La sala és fosca i la sessió és a punt de començar. Agafeu lloc al pati de butaques. Escolteu el so del projector? Un “flashback” momentani ens transporta fins el 2001, l’any de ‘A beautiful mind’ (Ron Howard), el primer lliurament de la saga de ‘Lord of the rings’ (Peter Jackson), del ‘Moulin Rouge’ de Baz Luhrmann, la càndida ‘Amélie’ de Jean-Pierre Jeunet, el salt de ‘Harry Potter’ a la gran pantalla (Chris Columbus) i la ‘Intel·ligència Artificial’ de Steven Spielberg. Com ha plogut des d’aleshores, oi, quan la gran pantalla a penes tenia competència? Però, i ara? I demà?
La nostra pel·lícula revela, a través d’un “flashforward”, que en aquests deu anys no totes les xifres són per llençar coets. Mentre que la recaptació a tot l’Estat espanyol ha augmentat un lleuger 3,15%, les sales han perdut un terç dels espectadors respecte el 2001 (de gairebé 149 milions a 98 milions) i han passat a exhibir un 17,75% menys de pel·lícules. Durant aquest període, han aparegut plataformes que no es coneixien l’any de l’odissea a l’espai, com ara Youtube, programes P2P o webs de descàrrega de fitxers, i s’han estès pràctiques com la pirateria o el “top manta”. No només això. L’explosió de canals amb la TDT, l’embranzida de la indústria dels vídeojocs i tantes altres formes d’oci, situen el cinema enmig d’un panorama canviant i complex.
El cinema del futur
Veient només aquests exemples, no és fàcil imaginar cap on anirà el cinema. Oscar Harding va fer el seu pronòstic particular a The Huffington Post, ara fa quatre mesos. Anuncia, per exemple, la fi del cel·luloide en pro del cine digital, un nombre inferior d’espectadors que seran més crítics i selectius a l’hora de triar què volen veure, així com l’empenta d’un cinema independent que es farà lloc gràcies a l’Internet. No només parlem de l’ús de xarxes socials en la difusió de l’obra, sinó en fenòmens col·laboratius que van agafant força com el “crowdsourcing” –un dels exemples més recents és el film ‘Iron Sky‘, de Timo Vuorensola– o el “crowdfunding” –fins i tot ho ha provat el realitzador Charlie Kaufman, que va reunir 300.000 euros en dos mesos.
La proliferació de “remakes” i franquícies és una altra de les prediccions. No cal posar gaires exemples. Productores i directors han superat la dèria de les trilogies per allargar algunes històries en sagues extenuants, hem vist ressorgir amb més o menys gràcia monstres i personatges d’antigues pel·lícules de sèrie B o obres mestres del cinema en blanc i negre, però també el cinema s’abeura d’altres fonts: les sèries de televisió, el teatre (‘The phantom of the opera’, ‘Les Misérables’), els videojocs (‘Resident Evil’, ‘Prince of Persia’) o el còmic, fins i tot amb herois més quotidians com ‘Tintin’ (Steven Spielberg, 2011).
Els guionistes, productors i realitzadors Chris Miller i Phil Lord coincideixen amb algunes de les prediccions de Harding i estan convençuts, a més, que moltes de les futures pel·lícules buscaran històries i protagonistes, no només en sèries de televisió o musicals de Broadway, sinó també en jocs i marques comercials. Aquest 2013, per exemple, ha vist la llum el curtmetratge ‘The polar bears’, que protagonitzen els óssos polars de la Coca-Cola i han produït ni més ni menys que Ridley Scott i Tony Scott.
Del 3D a l’experiència sensorial
Hergé poc s’hauria imaginat que aquell periodista intrèpid que havia creat amb el seu traç s’aventuraria en l’univers tridimensional del cinema. Des que l’any 2009, ‘Avatar‘ (James Cameron) i ‘Viatge màgic a l’Àfrica’ (Jordi Llompart) van obrir-ne la porta fent un salt de qualitat, no han estat poques les produccions que han pujat al carro, fossin noves (‘The amazing Spider-Man‘, de Marc Webb) o antigues (‘The nightmare before Christmas’, de Tim Burton, o ‘Titanic’, de James Cameron). Caldrà deixar passar un temps per aclarir si la dèria del 3D acabarà per esvair-se, com pronostica Harding, o és aquí per quedar-se, tal com afirmen Chris Miller i Phil Lord a The Huffington Post.
El cinema va camí de convertir-se en una experiència sensorial més enllà de les 3D que veiem a través d’unes ulleres polaritzades. James Martin ho exemplifica a The Globe and Mail amb el projecte The Satosphere, un cinema circular dotat de vuit projectors d’altra definició i 157 altaveus per generar un entorn sonor autèntic i la sensació de moviment. Una sensació que sens dubte van experimentar els afortunats que van poder endinsar-se a ‘La vida de Pi’ a bord d’una barqueta. Es tractava d’una estrena privada a París, però qui sap si en un futur no gaire llunyà podrem viure les pel·lícules, olorar-les, passejar-nos-hi, interactuar-hi i no tant sols veure-les des d’una estàtica butaca. Potser aleshores parlem d’aquesta experiència com el cinema de les emocions.
