per sí mateix. El total de diners existents en un sistema econòmic està constituït pel total d’efectiu (bitllets i monedes en circulació) i pels dipòsits que tenim als bancs i que es poden mobilitzar per mitjà de xecs o targes de dèbit.
  3. Un banc és una empresa molt particular, que juga un paper indispensable en un sistema econòmic modern. La tasca fonamental i bàsica dels bancs és posar en contacte estalviadors amb inversors; fer fluir el crèdit cap a les llars i les empreses que volen portar a terme despeses que no poden finançar amb els ingressos, de llars i empreses que poden guardar una part de les seves rendes en forma d’estalvis. Els bancs reben per una finestreta els dipòsits dels clients, remuneren aquests dipòsits i per l’altra banda, presten a llars, empreses i institucions. Els seus ingressos bàsics són els interessos pagats pels prestataris i els seus costos, els interessos que paguen als prestadors. Els bancs fan més coses amb els diners que reben com a dipòsits. A més de prestar, poden comprar altres actius financers, com títols de deute públic (lletres, bons, obligacions) o títols d’empreses privades (accions, obligacions, i altres títols de deute).  La globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació han revolucionat l’activitat bancària, perquè ara, els actius financers rendibles són molt variats i multinacionals. La banca tradicional aquí definida, la banca comercial en termes tècnics, ha donat pas a l’anomenada banca d’inversions: capta dipòsits, bàsicament grans fortunes per jugar en el casino mundial. A més, la concentració de poder, poder real per imposar desregulacions, per comprar polítics, per canviar les regles del joc, és una dada a tenir en compte. Tant és així, que es parla de “boring banking” literalment, banca avorrida, per referir-se a les activitats tradicionals. L’altra, la que realment és excitant i addictiva, és la que hem vist a algunes pel·lícules.
  4. Diem actius financers a qualsevol mecanisme que permeti emmagatzemar valor per guardar-lo per al futur i obtenir una beneficis. Els actius financers es caracteritzen fonamentalment per tres propietats: la rendibilitat que ofereixen, el risc que impliquen i la liquiditat que tenen. La rendibilitat és la capacitat de generar beneficis i depèn del tipus d’interès fixat, si és un actiu segur o de la rendibilitat esperada si és un actiu arriscat. El risc és la probabilitat que generi benefici o pèrdua. Per definició és impossible de saber amb certesa: sempre té un element d’incertesa que es pot aproximar, estimar o senzillament, pregar els deus i creuar els dits. La liquiditat es refereix a la possibilitat de convertir-lo ràpidament en diners amb què fer front a pagaments. La rendibilitat i el risc estan relacionats directament. Com més gran és el risc, més gran la rendibilitat esperada. Normalment, també rendibilitat i liquiditat van en sentit contrari. En aquest sentit, el diner (efectiu i dipòsits als bancs) és un actiu completament segur, poc rendible i totalment líquid. La feina principal dels gestors bancaris és decidir la composició de la cartera d’actius, tenint en compte la rendibilitat, el risc i la liquiditat. Per una banda, han de tenir en compte que juguen amb dipòsits dels seus clients i que aquests poden venir en qualsevol moment a demanar el reintegrament dels dipòsits. Han de tenir unes reserves líquides per fer front a aquestes peticions. Per altra banda, com més arrisquin, més diners poden guanyar, més rendibilitat esperada tenen. La política comercial dels bancs és un compromís entre aquests dos arguments. El més important és que la garantia dels dipòsits de famílies, empreses i institucions és el valor dels actius que mantenen els bancs. Cal tenir una valoració dels actius i una previsió sobre necessitats de reintegrament dels clients.
  5. El més important per entendre la qüestió, és adonar-se que els bancs “creen” diners. Quan el banc A dóna un préstec a una família o una empresa, generen un altre nou dipòsit. Encara que la família utilitzi el préstec per pagar un automòbil, qui cobra dipositarà els diners en un altre banc B, que utilitzarà el nou dipòsit per convertir-ho en actius rendibles. Aquest procés continua i genera tot un seguit de rondes addicionals de dipòsits i actius rendibles. A l’estoc de diners existents en un moment li diem oferta monetària o quantitat de diners. La oferta monetària és la suma del total d’efectiu (bitllets i monedes en circulació) més el total de dipòsits que es poden mobilitzar per mitjà de targes de dèbit o xecs.
  6. Com es pot veure, la principal mercadería amb què trafiquen els bancs és la confiança; un material eteri i molt dependent d’apreciacions subjectives, d’informació imperfecta i de difícil valoració. Si els dipositants d’un banc sospiten que els seus dipòsits s’han volatilitzat, han perdut el seu valor, es dóna un pànic bancari. Tots els clients aniran al banc per reintegrar els seus dipòsits, un dipòsit que no existeix, que ha perdut el seu valor, que s’ha volatilitzat. Com pot passar això? Si els bancs utilitzen els seus dipòsits per finançar la construcció d’habitatges, la promoció immobiliària i durant un temps els preus d’aquests actius augmenta i dóna rendibilitats molt elevades, els gestors dels bancs poden pensar que això durarà per sempre i continuar finançant aquestes activitats. Si són poc prudents, poden comprometre la solvència dels bancs. Els sona la pel·lícula? Ja es veu que si aquesta activitat no està regulada, si no intervé una autoritat central que supervisi l’activitat bancària, hi poden haver desastres. Si, a més, la dimensió del banc és molt gran i part dels seus actius són també actius rendibles per altres bancs, la possible fallida d’una institució pot arrossegar d’altres. Els bancs que tenen aquesta propietat són “sistèmics” i requereixen una especial supervisió i regulació: la seva fallida podria portar tot el sistema financer a en orris. 
  7. La cabal comprensió del funcionament del sistema bancari i financer ha imposat mecanismes, regulacions públiques i normes de funcionament per evitar que els comportaments irresponsables d’alguns generin una pèrdua de benestar per la majoria dels ciutadans. Arrel de la crisi del 29, es van crear mecanismes de garantia dels dipòsits. El Fons de Garantia de Dipòsits és el nom tècnic d’aquesta institució a Espanya. Són els propis bancs els qui aporten a aquest fons en funció del total de dipòsits que tenen. Constitueix una primera garantia de de la solvència dels sistema bancari. Però, més enllà d’aquest fons, l’activitat dels bancs està regulada per el Banc Central de cada país. En el cas de la zona euro, tots els països han cedit la seva sobirania monetària al Banc Central Europeu, que conjuntament amb els bancs centrals de cada país, constitueixen l’anomenat Eurosistema. A més, el banc central és qui elabora i porta a terme la Política Monetària. Aquesta política s’encarrega de garantir el correcte funcionament del sistema bancari i financer (regulació), de supervisar la política dels bancs (supervisió) i de mantenir l’estabilitat dels preus.
  8. La principal regulació d’un banc central és fixar un coeficient de reserves mínimes obligatòries que tots els bancs han de acomplir; un percentatge dels dipòsits dels clients que com a mínim han de mantenir en comptes al banc central. Són la garantia de que si els clients volen els seus diners, els bancs tenen liquiditat per atendre les peticions. Aquestes reserves actuen com un matalàs de seguretat davant possibles problemes de liquiditat o de solvència. El banc central fixa un coeficient específic tenint en compte el tipus de dipòsit i el tipus d’actiu que es tracti. Per altra banda, el banc central té el monopoli d’emissió de bitllets i monedes. Per tant, decideix el total d’efectiu que circula i regula la capacitat dels bancs per generar dipòsits.
  9. Les proves que es van fer tenien per objectiu mesurar fins a quin punt el sistema bancari europeu és solvent i fiable. Per mesurar la solvència es van fer milions de càlculs, considerant el total d’actius per cada banc i el total de dipòsits. Com que els actius tenen diferent nivell de risc, per calcular el seu valor cal especificar un procediment per avaluar el risc i ponderar el valor nominal per la probabilitat de fallida. Els valors publicats per la premsa són taxes que mesuren el total d’actius del banc respecte al capital que tenen. És a dir, la capacitat dels propietaris del banc (posseïdors d’accions) per respondre a la pèrdua de valor o la fallida dels actius rendibles. A més, les condicions de solvència depenen de l’evolució del sistema econòmic i especialment de l’evolució de l’atur i els salaris i de la distribució de la renda. Per això els mitjans de comunicació parlaven de diferents escenaris; avaluacions de la solvència suposant diferents condicions d’atur i evolució de l’activitat econòmica.