La Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVIC-UCC compta amb una nova doctora: Cristina Fernández. La professora de periodisme polític s’ha doctorat per la Universidad Complutense de Madrid i, a les següents línies, relata la seva experiència en aquesta recent etapa. Felicitats, Cristina!

Cristina Fernández-Rovira. Professora de Periodisme Polític de la UVic-UCC.

―El doctorat? Però si fa res que estàvem estudiant per la sele, què dius!

―Ja ho sé, només estem a segon, però m’encanten les lectures de teories de la comunicació!

―Com? Jo no n’he llegit cap.

―Espereu, espereu… per fer un doctorat no s’ha de fer un màster abans?

―Quina mandra! Jo el que vull és presentar les notícies.

―I jo retransmetre els partits. A més, falta molt per acabar el grau!

―Doncs a mi m’encanta l’ambient de la universitat…

Aquesta conversa imaginària sintetitza el que els periodistes solem pensar sobre el doctorat. Per una banda ens sembla que el periodisme és un saber pràctic, que ens ha de servir per treballar en mitjans de comunicació o en d’altres empreses. Per una altra, no solem donar importància al cos teòric que acompanya els nostres estudis. És cert que el doctorat és un camí llarg, que implica esforç i dedicació, ja que corona l’ensenyament universitari. Però, també és veritat que els estudis en comunicació permeten la recerca científica ―el que es fa en el doctorat―, tan necessària per avançar i millorar com a periodistes, comunicadors, ciutadans.

A mi l’acadèmia em cridava l’atenció des de que era estudiant i, efectivament, preferia les lectures a les classes de tecnologia, però reconec que no tothom tenia aquesta passió per les sessions teòriques. Després de treballar uns anys en mitjans de comunicació, vaig decidir llançar-me a l’aventura del doctorat, que tot just ara he acabat.

En el meu cas vaig fer un canvi de disciplina, ja que penso que és molt interessant poder combinar coneixements de diferents àrees. Això, que és molt enriquidor, també implica un esforç per familiaritzar-se amb aspectes que no havies estudiat abans, i va comportar que fos la única periodista en un doctorat de sociologia que, a més, feia un projecte de ciència política. El que a mi em semblava un repte apassionant, a d’altres els semblava una autèntica bogeria.

Vaig triar fer el doctorat i, per tant, la meva motivació era molt alta. El meu objectiu era treballar a la universitat i aquest és el primer pas imprescindible. Han estat tres anys fascinants, d’un aprenentatge en molts sentits, no només l’acadèmic. El doctorat m’ha permès conèixer a fons un tema d’investigació, compartir dubtes amb experts, viatjar i viure en d’altres països i preparar-me pel que vull ser quan sigui gran. Ara bé, també té moments difícils. Escriure una tesi comporta prendre moltes decisions, sobrepassar els propis límits i també molt de temps! Això sí, si l’acabes, de ben segur podràs aconseguir tot el que et proposis a la vida.

Dels nervis aquells a la panxa abans de començar l’exposició davant de cinc persones que formen el tribunal que t’ha de jutjar millor no parlar-ne, ja que es dissipen de seguida, quan comences a parlar d’un tema que fa tant temps que estudies que gairebé vols perdre’l de vista.

Tot canvia quan després del ritual de la defensa entres en un selecte grup del qual només forma part el 0,8% de la població espanyola. No canvia, però, perquè ingressis en aquest club en el que tothom et considerarà o molt intel·ligent o molt empollón o un ratolí de biblioteca, canvia perquè t’has demostrat a tu mateixa que tens qualitats que fins ara no sabies.