Dani Feixas és cineasta, documentalista, realitzador de publicitat i docent del grau en Comunicació Audiovisual. És l’autor de peces tan emblemàtiques com El Liverpool català (2021), La Pilarín (2022) o del mateix lipdub de la UVic (2010), el primer a fer-se a l’estat espanyol. I és també el director del curt París 70, reconegut amb diversos guardons, entre ells 4 Premis Fugaz, la categoria més important en el sector del curtmetratge espanyol. El film, que aborda la malaltia de l’Alzheimer, ha estat especialment aplaudit per la seva sensibilitat i per posar el focus sobre la figura del cuidador. Amb un llarg i estret vincle amb la universitat, Dani Feixas estrena avui el curtmetratge a l’Aula de Cinema de la Facultat d’Empresa i Comunicació en la feliç coincidència del 20è aniversari del grau de Comunicació Audiovisual, del qual va també va ser alumne.
D’on va sorgir l’interès per explicar una història com la de París 70?
Ja feia molt temps que tenia moltes ganes de fer un curt de ficció. De fet, vaig començar fent curts quan tenia 18, 19, 20 anys…per distreure’m, perquè volia fer cine des de molt petit i vaig començar a rodar amb aquestes càmeres de cinta, però que ja eren digitals i t’ho podies muntar tu. I vaig deixar de fer-ho per la feina…i després de fer tantes coses: publicitat, documentals…em quedava l’espineta de fer ficció. Llavors, vaig estar buscant un guió que m’agradés fins que en vaig trobar un que em va interessar molt perquè m’identificava bastant amb una història que vaig viure a nivell personal i així li vaig poder trobar el vincle. Perquè si havia de dirigir alguna cosa que no hagués escrit jo, me l’havia de poder fer meva d’alguna manera. I així va néixer París 70.
Què tenen les històries curtes que no tinguin les llargues?
Jo crec que no hi ha res ni millor ni pitjor, el que sí que penso és que les històries curtes es recolzen en el concepte, en un missatge principal i les històries llargues es recolzen sobretot en els personatges. Els actors tenen òbviament un paper important perquè han d’aconseguir enganxar i que l’audiència empatitzi amb ells amb molt menys temps, però en un curt has de saber transmetre molt més de pressa.
De fet, ara s’estan buscant formes de potenciar el curtmetratge perquè veiem peces curtes constantment, sobretot a les xarxes socials. Des d’aquest punt de vista, estem en un moment de la història que més curtmetratges s’estan consumint i encara no estan considerats com “una indústria”.
Creus que haver treballat en publicitat et fa més hàbil per sintetitzar les històries?
Sí, segur. Jo vaig començar en el món audiovisual essent muntador i he muntat molt i moltes hores de material i això segur que t’ajuda a entrenar la mirada, a entendre què funciona i què no, de saber jugar amb l’espai i el temps amb precisió i col·locar els talls quan toca perquè la història funcioni i que tingui ritme.
Quina diries que ha estat la dificultat més gran per portar a la pràctica París 70?
Doncs justament, transmetre la sensació del pas del temps, perquè parlem d’una malaltia a llarg termini i ho hem volgut fer amb flash forward. Com que no hi ha una acció que transcorri de forma lineal, hem buscat altres recursos: triar punts clau, accions clau, canvis en l’atrezzo, escollir la llum del matí o el vespre per rodar…A més, en el nostre cas era encara més difícil perquè també ens interessava molt mostrar la rutina: em desperto, agafo els medicaments, li preparo l’esmorzar, vaig cap allà, esmorza, llavors em pregunta, es dutxa, era com…la clau d’això era que hi hagués una rutina i no sortir del bucle. I que s’expressés amb un curt de 15 minuts era molt difícil.
El curt parla de la malaltia de l’Alzheimer, però sobretot se centra en la figura del cuidador.
Bé, jo crec que el curt visibilitza una realitat que moltes vegades queda eclipsada per la brutalitat d’una malaltia tan terrible com és l’Alzheimer. Pateix el malalt i també pateix el seu entorn. Si la persona que cuida el malalt no té prou suport fa que el cuidador també emmalalteixi. D’una altra manera, eh? Els experts amb qui hem parlat ens han explicat que ja se li ha posat nom: ‘El Síndrome del Cuidador’.
De fet, el guionista havia estat metge en el sector de cures pal·liatives i això ja em donava una seguretat a l’hora d’explicar la història. A més, vam demanar a diverses entitats que es llegissin el guió i que ens donessin el seu feedback i la veritat és que tothom ens l’ha validat.
Considero a més que és important que des de l’audiovisual, el mitjà de comunicació de masses més consumit del món actualment, visibilitzi realitats com aquestes per normalitzar-les, per proporcionar eines…si és que en pot donar alguna…Ens alegra saber que tingui bona acollida per part del públic. Després de cada projecció sempre hi ha algú que ens ve a dir que s’ha sentit identificat i ens ho agraeix. Això és molt gratificant.
Hi ha la possibilitat que París 70 es converteixi en llarg?
Sí, sí, sí. Estem escrivint el llarg i jo penso que el farem. A més, hi haurà una cosa molt més divertida perquè dona molt de joc. Però encara falta una mica de temps.
T’has mogut per tot l’espectre de professions dins el cinema. Si no tinguessis limitacions de cap tipus, amb quin format et quedaries?
A mi m’agradaria fer ficció. Ja vaig començar de jove fent pel·lícules i és amb el que més gaudeixo. És un repte, hi pateixes, però quan ho tens muntat i funciona, és molt gratificant. Si en un curt ja hi treballen més de 40 persones, en una pel·lícula n’hi treballen més de 100. Imagina’t que més de 100 persones estiguin fent una cosa que has escrit, que has generat i que després acaba essent una pel·lícula. Això és brutal. És molt difícil. I també, que després li agradi a molta gent. És difícil. I molt car. Però jo em llevaria cada matí per fer això.
Quina mena de director és Dani Feixas?
Jo em sento…com un treballador més. He fet de productor, de muntador, de càmera…i llavors, d’egos i aquestes coses, diria que no gaires. Almenys miro de no ser així.
A més, jo soc una persona a qui m’atrau molt aquella gent de la que puc aprendre. De fet, moltes vegades, si mentre estem rodant algun tècnic o algú de l’equip em diu alguna cosa que pot millorar el que fem, no tinc cap dubte que s’ha de canviar.
També he après que quan tens una intuïció, l’has de seguir. I mira que, de vegades, ho passo malament, eh? Perquè de vegades no vols entrar en conflicte o no saps exactament què és el que no t’agrada, o perquè el que demanes és complicat d’assimilar… però he après a trobar la manera de dir-ho.
Què els dius als teus alumnes que es volen dedicar al cinema?
Que rodin molt. Que gravin, que gravin, que gravin. Que provin, que experimentin, que llegeixin…has de ser un obsessionat si vols fer cinema.
