El periodista, escriptor i professor de la FEC, Joan Esculies, va ser guardonat amb dos premis literaris el mateix dia. D’una banda, la 43ena edició del premi Carles Rahola d’assaig, inclòs en els Premis Literaris de Girona de la Fundació Prudenci Bertrana. Enguany, el premi ha reconegut el treball d’Esculies per la biografia “Josep Fornas, El solucionador”: la mà dreta de Josep Tarradellas a Catalunya i un personatge destacat de la lluita antifranquista a més de ser el fundador de l’editorial Pòrtic. D’altra banda, el mateix dia, Esculies també va ser guardonat amb el premi Nèstor Luján dels Premis Nacionals de Gastronomia pel reportatge “L’estrella catalana de la restauració asteca”, publicat el passat mes de novembre al suplement Cultures de La Vanguardia, dedicat a la figura de Dalmau Costa, cap de protocol de la Generalitat i del Parlament durant la II República, qui va muntar la luxosa cadena de restaurants Ambassadeurs quan va marxar a l’exili a Mèxic.

Conversem amb Joan Esculies sobre premis, personatges, motivacions, trajectòries vitals i, per suposat,  el gènere biogràfic.

Què se sent quan vas a recollir un premi al matí i un altre a la tarda?

Doncs això és una d’aquelles coincidències que només passen una vegades cada ‘x’ temps, una mica com el cometa Halley, que passa cada 74 anys. A més, en el cas del Premi Nèstor Luján també va passar una cosa molt curiosa, ja que no és un premi al que et presentes tu sinó que és l’Acadèmia Catalana de Nutrició i Gastronomia qui fa una selecció dels reportatges publicats al llarg de l’any i va fent la tria [a través d’una empresa externa] fins que en queda una mostra reduïda, que passa pel jurat. Llavors, quan em van trucar per dir-m’ho va ser una veritable sorpresa ja que jo ni tan sols sabia que existís la possibilitat que m’haguessin de donar un premi.

De fet, la teva àrea de treball habitual és molt diferent. Coneixes molt bé la figura de Josep Tarradellas i del seu entorn. Com t’acabes interessant per Dalmau Costa?

De manera molt casual, per diverses raons. D’una banda, perquè normalment jo faig més aviat investigació històrica relacionada amb el catalanisme del segle XX i treballo molt amb la informació que vaig a buscar directament als arxius. En aquest cas, em vaig basar en un producte ja fet, la biografia “Dalmau Costa, Mestre de cerimònies de dues nacions” de Lluís Burillo. Dalmau Costa és una persona que passa de ser cap de cerimonial de la Generalitat de Catalunya durant la II República i la Guerra Civil- el que avui anomenem cap de protocol- i quan marxa a l’exili a Mèxic munta una cadena de restaurants de luxe i es transforma en un home de negocis. I, a més, en un home de negocis exitós, en part perquè com que tenia experiència com a cap de cerimonial, tenia una capacitat relacional molt alta i sabia fer que la gent se sentís especial al seu restaurant. Quan ell va morir, la seva dona i l’equip van mirar de tirar endavant el negoci, però no se’n van sortir, potser en part, perquè els faltava aquest component professional.

En aquest reportatge el que he fet ha estat agafar una part de la vida d’aquesta persona, donar-li èmfasi i complementar-ho amb altres documents per explicar una faceta concreta del personatge.

Quanta política hi ha en aquest reportatge?

Hi ha política en el sentit que Dalmau Costa és un exiliat i tots els exiliats porten una càrrega de política, vulguin o no vulguin, perquè han marxat precisament per una qüestió política. I, d’altra banda, ell també en feia de política a Mèxic ja que  seguia vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya…  però allò que el fa singular és muntar aquests restaurants i també tota la gent que passa per casa seva. Això és brutal. Tens un personatge català que acull des de toreros com Manolete, a Canfinflas, Groucho Marx, a nobles o a gent de la reialesa…

El restaurant devia ser escenari de moltes discussions polítiques…

Sí, és clar. Era el que acollia a Tarradellas quan viatjava a Mèxic. A més, aquests restaurants o altres punts de trobada relacionats amb persones del mateix entorn també serveixen per contractar altres exiliats i s’hi estableixen dinàmiques pròpies. Per exemple, Roc Boronat que era un altre membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, està per sobre de Dalmau en el partit, però laboralment està per sota. I això és important saber-ho perquè afecta la manera com aquestes persones actuen políticament. Es pot estar en diferents escales d’esferes desconegudes, però tant l’àmbit laboral com el polític, son esferes molt importants per tots dos.

Tens coneixement d’alguns d’aquests contemporanis o coetanis exiliats que estiguessin en aquest escenari?

Sí. A part de Roc Boronat, a l’època també hi havia Joan Casanelles, que era un banquer amb el que tractaven molt, o Francesc Farreres Duran, que era el vicepresident del Parlament a l’exili o l’Antoni Maria Esbert…Molts d’aquests treballaven al banc de Casanelles i, per aquí també es creaven lleialtats. En alguns casos, com et deia abans, alguns tenien una categoria superior a nivell polític que la que tenien a la feina i això afectava a tot. Per tant, és important conèixer aquest transfons. Ajuda a comprendre perquè els personatges fan el que fan.

L’altre premi que has rebut és per a la biografia de Josep Fornas, “el solucionador”. El sobrenom li poses tu?

Sí, el subtítol seria “Biografia de l’home del president de Tarradellas a Catalunya”, és a dir d’algú que estava a Catalunya i que resolia moltes qüestions per al president, tot i que Tarradelles no volia que nominalment constés com a delegat seu, però exercia les funcions i el que feia era solucionar temes, en el bon sentit de la paraula. Josep Fornas s’ocupava de  concertar cites amb les noves generacions del país perquè es coneguessin amb el president; de les campanyes de finançament entre empresaris i, de vegades, fins i tot ell mateix s’ocupava de transportar els diners i de passar-los per la frontera…Anava resolent les qüestions que anaven sorgint i que necessitaven una gestió des de l’interior del país. En anglès s’utilitza el terme “fixer”, que no té equivalència exacta en català i, vaig acabar optant per “solucionador”.

Però són figures d’enorme importància.  

Sí…per exemple, l’Stalin quan era jove havia estat el fixer del Lenin. Son persones que estan entre bambolines. I en el cas del president Tarradellas això és molt clar perquè sense Josep Fornas fent aquest paper, el president no hauria pogut fer el que va fer des de l’exili.

Ets ja un expert en el gènere biogràfic. A més dels dos premis recents, has escrit altres treballs com ara la biografia de Josep Tarradellas o la d’Ernest Lluch, per la qual també has estat premiat. Com es fa una bona biografia?

En el cas de la biografia històrica que és la que jo treballo, crec que sempre s’ha d’intentar respondre una tesi, descobrir quin és el leitmotiv d’aquella persona i entendre què el mou a fer el que fa. Hi ha persones que es mouen perquè han tingut una mala relació amb el seu pare, per exemple, i volen demostrar alguna cosa. O perquè han tingut una relació difícil, o fàcil. O perquè no s’entenen amb el seu germà perquè de petits els van maltractar…O el contrari. És a dir, al capdavall tota la documentació que tu acabes acumulant, no et serveix de res si no trobes allò que motiva la persona.

En el cas de Josep Fontbernat, per exemple, era una persona que una vegada a l’exili es considerava que era músic i que només servia per fer música. Ell havia tingut diversos càrrecs institucionals a Catalunya i, un cop a l’exili, preferia fer música a estar en una oficina o a fer de venedor en una botiga. I com que no estava disposat a fer res més que música, doncs es passava el dia colant el cafè i tornant a colar el cafè i demanant diners i rosegant pa sec i fent malviure a les seves dues filles i a la seva dona perquè no volia treballar en una feina “normal”. Aquest era una mica el marc mental d’aquest personatge quan arriba a l’exili…i aquí tens un exemple de leitmotiv.

I el trobes sempre aquest leitmotiv? És possible que hi sigui, però que no es reflecteixi en la documentació que tens (o que trobes).

Aquesta és segurament la principal dificultat del gènere. Quan has anat mirant la documentació, fent entrevistes amb les persones que el van conèixer i relacionant tota la informació, hi ha un moment que ho arribes a veure. Mai tindràs una certesa absoluta i també es veritat que en la biografia hi ha un cert marge per a la interpretació -tot i que sempre ha d’estar sostinguda amb documentació- però si no som capaços d’explicar certes característiques de la psicologia dels personatges, les biografies serien molt anodines, pures acumulacions de dades. Es tracta d’aconseguir veure la persona.

Està clar que per fer una bona biografia cal documentar-se bé, però per on s’ha de començar?

En primer lloc, cal entendre l’època del personatge, el context històric i social, els valors del moment… No podem jutjar a persones que van viure als anys 20 o 30 del segle passat amb els valors amb que vivim avui. Sempre costa una mica, però cal fer l’exercici de situar-nos bé en el context. Després, trobar i llegir tota la documentació possible sobre el personatge i pensar què fa aquesta persona al llarg de diferents èpoques. En algunes es veu més clar que en altres…també cal tenir una tesi al darrera, tenir clar què vols explicar i veure quin lloc ocupa en el context històric. I una vegada tens això, ja et pots posar a escriure.

Quina és la biografia de referència de Joan Esculies?

Una de les més m’han agradat és ‘De Adolf a Hitler’ de Thomas Weber. L’autor descriu els anys en que Hitler va estar a Munich abans de convertir-se en el líder del partit nazi i, bàsicament, explica que Hitler va ser líder d’aquest moviment però podia haver estat qualsevol altra cosa. Són 432 pàgines que realment et canvien la visió del personatge. Em sembla una obra referent pel que fa la interpretació de dades.

Un altre dels meus referents és “De Gaulle. Una certa idea de França”, de Julian Jackson, que va inspirar el meu títol per a la biografia de Tarradellas: “una certa idea e Catalunya”.

 Ja per acabar, si algú hagués de fer la biografia de Joan Esculies, quin leitmotiv creus que trobaria?

Ostres… No ho sé! No sé si aquest seria el leitmotiv però el que jo puc dir quan faig reportatges o biografies és que sempre intento ser honest amb el lector. Jo puc garantir que en aquell producte hi ha el màxim d’esforç que soc capaç de fer i que no enganyaré al lector. També penso que els bons lectors saben apreciar aquest esforç i que agraeixen la feina d’haver aixecat totes les possibilitats que existeixen; d’haver consultat tota la documentació possible per a elaborar el producte. En tot el procés, per mi, l’honestedat amb el lector és bàsica. I no sé si és el meu leitmotiv però és una de les meves premisses bàsiques quan faig una feina.