Sis experts conversen sobre el paper de les aplicacions mòbils en la cultura i l’ensenyament

El desenvolupament vertiginós de la telefonia mòbil ha donat ales a un nou mercat, més enllà del disseny de nous terminals, el de les aplicacions mòbils. Alhora, aquestes aplicacions transformen la nostra experiència amb l’entorn. Aquesta evolució respon a unes necessitats reals o, per contra, és la telefonia mòbil la que desperta nous interessos i necessitats? Com s’hi han d’adaptar o han d’integrar-la els diversos sectors, especialment el de la cultura i l’ensenyament? Un debat amb sis experts moderat per Mara Balestrini (@marabales),  al CCCB Lab, ha mirat de donar-hi resposta.

El responsable d’encetar el col·loqui ha estat el fundador i director de l’Associació Espanyola de Comunicacions Mòbils, Hernán Rodríguez (@rodriguezhernan). Ho ha fet preguntant als assistents qui patia “nomofòbia” (de l’anglès, “no mobile fobia”), és a dir, pànic a quedar-se sense el mòbil –en vam parlar al nostre Facebook fa unes setmanes. La quantitat de mans que s’han aixecat ha respost molt bé a les xifres estatals: un 53% dels espanyols té dependència del telèfon mòbil i de les aplicacions.

Les aplicacions, la clau de l’èxit

Segons Rodríguez, “el que ha triomfat és tot l’ecosistema”. No hi ha cap electrodomèstic, ha dit, que hagi arribat a un nivell de relació tan personal com el telèfon mòbil. Parlava, és clar, dels telèfons intel·ligents, amb pantalla tàctil i, per tant, molt més intuïtius, i unes aplicacions que donen accés als continguts de manera més ràpida, atractiva i senzilla que els terminals precedents. De fet, 6 de cada 10 espanyols en té un.

Amb tot, l’expert en telecomunicacions està convençut que el sector és encara a les beceroles i ni molt menys està saturat, ja que, si bé hi ha un milió d’aplicacions mòbils disponibles, la majoria d’usuaris només fa servir serveis de missatgeria, navegació i dues o tres aplicacions. “Hi ha encara un marge d’aprenentatge i ús enorme”. De fet, ha afegit Jochem Doppelhammer, CEO de Yuilop (@yuilop_es), s’han ideat “apps” que, en un principi, ningú no hauria dit que es farien servir, “hi havia la necessitat, però no ho teníem clar fins que ho hem pogut fer”.

Amb poc temps, “les apps han canviat la forma en què ens comuniquem, la cultura de la comunicació”. Doppelhammer està convençut que “la manera d’emprar” el tradicional correu electrònic, amb 40 anys d’existència, té els dies comptats, en benefici dels serveis de missatgeria, pel fet que aquests són menys intrusius, asincrònics i permeten enviar fotos, vídeos, so i text a un preu assequible, a diferència dels MMS.

El paper de la telefonia mòbil en l’educació

Però a banda d’oferir-nos entreteniment i serveis, quins altres papers juguen les aplicacions mòbils? Per a Patricia Santos i Mar Pérez-Sanagustín, enginyeres informàtiques i Màster en TIC, poden ser eines molt útils en l’ensenyament i, de fet, tot apunta que és així quan són la segona categoria amb més aplicacions actives i en són més de 7.000 a l’Apple Store. “Per tant, interessen tant a desenvolupadors com a usuaris”, ha subratllat Santos.

Són bones eines en tant que permeten la mobilitat i la personalització, característiques de què no disposa un ordinador de sobretaula, a recordat Santos. Posar aquesta mobilitat de la càmera, l’acceleròmetre, el GPS o el lector de codis QR “permet associar l’aprenentatge a objectes i llocs, aprendre d’objectes i llocs, és a dir un aprenentatge més contextualitzat” i n’han posat un exemple.

Però les apps educatives no han de ser exclusives dels centres educatius, ha apuntat, sinó que  han de sortir al carrer i donar opció, a les persones, a aprendre dels llocs que visitaran. “El mobile learning ha d’acompanyar el life-long learning”. Aquest panorama, segons Mar Pérez-Sanagustín, planteja un repte als centres educatius: transformar-se, obrir-se, ser més flexible i participativa, de manera que la gent pugui personalitzar la seva experiència.

Si el primer repte és el d’obrir els canals de participació, la segona cosa que han de fer les institucions educatives és proposar escenaris, ha dit Pérez-Sanagustín. “La idea no serveix sinó hi ha una eina darrere i un escenari que dinamitzi el que es vol transmetre” i per això calen noves polítiques educatives, ha conclòs.

Eines per a la cultura o objectes culturals?

Un altre panorama que també està incorporant les aplicacions mòbils és el de la cultura, com a nou canal, nou model de negoci i nova eina, però fins i tot com objecte d’art, ha explicat Lorea Iglesias (@mobileartblog). Segons aquesta gestora cultural de San Sebastià, el “software art” està desapareixent arran de l’auge d’aplicacions mòbils culturals, que “democratitzen la creació artística”. Posa com a exemples l’iPhoneArt i l’aplicació Love Lock.

El darrer expert a intervenir ha estat Eugenio Tisselli. Mitjançant una videoconferència via Skype, ha presentat el projecte OjoVoz, una aplicació mòbil que permet enregistrar imatges, veu, geolocalitzar-les i penjar-les a internet. La gràcia del projecte és que l’ha posat en marxa en entorns agrícoles de Tanzània i la regió mexicana de Guajaca, perquè la població local pogués mostrar i compartir dades o, com ha dit ell, crear “una memòria comunitària a partir de les pròpies experiències“. A més, les dades que recullen poden resultar útils, en un segon nivell, per a grups investigadors.

Durant el torn de preguntes, des del públic s’ha reclamat un to més autocrític de la taula, capaç de mostrar els inconvenients del sector i no només les bondats, i s’ha preguntat si no s’està creant una bombolla d’aplicacions, que a la llarga no es farà servir com s’espera. Per als integrant de la taula, no hi ha cap bombolla sinó la voluntat d’oferir una oferta variada d’apps i serveis, “de la mateixa manera que no llegeixes tots els llibres que es publiquen”.