Avui entrevistem al professor de periodisme de la UVic-UCC Joan Esculies. Esculies, periodista i historiador, ha escrit el pròleg del llibre “Catalunya contra Castella” (1936), recentment publicat per primer cop en català, de l’autor austríac Anton Sieberer. A més a més, ha sigut el biògraf del darrer capítol de Sense Ficció, “Ernest Lluch, lliure i atrevit”; emès per TV3 el passat dimarts 17 de novembre

“Catalunya contra Castella” és un llibre publicat al 1936 per l’austríac Anton Sieberer. L’autor recull en aquest llibre el que ell experimenta, des d’una forma directa i sense prejudicis, de la situació Catalunya-Castella en els anys 30. L’escriptor no pretén que aquest sigui un llibre d’història, sinó estudiar què passa amb la relació Catalunya-Espanya. Què és el que més et va cridar l’atenció d’aquesta peça literària?El fet que Sieberer només va visitar Catalunya en dues ocasions, els agosts de 1934 i 1935, i que amb això, nombroses lectures, i una trentena d’entrevistes a intel·lectuals catalans en va tenir prou per construir un assaig sobre la mentalitat del catalanisme.

Per què vas decidir escriure el pròleg? Què et va motivar?
El pròleg me’l va encarregar l’editor de Pòrtic, Josep Lluch. Abans que ho fes tenia constància de l’existència de l’assaig de Sieberer però no li havia prestat atenció. Quan vaig començar a recercar va anar creixent l’interès per l’obra i per l’autor fins a posar de manifest que algunes de les coses que s’havien dit sobre l’austríac eren absolutament falses. Sieberer és un personatge misteriós fins i tot a Viena perquè va morir amb cinquanta anys sense deixar rastre. La seva història és tan apassionant com la del seu llibre.

Actualment hi ha molts llibres, documents o peces audiovisuals que posen de manifest la situació “Catalunya-Espanya”; no només la situació política sinó també la situació econòmica, social o lingüística. Però sota el teu criteri, després d’escriure el pròleg, què creus que fa d’aquest llibre una obra especial?
L’interès del llibre no rau en la precisió del desenvolupament històric, que l’autor no pretén aconseguir entre altres perquè no és historiador sinó lingüista, sinó en l’explicació dels mecanismes que conformen el leitmotiv del nacionalisme català. El fet que aquests siguin vigent encara avui fan la lectura de l’assaig molt interessant. No és un llibre de la història de Catalunya escrit per un estranger, sinó un llibre sobre el pensament catalanista. Això és el què també va cridar l’atenció i va inspirar a Jaume Vicens Vives per escriure el seu Notícia de Catalunya.

Ha passat 84 anys de la publicació d’aquest llibre. Anton Sieberer va posar de manifest el seu interès per la pervivència de la llengua catalana. No obstant això, en els darrers anys sembla que aquest debat ha agafat més pes que mai; sobretot quan se senten veus de gran pes polític del territori nacional que afirmen que ara, el castellà es perseguit a Catalunya i discriminat. Creus que “la història es torna a repetir”?
La història no es repeteix. Hi ha episodis del present que poden assemblar-se amb els ocorreguts en el passat sobretot si determinades qüestions no estan resoltes. El tema de la llengua és recorrent perquè el nacionalisme català té encara en la defensa del català un dels seus pilars perquè serveix de marcador d’una comunitat per diferenciar-la d’una altra. En l’altre extrem el nacionalisme espanyol, que no es reconeix com a tal sinó com a patriotisme, pren el model uniformitzador de la majoria d’estats/nació des del segle XVIII segons el qual a cada estat li correspon una única llengua. El gran referent del nacionalisme espanyol és França i com a tal vol eliminar llengües i dialectes que no siguin el castellà perquè considera que acabada la llengua catalana s’acabarà la qüestió catalana.

Joan Esculies | Foto: Joan Esculies

Com a historiador i periodista, consideres que el castellà està realment perseguit a Catalunya?
El castellà no està perseguit a Catalunya, només cal parar l’orella al pati de l’escola o als parcs infantils, sintonitzar qualsevol plataforma o graella informativa, anar a un quiosc, a una llibreria, a una botiga de joguines o a un hospital. El què hi ha és un interès polític per donar aquesta sensació no tant a Catalunya com per projectar-la fora i és per això pel què la batalla de la llengua continuarà. Ara bé, en la situació actual de tensió política no es pot descartar que en uns anys la llengua catalana estigui molt debilitada, entre altres per dinàmiques inexorables del mercat comunicatiu, però el moviment independentista continuï amb vigor en un model similar a l’escocès, o a l’irlandès de principis de segle XX, desvinculat de la llengua. Dit d’altra manera, creure que acabat el català s’acabarà el catalanisme o l’independentisme em fa l’efecte que és un error.

Sovint es diu que cal conèixer la història per saber d’on venim i no caure en els mateixos errors o paranys, però sembla que això no acaba de quedar del tot clar. Per què creus que aquesta problemàtica i el tracte de les relacions Catalunya-Espanya no acaba de “passar a la història”?
En el moment de la uniformització d’Espanya a la francesa en el segle XIX l’Estat no tenia prou recursos ni capacitat per establir comunicacions, administració i escoles en la mesura que ho va fer França que va assimilar el progrés personal al seu aparell estatal (només cal pensar en el rebuig de molts ciutadans francesos a parlar patois i al seus pares a no voler que el parlessin). Espanya té una geografia i una orografia difícils, construir carreteres, ponts, vies de tren, ha resultat històricament car. La manca de força estatal uniformitzadora va permetre l’aparició del catalanisme a finals del segle XIX com a contrapoder d’una ciutat perifèrica, Barcelona, enfront Madrid. En el fons la pugna no és altra cosa, en essència que la història de dues ciutats que encarnen els dos moviments nacionalistes i que són poderoses però no prou per subjugar l’altre. I que a la vegada són prou cegues i orgulloses per no voler-ho veure. D’aquí que la roda giri fins a l’infinit.

Com a professor també de Periodisme i expert, quin tracte consideres que els mitjans de comunicació en fan de tota aquesta situació? Per què han deixat, o quin ha sigut el moment que això ha passat, que la demagògia i el populisme agafin més importància que la informació veraç en el tracte de notícies relaciones amb aquest conflicte?
Em fa l’efecte que les xarxes socials i la televisió són fonamentals a l’hora de crear esferes comunicatives cada vegada més allunyades. El consum pràcticament monolític d’informacions procedents d’una o altra amb els seus imaginaris derivats reforça cada vegada més les posicions pròpies i fa que l’entesa amb qui en té d’alienes sigui més difícil. Ho veiem arreu, no només a Catalunya o a Espanya. La gent no s’entén perquè en un moment que les xarxes i la rapidesa informativa ens dona la sensació que el món canvia molt ràpid (encara que sempre canvia) consumir productes coneguts reconforta i provar-ne d’aliens fa por. Els ciutadans no es mouen de les seves esferes comunicatives perquè busquen confort. D’altra banda, com deia Umberto Eco, les xarxes socials permeten “la invasió dels necis”. Pel fet de poder piular tothom creu que allò que pot dir té interès i que és rellevant i l’opinió d’algú que altra hora quedava circumscrita a l’hora del conyac o a la barra del bar ara s’equipara amb la d’un premi Nobel que, a més, segurament no hi és present.

Sota el teu punt de vista o criteri, quin consell donaries als estudiants dels graus de comunicació en relació al tracte als mitjans de comunicació d’aquests aspectes?
Als estudiants d’Història de la Comunicació els repeteixo sovint que els mitjans que cada país té són en bona mesura fruit del desenvolupament històric de les seves societats. Una cosa no s’entén sense l’altra. Als Estats Units hi ha un ecosistema diferenciat del francès o a l’espanyol o al català perquè les seves consecucions econòmiques, socials i polítiques han tingut un ritme diferent al d’aquests altres territoris. La meva feina com a professor és que aprenguin com s’han conformat aquestes grans tradicions, per quins motius, què les diferencia i que siguin conscients de la dinàmica de la tradició de la que parteixen o en la que es troben immersos en aquest moment. L’assignatura, per tant, és important perquè pretén donar eines per entendre el present comunicatiu, no tenir coneixements sobre el passat per fer-ne ús en una conversa de sobretaula. Als estudiants de comunicació els aconsellaria que no tinguin pressa per tenir raó, que qüestionin les seves certeses i les dels altres, que contrastin, que cerquin informació, que llegeixin (molt) i que no tinguin por de dubtar. El dubte genera opinions complexes i és el què ens fa avançar com a societat. Les veritats ens estanquen.

 

Podeu recuperar el capítol de Sense Ficció “Ernest Lluch, lliure i atrevit” fent clic aquí