Enric Casulleras. Professor del Departament d’Economia i Empresa

Aviat farà sis anys que dura la crisi. Els indicis de recuperació que el govern d’Espanya diu que veu semblen més aviat un miratge. A Catalunya, la il·lusió col·lectiva pel procés de transició nacional fa l’efecte d’haver desplaçat l’angoixa provocada per la precària situació econòmica del país. Els efectes econòmics d’una eventual independència de Catalunya s’han situat al centre del debat. Des d’una banda de la trinxera, s’amenaça amb l’expulsió de Catalunya de la U.E. Des de l’altra, es rebat amb contundència amb l’argument que, en cap cas, Catalunya haurà de deixar l’euro, i encara menys es veurà sotmesa a un aïllament comercial. Fins i tot hi ha qui va més enllà i afirma que serà Espanya la que quedarà marginada de la UE quan hagi de prescindir de les aportacions econòmiques d’una Catalunya lliure.

De moment, la crisi segueix aquí i no sembla que es doni per vençuda. És més: si pretenem donar la crisi per superada el dia que es tornin a registrar ritmes de creixement del PIB superiors al 3% anual, anem a mal borràs. I entendre això suposa acceptar un canvi de paradigma de primera magnitud.

En la dinàmica capitalista amb què ens hem format i en la teoria econòmica que hem manejat sempre, el creixement quantitatiu del PIB era la solució a tots els problemes econòmics i socials. Amb creixement es creaven llocs de treball, es recaptaven més impostos, es finançaven les inversions públiques, baixava l’atur, augmentava el consum, s’asseguraven les pensions, les desigualtat socials es feien més passadores. Ara bé, escoltant els físics i oceanògrafs del Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals del CSIC, hom pren consciència que el creixement econòmic ha esdevingut una quimera poc menys que impossible: els recursos naturals, i en particular, els combustibles fòssils, s’esgoten: ja no és possible augmentar-ne l’oferta, i per tant, l’activitat econòmica es veu irremissiblement limitada. Ens podem oblidar per sempre més de tornar a taxes de creixement com les d’abans de 2008. Significa això que la crisi econòmica que ens tenalla serà permanent, definitiva? No: significa que hem d’aprendre a desenvolupar-nos com a país, com a emprenedors i com a persones, sense augmentar quantitativament el consum ni la producció. Que hem d’aspirar a tenir un PIB no molt elevat, sinó molt endreçat, en el sentit que explica l’enginyer Xavier Roig. La riquesa i la prosperitat tenen més a veure amb prioritzar les inversions de manera intel·ligent, i esmerçar els recursos escassos allà on produiran un retorn social, que no pas en fer obres faraòniques i infraestructures sense solta ni volta. L’escassesa del petroli ens ha de  dur a decidir-nos a alimentar els motors amb energies renovables: aquest sector sí que requerirà inversions, esforços i creixement. Hem d’aprendre a apreciar l’eficiència energètica com un valor segur; a regular la temperatura dels edificis jugant amb les persianes, les cortines i els corrents d’aire, enlloc de fer-ho a cop de calefacció i d’aire condicionat. Gestos tan senzills com treure’ns la corbata a l’estiu i posar-nos un jersei a l’hivern ens permetran estalviar milions de quilowatts i d’euros (gestos que, en alguns països, com el Japó, ja són d’obligat compliment). Ras i curt: hem d’acostumar-nos a que els conceptes d’economia verda són aplicables a tots els aspectes de l’activitat humana, tant a l’hora de produir com de consumir (o de no fer ni una cosa ni l’altra, que és el més sostenible des del punt de vista ecològic).

Ens en sortirem: els catalans, de les pedres en fem pans. En canvi, tres-cents anys d’immobilisme borbònic, de construcció d’infraestructures radials improductives i de condescendència envers les despeses sumptuàries de la “villa y corte” (i en els darrers temps, la tribuna del Bernabeu) no són els millors avals per emprendre un canvi d’actitud com el que cal per endreçar el PIB i orientar el país cap a una economia verda. Heus ací un altre argument a favor de la plena sobirania de Catalunya.