Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Resulta complicat fer previsions sobre com sortirà la Unió Europea d’aquesta crisi del coronavirus. De fet, només hi ha dues certeses a sobre la taula: que després que la pandèmia passi tindrem una economia molt tocada i que li costarà recuperar la normalitat, i també que els vincles de solidaritat entre països de la Unió s’han tensat massa i la ciutadania té la percepció que els estats han fet la guerra pel seu compte. La foto dels qui ajuden arriba de la Xina.

Certament, les paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, al Parlament Europeu criticant la manca de sintonia entre països quan Itàlia va esdevenir el gran focus de la COVID-19 a Europa han tocat el moll de l’os, així com les desavinences que hi ha hagut entre països mediterranis i els abanderats de l’austeritat (Alemanya, Països Baixos, Finlàndia i Àustria) a l’hora de plantejar respostes econòmiques a la crisi sanitària han fet aflorar antics debats on xoquen estils de vida i de govern. Estalviadors contra malgastadors, o el què tècnicament bé a ser el mateix: els abanderats de fer de la Unió Europea una “unió de bones pràctiques” segueixen temorosos que la Unió acabi essent una transfer union del nord cap al sud. En definitiva, arguments similars a quan es plantejaven solucions a la crisi econòmica començada el 2008.

Més i tot, les coses encara es compliquen en el moment que el parlament d’Hongria abona els poders autoritaris del seu primer ministre, Viktor Orbán, que aprofitant la crisi sanitària s’ha permès la llibertat de demanar a la cambra poder governar a base de decrets i sense debatre amb l’oposició. I tot sense que ni Brussel·les, ni sobretot la resta de cancelleries, hagin aixequi públicament al dit per renyar un primer ministre que és l’abanderat d’aquelles democràcies dites “il·liberals”. La crisi sanitària agreuja la percepció, doncs, que la Unió també viu immersa en una crisi política i de legitimació del seu projecte. Perquè Orbán, igual com alguns dels seus correligionaris de l’extrema dreta europea, remouen les consciències ciutadanes a base d’un nacionalisme ètnic i excloent aprofitant que, a l’hora de donar respostes a la crisi dels refugiats, els països de la Unió també van visualitzar més els desacords que les propostes conjuntes.

En son conscients alguns dels alts càrrecs de les institucions i, segurament també, els mateixos representants polítics: la Unió Europea continua explicant-se malament. Però, no per això hem de plantejar-nos que el projecte està acabat. A nivell econòmic –malgrat el desencontre pels coronabons o que hi ha països mediterranis extremadament endeutats (Itàlia o Espanya)–, el BCE ha anunciat un pla de compra de deute públic i privat per valor de 750 milions d’euros, mentre que la flexibilització dels límits d’endeutament dels estats per part de la Comissió hauria d’ajudar a què cada govern tingui més llibertat per dibuixar els seus plans de contingència. A nivell de sanitari i de recerca, hi ha hagut la licitació conjunta de quatre paquets de material de protecció, on les ofertes presentades pels productors han cobert les quantitats demandades pels estats membres que es van presentar a la licitació, mentre que les ajudes a la investigació gairebé arriben als 130 milions d’euros, entre allò que han rebut els grups de recerca (47,5 milions) o desenvolupadors de vacunes com CureVac (80 milions).

Mentrestant, els ciutadans tenen altíssimes expectatives de les institucions, sense ser conscients que tenen menys recursos del què es pensen perquè als estats sempre els ha costat cedir sobirania. Això no obstant, com saben spin doctors i periodistes, el què no s’explica bé, o bé no existeix o es converteix en una crisi reputacional. I, ara mateix, això també és el què passa a la Unió Europea. A la impossibilitat de travar correctament un relat conjunt per com afrontar el drama dels refugiats, s’hi suma ara el debat de si cal ser més solidaris entre compatriotes quan la pandèmia ha arribat al cor del vell continent. Un debat totalment trufat d’apriorismes, estereotips i del substrat cultural divers que ha deixat la història d’Europa, partida des del segle XV entre una d’herència catòlica i una altra que es va industrialitzar abraçada a l’ètica protestant –llegeixis, Max Weber–.

Ho escrivia Manuel Castells l’any 2009 per advertir de l’ascens d’un nacionalisme excloent provocat per la inicial i tèbia resposta d’Europa a la crisi econòmica: “En una situació de crisi, el reflex primer és defensiu, protegir-se amb el què es té al país contra la globalització i les forces incontrolades. O sigui, protegir-se contra el poder supranacional europeu encara menys democràtic i visible que el nacional”. I no li faltava raó llavors, com també la cita ens ajuda a entendre el present. El replegament nacional que han viscut els estats és normal en situacions com aquesta. I comprensible, fins i tot. També ha de ser una lliçó pels governants de la Unió: fa temps que s’entrebanquen amb la mateixa pedra, ja que malgrat la bona feina que els seus tècnics fan entre bambolines, ells són incapaços d’arribar a grans acords i comunicar-los bé.

Aquest article ha estat publicat a El 9 Nou el 6 d’abril de 2020.