Xavier Ginesta. Vicedegà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Un dels moments més agraïts del dia és quan, després d’una llarga jornada de treball, un arriba a casa i s’asseu al sofà. Còmode, relaxant, moltes vegades lloc per quedar submergit en un petit món de sensacions que s’allunyen de la realitat quotidiana. Lloc de la becaina, lloc per somiar. El sofà és, possiblement, una de les parts més importants del mobiliari d’una llar. Qui més qui menys, a l’hora de gastar-se els diners moblant un nou pis acaba condicionant tota la sala o el menjador al nou sofà que comprarà. Per tant, no hi ha dubte que aquest esdevé un dels principals protagonistes de l’escena.
Relaxar-se significa benestar, però benestar també vol dir tenir espai perquè l’usuari abandoni el tragí del dia a dia i pugui concentrar-se amb altres afers. De fet, generalment la bogeria amb què passen les coses en aquesta societat, que alguns n’han dit liquida, acaba transformant l’ésser humà en un actor més d’una societat fordista, amb molt poc marge per a la creativitat. El sofà, com a símbol, també és una antítesi del fordisme, de la fàbrica mecanitzada i la monotonia de la línia de producció. Un model econòmic que, avui, ha quedat totalment desfasat.
El sofà és un espai de creativitat, on surten idees innovadores que ens ajuden a treure el caràcter emprenedor que trenca amb els cànons de la societat moderna. La postmodernitat és l’època de la innovació, de l’emprenedoria, del risc entès com a espai per jugar amb nous projectes vocacionals que ens facin gaudir de la nostra quotidianitat. Viure creativament entaforat en un sofà ha acabat essent l’ideal per a molts joves estudiants que acaben la universitat volent crear la seva pròpia spin-off o entrar en una start-up plena de sales amb pufs, post-its a la paret i futbolins on relaxar-se entre reunió i reunió.
Els més astuts ho aconseguiran. I, de ben segur, que podran valorar un estat de conciliació laboral-familiar que pocs anys abans era impensable. La postmodernitat també trenca amb els ritmes temporals de bona part del segle XX. En aquest entorn, la missió de la Universitat és meridianament clara: l’espai on els joves, futurs professionals, han de trobar el seu primer entorn creatiu, innovador i socialment responsable amb l’entorn que els permeti entendre el seu futur marc de relacions laborals; representa el compromís de donar les eines perquè tots els qui vulguin puguin somiar amb un entorn amable on desenvolupar-se professionalment. No cal posar exemples, ni pensar que tothom serà el nou Steve Jobs, però sí que és missió dels professionals de l’ensenyança poder transmetre l’entusiasme perquè els seus estudiants puguin aprofitar-se d’un nou tipus de mestratge –menys unidireccional, més cooperatiu… líquid– per teixir-se un futur millor. El primer èxit d’aquesta Universitat postmoderna seria que, quan l’estudiant arribi exhaust a casa i es llanci al sofà, sigui en aquest entorn tan casolà de creativitat que acabi assumint que tot allò que aprèn a les aules possiblement li serveix-hi perquè les seves idees tinguin un recorregut ple de futur.
