Xavier Ferras. Degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC

Una disrupció a gran escala podria arribar aviat a la indústria agroalimentària. Potser en uns pocs anys fabricarem carn a casa. En un petit electrodomèstic, com una cafetera (en realitat, un bioreactor) posarem una minúscula càpsula de cèl·lules mare de vedella al costat d’un paquet de terra adobada (potser del nostre jardí), i aigua. I, en unes hores, sorgirà una bella hamburguesa. Lliure de bacteris i d’antibiòtics. “Clean meat” (carn neta), segons la terminologia.

Sembla ciència-ficció, però Richard Branson (Virgin) i Bill Gates (Microsoft) ja han invertit quantitats multimilionàries en startups d’aquesta tecnologia. I la indústria càrnia nord-americana s’ha posat en estat d’alerta. Per al status-quo, això no és “clean meat”, sinó “fake meat” (carn falsa). Encara que sigui genèticament idèntica a l’original. La reacció de la indústria és natural: davant el canvi tecnològic, sempre hi ha veus oposades, legítimes, que veuen en risc les seves activitats.

Andy Grove, un dels fundadors d’Intel, va dir que “l’èxit en els negocis conté la llavor de la seva destrucció. La complaença alimenta el fracàs. Només sobreviuen els paranoics”. Ningú com Grove, alt directiu d’una empresa de semiconductors, sabia com la tecnologia reconfiguraba les regles del joc. La paranoia de la qual parlava Grove és una sana pràctica en el management modern: l’anticipació al canvi, la recerca d’alertes primerenques, l’exploració de nous escenaris competitius, i la voluntat de capturar el valor del canvi abans que ho facin altres. Canviar abans que ens canviïn. Provocar la nostra pròpia obsolescència abans que ens tornin obsolets els nostres competidors. Lamentablement, molts directius s’han format sota paradigmes d’estabilitat més propis del segle XX que de l’Era Digital. En el fons, vam patir aversió al canvi. No estem genèticament predisposats a canviar, i menys de forma abrupta o disruptiva. Durant mil·lennis ens hem desenvolupat en entorns d’estabilitat. Avui, la incertesa, la por al desconegut, a quedar en evidència davant d’un canvi organitzatiu o tecnològic, o a perdre estatus, ens paralitza. Patim constant angoixa, inseguretat i estrès, que, en paraules de José Antonio Marina, és por sense perill. Avui no se’ns menjarà un lleó de les cavernes com en el Paleolític, no ens amenaça cap perill imminent. Però tenim por. Por al canvi. I, com a reacció natural, ens neguem a acceptar-ho. “El meu sector no canviarà, tot està inventat en aquesta indústria”.

En definitiva, escepticisme i oposició davant la innovació. I la història ens demostra cada dia com coses que eren impossibles, de cop, es tornen realitats. Si el 1990 li haguéssim dit a un economista que, vint anys després, tindríem tota la informació del món a casa nostra, hauria afirmat que era absurd. Hauria calculat els costos, i haguera pres com a referència la biblioteca més gran del món: la del Congrés dels Estats Units. 160 milions de llibres, 600 milions de dòlars de pressupost anual. Impossible reproduir la Biblioteca del Congrés a casa. Però avui tenim tota la informació accessible a través del nostre PC. I no només a casa: en la nostra butxaca, i en qualsevol lloc, mitjançant dispositius mòbils. Ha canviat el paradigma tecnològic: coses impossibles es tornen sobtadament quotidianes. La història de la innovació ens demostra com ni tan sols els millors especialistes de cada moment són capaços d’anticipar el futur, davant el canvi tecnològic. Steve Ballmer, president de Microsoft, afirmava que “no hi ha cap opció que l’iPhone vagi a significar cap canvi en el mercat”. Ken Olson, president i fundador de Digital Equipment, va dir el 1977 que “mai, ningú, per cap motiu, anava a voler un ordinador electrònic a casa”. És clar que ell pensava en ordinadors del moment, de 200 kg de pes i uns quants metres cúbics de volum. Thomas Watson, el 1947, creia que “el mercat d’ordinadors serà d’unes cinc unitats anuals al món”. Llavors, els ordinadors pesaven 5 tones. En aquesta època, un directiu de la 20th Century Fox va assegurar que “la televisió no té futur, ningú estarà assegut davant d’aquesta caixa cada nit”. O, molt abans, el president d’un gran banc americà aconsellava als seus clients que no invertissin en Ford Motors, ja que “el que és segur és que el cavall existirà sempre, l’automòbil és només un nou invent dubtós”. I podríem seguir incrementant la llista de grans visionaris: Llegeix Forest, inventor de les vàlvules electròniques de buit, tenia clar que “independentment de tots els avenços futurs, és impossible que mai un humà trepitgi la lluna”. William Preece, president de la British Post Office, davant la invenció del telèfon, va dir que “els americans potser necessiten telèfons, però nosaltres anem sobrats de repartidors de missatges”. I algú amb una indubtable capacitat estratègica, com Napoleó, va menysprear la màquina de vapor: “¿com vol vostè vèncer els corrents marins i la força del vent encenent un foc a l’interior d’un vaixell? Perdoni, no tinc temps d’escoltar aquesta estupidesa”.

Avui múltiples veus afirmen que mai arribarà al mercat la carn artificial, que mai veurem vehicles amb autoconducció, que és impossible que ens fem amics d’un avatar digital, que disposem d’energia gratuïta, o que una renda bàsica universal en un món d’hiper-productivitat tecnològica és inviable. Potser la transició sigui costosa. Però veurem qui guanya: si les forces del canvi tecnològic (en definitiva, les del futur), o les forces del passat, de l’immobilisme i l’estatus-quo.

Article publicat a La Vanguardia el 18 de març del 2018