Josep Burgaya. Professor del Departament de Comunicació.
A les darreres dècades els consumidors occidentals hem estat d’enhorabona. Mai havíem tingut accés a tants productes i tan barats. Potser hem anat perdent la condició de ciutadans, però se’ns ha compensat notòriament amb un autèntic abarrocament de la societat de consum. Ens podem canviar la indumentària cada dia de la setmana perquè el preu d’uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar “la república independent de casa nostra” una vegada l’any, perquè les prestatgeries i sofàs d’Ikea tenen uns preus que semblen de broma. Com és possible aquesta festa contínua pels consumidors? Doncs molt senzill, una producció molt massiva feta amb costos laborals irrisoris, en països allunyats. El “miracle” de la globalització per a gaudi dels consumidors i les marques. El problema és que el sistema té alguns efectes col·laterals no desitjats –com sol passar amb les gangues- i allò què aparentment és barat ens acaba sortint, almenys col·lectivament, una mica car. I no és només una qüestió de malbaratament de recursos i d’impacte mediambiental, que també; sinó que amb la lògica productiva i econòmica d’aquest sistema, els consumidors ens anem quedant progressivament sense feina o amb treballs cada vegada més precaris. Ens han flexibilitzat. Ens ho plantegem o no, cada acte de compra té connotacions en l’economia global i els productes abundants i barats –no només aquests-, reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir més barat perquè la pobresa de molta gent, fa que els sigui una benedicció cobrar salaris de misèria. A nosaltres cada vegada ens resulta més difícil trobar feina, i encara més amb condicions i salaris dignes. Entremig, es deixen d’ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Estem immersos en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Els productes low cost, generen societats low cost.
