Dr.  Ferran G. Jaén. Professor d’Economia i Empresa de la Facultat d’Empresa i Comunicació

El creixement econòmic, particularitzat quasi sempre en el seu indicador, la taxa de creixement del Producte Interior Brut (PIB), és protagonista de les notícies econòmiques gairebé cada dia. En aquells que els hi convé, han fet que els mitjans de comunicació posin a la ment de la major part de la població la idea del creixement i del beneficiós que és per a la societat. Hi ha punts de vista diversos en relació amb el profit que se’n treu d’aquest i per qui. Crítics no en falten pel que fa a l’indicador utilitzat per mesurar el benestar amb el PIB, arribant la preocupació fins i tot al màxim nivell institucional, com quan el President francès Sarkozy va fer crear al 2008, una comissió, presidida per J. Stiglitz, amb Amartya Sent i d’altres economistes, quatre d’ells catalogats de Premis Nobel d’Economia (diguem, de pas, que erròniament, doncs aquest premi no existeix més que com aprofitament d’un noble nom per un premi que atorga el Banc de Suècia i no pas la Fundació Nobel). I també hi ha els que s’hi oposen obertament al creixement, els partidaris del decreixement (particularment a França, amb el moviment de La Décroissance), que consideren que el decreixement no te rés de dolent, ans al contrari el veuen com a expressió d’un viure joiós.

El creixement econòmic té, per les empreses, una virtut que no es diu, i és que permet d’augmentar els guanys sense haver de barallar-se amb els competidors: tots poden augmentar els seus beneficis en augmentar els ingressos globalment per a tots; òbviament, el seu repartiment no és obligadament proporcional, però permet mantenir les quotes de mercat sense fer accions extraordinàries contra els competidors; a fi de comptes, en la lluita un sempre es deixa alguna cosa, si més no hi té el risc. Tampoc vol dir que les empreses no intentin guanyar quota de mercat, però en un entorn més tranquil, menys esforçat i en el que si no hi ha creixement de quota, si hi ha creixement de xifra de negocis (tret dels que van de capa caiguda). És per això que els empresaris volen que els governs facin mans i mànigues per mantenir o augmentar el creixement, convertint-lo en obligada preocupació per a totes les institucions públiques, elevant el creixement econòmic al que el gran economista nord-americà John Kenneth Galbraith anomenava la Virtut Social Convinent.

Ara és preocupació institucional declarada, la davallada del creixement econòmic que es veu materialitzar els darrers anys, així com a les previsions pels propers anys, així, per exemple, mentre que el PIB real per càpita va créixer a Estats Units un 2,5 % anual en el període 1950-1973, es preveu que al 1916-1926 el creixement anual sigui de l’1 %. I a l’Europa dels 15 (els membres d’abans del 2004), fou en el període 1950-1973, de 4,0 %; i es preveu que pel 2014-2023, sigui de l’1 % (vegeu les dades tretes de The Conference Board 2016; Havik et al., 2014; y Oficina de Presupuesto del Congreso de Estados Unidos, 2016, recollides en l’article de Nicholas Crafts, a la revista del Fons Monetari Internacional, Finanzas&Desarrollo, mars 2017). Un creixement tant modest pot donar lloc a una lluita més aferrissada entre competidors per aconseguir beneficis empresarials.