Rubén Gómez, ex-estudiant de Periodisme de la UVic-UCC.

El model de la Premier League és l’exemple a seguir per les principals lligues europees, que avui dia es troben molt lluny del campionat anglès

En l’actualitat és impossible pensar en l’esport sense els mitjans de comunicació o a la inversa. Tant la televisió com l’esport s’han beneficiat de la seva unificació. L’esport, en tot moment es troba condicionat pels mitjans, ja que com es pot conèixer aquest s’ha convertit en el seu principal subministrament de diners.

Dins de l’esport n’hi ha un que destaca per damunt de la resta. Aquest és el futbol. Aquest és sens dubte el major espectacle del món en l’actualitat, l’esport més seguit per la gent i s’ha convertit en una de les mercaderies més importants de la societat. Els ingressos pels drets televisius són una de les principals fonts de finançament pels clubs de futbol, per no dir la més important.

Avui en dia, el model de negoci dels drets televisius a seguir és el de la Premier League, sobretot a causa de la seva competitivitat interna. A Espanya, l’hegemonia del FC Barcelona i el Reial Madrid és total; en canvi, a Anglaterra des de l’any 2000, el títol se l’han repartit entre Manchester United, Manchester City, Chelsea i Arsenal nombroses vegades, i clubs com el Liverpool o el Tottenham han estat molt a prop d’aconseguir-ho. Fins i tot, pot haver-hi sorpreses com la que hi va haver la passada temporada, amb la victòria del Leicester. A més la temporada que ve entrarà en vigor un contracte milionari que han signat els dirigents de la Premier League. Els 20 equips anglesos es repartiran uns 2.500 milions d’euros, sumant els drets a nivell internacional, i tindran al seu abast la capacitat de fitxar jugadors de primer nivell. En canvi, a la lliga espanyola aquesta virtut només la tenen FC Barcelona, Reial Madrid i pocs més.

A la lliga anglesa, els criteris que es segueixen per repartir els drets televisius són: un 50% es reparteix de forma equitativa a tots els equips de la Premier League, un 25% en funció dels partits televisats (cada club s’assegura deu partits mínims per temporada) i un 25% en funció de la classificació de la temporada anterior. Això provoca que no hi hagi tanta desigualtat entre els club anglesos i per exemple, entre el campió de lliga i l’últim classificat hi ha una diferència només de 25 milions, i no de 120 com pot haver-hi en el campionat domèstic espanyol. A Espanya, però, es busca trencar amb l’hegemonia de blancs i blaugranes i a partir de la temporada que ve es seguirà el model de venta col·lectiva de la mateixa forma que ho fan les altres principals lligues europees.

Les principals diferències econòmiques entre els clubs espanyols parteixen a partir de l’any 1996, quan la venta dels drets televisius passa a ser estructurada a través d’un model de venda individual, amb dret de vet. Aquest model de venta individual consisteix en que els clubs venen els drets a plataformes televisives negociant individualment i per separat. Aquest model aportava a la lliga espanyola un major benefici en alguns aspectes, però també ha comportat conseqüència específiques. Hi ha un desequilibri competitiu on els clubs amb més atractiu aconsegueixen contractes més grans que reinverteixen en jugadors estrelles. La part positiva del model és la major competitivitat internacional dels grans clubs de la Lliga de les Estrelles.

Els criteris que seguirà la LFP a partir de la propera temporada per repartir els drets televisius, després del canvi del model de venda de drets individuals cap a col·lectius, són els següents: un 50% serà fix, equitativament a tots els equips de primera divisió, un 25% vinculat als resultats esportius de les últimes cinc temporades tenint més repercussió la classificació de l’última temporada; i el 25% restant, es reparteix un terç segons abonaments, taquilla i socis, i els dos terços restants segons l’audiència que generen, el valor del club en funció de la cura que mostren els clubs per les seves instal·lacions i difusió de la imatge que donen de La Liga.

El contracte signat per la LFP es taxa en uns 983 milions d’euros per temporada durant els propers tres anys. “A aquesta xifra s’han de sumar els ingressos dels drets internacionals, un mercat encara per explotar i que cada vegada més les principals lligues europees utilitzen per inflar els seus ingressos. El continent asiàtic i Oceania són els dos territoris d’on prové la gran part de la demanda de la Premier League i la LFP”, explica Joan Bonareu, responsable dels drets esportius a Mediapro. En aquest aspecte es troben molt lluny la Sèrie A, la Ligue 1 i la Bundesliga, però que a la vegada no tenen res a envejar en com es reparteixen els ingressos a nivell nacional.

El campionat italià és el segon torneig domèstic que més diners ingressa per drets televisius a nivell nacional (1.200 milions), pràcticament la meitat del que ingressa la Premier League. El contracte està en vigor des de la temporada passada i encara durarà dues temporades més. Cal dir, que uns del principals motius pels quals La Liga va voler entrar al mercat asiàtic va ser a causa que la Sèrie A estava creixent i això preocupava als màxims dirigents espanyols, tal i com ha manifestat Javier Tebas, president de La Liga.

El quart campionat domèstic que ingressa més diners pels drets televisius és la Bundesliga (975 milions d’euros), molt a prop dels campionat espanyol. “A Alemanya, la distribució dels ingressos dels drets televisius és la més igualitària per damunt de tots els altres campionats europeus” confirma Joan Bonareu. La Bundesliga creix, any rere any, i s’apropa cada cop més a les lligues europees punteres. Els drets televisius són la principal font d’ingressos pels clubs alemanys i l´únic criteri que existeix per repartir aquests diners és en funció de variables d’audiència, classificació i trajectòria en els últims quatre campionats. Fa poc temps es va fer públic el nou contracte que ha signat la lliga alemanya i que entrarà en vigor la temporada 2017-18. A diferència de les temporades passades es trencarà el monopoli d’Sky-Deutschland, i a partir de la 17-18 un paquet dels vuit que pertanyen a la Bundesliga passarà a un operador encara per determinar.

Ja per acabar l’anàlisi de les principals lligues europees la que rep menys ingressos televisius és la Ligue 1 (726 milions d’euros), però igual que tots els altres campionats europeus, menys l’espanyol, reparteix de manera igualitària els ingressos de drets de televisió a tots els equips que conformen la primera divisió francesa. Els criteris que segueix la Ligue 1 per repartir els drets televisius són els següents: un 50% es reparteix equitativament entre tots els equips de la Ligue 1, un 25% en funció del resultat aconseguit la temporada anterior, un 5% respecte els resultats aconseguits durant les cinc temporades anteriors i un 20% en funció de la notorietat pública i els partits televisats durant la temporada. Des de la passada temporada té en vigor un nou contracte i que durarà quatre temporades més. És l’únic de les principals lligues europees que té una durada de més de tres temporades.

També cal tenir en compte que “les principals lligues europees no reparteixen el total dels ingressos televisius, ja que una petita quantitat d’aquests diners són destinats a promocions de la mateix lliga”, apunta Bonareu.

Avui en dia, els drets televisius encara són un model de negoci en ple desenvolupament, ja que molt poca gent té la certesa de tots els diners que pot arribar a moure aquest entorn. No hi ha major certesa per justificar aquesta conclusió que dir que no totes les lligues europees publiquen de forma oficial els ingressos que reben els clubs pels drets televisius. De les lligues que hem comentat la Premier League, la Bundesliga i la Ligue 1 sí que ho fan. En canvi, La Liga i la Sèrie A, no. Possiblement, hauríem de començar per aquí.