És un pintor mexicà assentat a la ciutat de Rosarito, Mèxic, junt amb la seva família. Va començar a pintar per gust quan era una criatura, malgrat que no s’hi va dedicar professionalment fins als 20 anys. Va començar per diversió, perquè se li donava bé malgrat les bromes de la seva família que associaven el pintar amb el pintor que pinta cases. Mai es va plantejar fer una altra cosa, i com diu ell: “Si m’haguessin dit que cantava bonic llavors hagués cantat”. Actualment està col·laborant amb la ciutat de Rosarito per reivindicar la situació actual de la regió, assaltada per la corrupció ara fa uns anys i en què tot just ara està començant a millorar.

Quin va ser el problema més gran que patia Rosarito?
La mateixa seguretat. Jo crec que lladres hi ha arreu del món, però que la mateixa policia faci aquest treball, provoca que la gent no pugui confiar en ningú. La disminució del turisme va a més per desconfiar de la pròpia policia.

Estan millor les coses a Rosarito?
Ha millorat molt. Crec que ha estat o el silenci sensacionalista que tenia la notícia o realment estan millor però gràcies a que no se sent res dolent de la ciutat, ha tornat el turisme.

Què cal millorar?
Tots els serveis haurien de canviar la seva ideologia, que siguin servicials, que siguin conscients que el turisme es retira si no són bons, que no abusin de l’abundància. El servei canvia molt quan hi ha molt turisme, i després no hi ha turisme i a tots ens volen atendre com a reis. Si sempre hi ha un bon servei, es cuida a la gent, es neteja la ciutat, si ofereixen esdeveniments culturals, concerts de música, tot el que sigui una forma d’entretenir a la gent que va farà que les coses funcionin millor.

Quan vas començar a pintar aquestes obres, t’imaginaves que tindrien tanta repercussió a nivell mundial?
Doncs no, no sé si ho tenen però en realitat no penses en això. Pintes i l’efecte que fa o pot fer ni tu mateix t’ho penses. En el mateix treball hi ha l’opinió d’algú que pot ser completament diferent de la d’una altra persona. El mateix treball pot encantar a una persona i disgustar a una altra.

Què creus que aportes, amb la teva pintura, a l’estratègia de posicionament de Rosarito després de la gran problemàtica del narcotràfic que va acabar Hugo Torres?
No sé si s’aporta, però sí que ajuda. Entre els col·legues es parla d’una flota de 200 artistes, una flota de més artistes per càpita a tota la regió. El que surti algú surti a exposar a fora fa una aportació a l’art i a la ciutat. En general, a tots ens beneficia.

Quin creus que és el major repte per a la diplomàcia cultural a Rosarito actualment?
El major repte és que les mateixes autoritats ajudin a promocionar la cultura, a que se segueixin creant festivals, que aportin en comptes de cobrar. En resum, que aportin en lloc de posar regles o traves i que donin més carrers perquè els artistes puguin mostrar les seves obres. Per exemple, l’any passat, en un festival que es fa a Rosarito regional, 80 artistes van quedar fora del festival perquè el govern no dóna un carrer més per col·locar les obres. No hi ha espai per al festival amb l’excusa del trànsit. El cas és que ells quan fan una obra pública triguen anys i per al trànsit sense importar. Per una cosa tan positiu i tan gran, haurien de fer tot el possible perquè es realitzés.

En què et fixes per escollir a un dels teus “herois” i plasmar-los en un quadre? És una cosa concreta o és completament a l’atzar?
És una cosa que escullo per les meves pròpies històries durant la infantesa. Tinc la meva història dels emmascarats on lluitàvem de veritat uns contra els altres perquè algú volia la màscara preferida i, quan algú guanyava la baralla, ell es quedava la màscara i seguíem amb el joc. Volíem ser el Blue Demon, el Sant …

Pintes teu quadres en fusta, tela o llenç, si haguessis de triar un, quin seria el teu preferit?
La fusta. És fantàstica. Et relaciona amb l’existent. La tela es fabrica i aportaste perquè es vengués. La fusta és reciclar el que ja tenim en el món. Voldria reciclar tot el temps tot però és una llauna a l’hora de carregar-la per la seva grandària i pes.

Què et fa triar entre un material o l’altre per pintar els quadres?
Segons l’estil de quadre. Si un quadre que cal aplicar-se molt trio llenç. Si és un quadre que et dóna opcions de canvi d’imatge i no cal ressaltar, utilitzo fusta doncs aquesta ja té el seu propi art. Quan sé que vas a haver de aplicar-te molt no trio mai fusta.

Has pensat alguna vegada en fer un altre tipus d’art?
Estic esbrinant com fer escultura. El problema és també com moure-ho. Hauria de fer-ho per gust i només per un, perquè si ho fas per ficar-lo al mercat com l’altra has de pensar en com fer que li arribi a la persona, que li arribi sencera i també com produir-lo sense acaparar tot l’espai i deixar de fer allò altre. Perquè la base del altre seria la pintura, i si vull invertir el mateix espai per a les dues coses necessitaria un taller molt gran, cosa difícil.

En quan a l’escultura, quines formes t’atrauen més?
Precisament fer la mateixa obra en escultura. No totes es presten però ha d’haver una obra que et permeti fer la transformació. Vull que se segueixi veient la signatura, no fer escultura res més per muntar o tallar. Tindria a veure amb la mateixa obra que faig.

Quin creus que és un dels aspectes que t’agrada destacar més de la teva pintura?
Seria fer una cosa autèntica encara que es vegi lleig, igualment si es veu bonic. En tenir la teva pròpia línia ja que en automàtic et destaca. Jo vaig aprendre fent obres de Rembrandt, fent rèpliques de Dalí. Vaig aprendre a fer el color i la figura com ells. Per més que els hagués copiat idèntics no podria ser bo o destacar. En canvi, fent-ho a la teva manera, com vaig dir, et fa empatitzar amb uns i amb altres no. Gràcies a Déu he empatitzat amb la majoria.

Quins obstacles et vas trobar per poder vendre el teu treball?
He corregut amb molta sort, no he tingut alguna cosa destacable que em entorpís la feina. He tingut molta sort en aquest sentit. Jo crec que més aviat ha estat un problema per evolucionar perquè aquestes volent evolucionar i t’estan demanant una cosa que van veure. El teu aquestes volent provar coses noves i t’estan demanant una cosa que ja vas fer.

Has notat un xoc cultural respecte a la recepció de les obres?
No, encara no. De moment no ho hem vist. Vinc d’una part de Mèxic amb algunes arrels espanyoles i de petit vaig veure espectacles típics. No ho pinto com estereotip espanyol, només pinto records de la meva infantesa. No em crec espanyol, ni molt menys.

T’has trobat amb algun estereotip negatiu mexicà quan presentaves les teves obres a Estats Units?
No, l’avantatge és que estic en una regió de Estats Units on hi ha molt mexicà i al contrari d’això m’he trobat simpatitzants que recorden els seus passats, la seva terra, als seus avis que van emigrar. Fins al jove més jove molt nord-americà, compra una obra amb nostàlgia de l’avi. Afortunadament no m’ha arribat per una mala opinió.

En els teus pintures, es veu a molta gent portant Converse AllStar, quin significat tenen per a tu?
És una evolució del ranxer modern, una persona de la província. En la meva granja emigraven meus amics, recentment acabat el col·legi, volent buscar un bon futur, s’anaven a Estats Units i el teu sàvies que era algú que havia emigrat quan tornava al poble pels seus vestits. D’haver anat de guaracho, tornava amb tennis, justament amb aquest tipus de sabatilles. Suposo que era l’època i es portaven molt. Pinto coses de la infantesa i és una de les coses que em acord. A part són coses que m’agraden.

En alguns dels teus quadres apareixen imatges associats amb estereotips espanyols, com creus que es rebran tenint en compte el context polític català actual?
Espero que gens malament. Per començar no els vaig portar. Sincerament, a l’àrea on sóc jo quan veuen algun retrat del Quixot em diuen: És espanyol. I jo els dic que no, que és un llibre i per aquest motiu ja és universal. Jo més que res ho pinto per aquesta part dels rebels, la ideologia del qual busca un món millor per a tothom. No ho veig per aquest costat espanyol. I els toros i les flamenques, et deia que al meu poble hi ha una fira regional cada any i les noies fan una passejada per tot el poble en carrosses, no sé per què, però van vestides de sevillanes cada any. A més que, al costat de la casa dels meus pares on jo em criï, teníem una plaça de toros i, en ser l’única cosa que hi havia al poble, assistia a les curses bastant seguit.

Què et sembla l’art a Vic?
He vist poc però del que he vist m’agraden molt Carles Vergés i Rosa Bayot. Rosa té en la seva obra la seva cultura, així com jo pinto el que recordo, ella pinta les torres humanes, els Castellers, les mans en unió, tota aquesta part de la unió de la gent per fer alguna cosa millor de fet, aquesta també és la meva idea. Com podríem tenir herois que ens solucionessin coses. Com ser nosaltres mateixos herois i poder arreglar els conflictes.

Què li recomanaries a les noves generacions que viuen ara a Rosarito?
Que com es diu vulgarment a Mèxic, que Mamaran de cultura. Els va a fer millors persones, els va a fer sensibles … El seu propi ell / ella va a tenir una atracció a major gent, sincerament, en això de tenir una mica de cultura et permet arribar millor a la gent.