Arnau Costa, tècnic superior en so, comunicador audiovisual i ara també tècnic de so de la Universitat de Vic, es posa a la disposició del programa d’UVic-Ràdio, ‘Perfil Propi‘, per parlar no només del seu pas per la casa així com el seu retorn en aquesta nova etapa de la seva vida, sinó també de la presentació del documental “Jazzmaica“.

Vas estudiar Comunicació Audiovisual (CAV) i des d’aleshores ha plogut bastant. Què has estat fet des que vas acabar la carrera?
Home, tampoc ha plogut tant eh? Mira, just acabar la llicenciatura em va una mica com tot rodat i n’estic bastant content. Em vaig plantar com a autònom i he estat realitzant diversos treballs per vàries empreses, algunes campanyes que hem fet, també, i això ho he pogut anar compaginant amb altres feines que també m’agraden i algunes tasques no remunerades que també m’agrada fer pel meu compte: sèries d’humor oníric, coses que anem fent per un altre cantó que potser algun dia sortiràn i veuràn la llum, o no. Però que són coses que vas fent mentrestant, per airejar-te una mica del que és la feina més de pressió, de clients i més a sac, per dir-ho d’alguna manera.

Però això d’acabar la carrera i establir-te com a autònom no fa por?
Sí, (riu) molta. Però és que és… No et dic que sigui l’única manera, però sí que és la que jo vaig trobar. En el meu cas, hi havia gent que em demanava feines, i tampoc em vaig posar mai a buscar algun lloc de treball en alguna empresa, sinó que em va anar venint d’aquesta manera: ara fas una feina per aquest, i aquest et recomana a l’altre, i aquell et torna a demanar per una feina… De manera que em vaig trobar treballant sempre a casa i vaig decidir estabir-hi el meu despatx, la meva oficina..

I et va bé.
Sí, fins al moment bé. Em va bastant bé (riu).

I et va tan bé que a més, presentes un projecte a la ‘Sala Apolo’ 
Bé, però això és a part. O sigui, una cosa seria el que et deia, la feina que tu fas per guanyar-te la vida, i l’altra és a nivell de militància per dir-ho d’alguna manera. El que tu dius és un documental que hem fet juntament amb dos realitzadors audiovisuals més, sobre un projecte bastant innovador pel que fa a l’escena de la música negra a l’Estat, que és una big band que reinterpreta clàssics de la música negra amb música jamaicana. I d’això n’hem fet un documental on es mostra tot el procés des de la tria dels temes, tot el procés de composició, els assajos, els problemes que van sorgint i contextualitzar-ho una mica. Ho hem financiat mitjançant una campanya de crowdfounding, a través de Verkami, i ho vam aconseguir. Això vol dir que no hi perdrem calers (riu) que això ja és un gran què, i es presenta a la ‘Sala Apolo’.

D’on va sortir la idea de gravar aquest documental?
Bàsicament de la militància, gaire bé. Entenent militància com quelcom que tu hi creus i hi dediques les teves hores. Som tres persones que ens coneixem de moure’ns en aquests mateixos cercles i que els tres coneixem de les nostres professions. Llavors va sorgir aquest projecte a través d’un amic en comú, en Genís Bou, que és qui ha muntat tot el tema dels Gramophone AllStars, que són els que fan el Jazzmaica, i va sortir una mica així. I vam dir que ostres, que estaria bé documentar això que ja ha passat a Estats Units, que ha passat a Anglaterra, i que ara està passant aquí i que no està documentat a la resta de llocs.

Us heu plantejat portar el documental a concurs i/o a festivals?
Sí, de fet ja està bastant emparaulat. Aquest documental el presentarem també al Black Music Festival de Girona, també a un festival que es fa a l’Empordà, també vam tancar una projecció a Madrid, i bé, anem fent. Van sortint cosetes.

El material amb què ho heu gravat és vostre o l’heu llogat?
Podríem dir que un 75% és nostre i un 25% l’hem llogat. 

Tu els recomanes als estudiants que es comprin el material? Perquè hi ha qui diu que amb l’evolució de les tecnologies no val la pena comprar-se material, sinó que resulta més llogar-lo.
Aquí hi ha una qüestió que a mi se m’escapa i l’he portat pitjor, que és el tema dels pressupostos. Evidentment si tu tens el teu material pots fer uns pressupostos més a la baixa perquè el rendiment que tu i carregues en aquests pressupostos és menor que no pas si has de llogar material. Si has de llogar una càmera tot això ho has de carregar amb un pressupost i moltes vegades els pressupostos més alts cauen. Jo recomano que part del material si que es tingui en propietat perquè tot això fa, el que deia, que els pressupostos tirin cap a la baixa i llavors augmentes possibilitats davant d’altres pressupostos que entri el teu. Perquè si ho has de llogar, has d’acabar carregant partides en aquests pressupostos.

En el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló destacaven la bona qualitat tant de la reflex com de les ‘GoPro’. Les recomanes per gravar un reportatge?
Totalment. I sobretot, pel que fa a reportatge i documental social, ja que aquest tipus de càmera té una mida i un pès molt més reduït que una càmera de vídeo convencional. Primer de tot, et pots moure amb molta més agilitat, i segon: davant de gent que no està acostumada estar davant de càmera, li dóna molta més confiança; és molt menys intimidant i fa que aconsegueixis una major naturalitat i que s’expressin millor i no es facin petits. A mi m’agrada molt.

Recomanes als estudiants que facin un màster o un postgrau, o alguna altra especialització?
Jo vaig començar un màster i no el vaig acabar. Recomano un màster? Depèn molt de com s’encari. En el meu cas, primerament, com a estudiant a la UVic em va faltar i encara ho trobo a faltar, i sé que vaig molt a contra-corrent del que se sol dir, teoria sobretot de la comunicació. Ho trobava a faltar, i llavors el que vaig fer va ser començar un màser a la Universitat de Girona sobre comunicació i estudis culturals, tot i que va ser una mica un fracàs perquè el temari que es plantejava incialment no es va respectar i llavors vaig decidir deixar-lo perquè no m’interessava el que m’estaven donant, que no era el temari que m’havien presentat. Però bé, una mica depèn d’on s’encari cadascú. Màsters i postgraus n’hi ha de varietat a milions. El que passa és que et comporta un tipus de feina que, si tu el que vols és començar a professionalitzar-te i treballar, no t’hi pots dedicar plenament. Llavors és una mica com ho encara cadascú. Evidentment ho recomano perquè per la meva part intentaré no deixar d’estudiar a cap etapa de la meva vida, tot i que ara he fet un parón, però aquí cadascú tria el seu camí.

I ara, en el teu retorn a la Universitat amb aquest caliu i encarregant-te d’aguantar tots els alumnes, com ho portes?
Súper bé. Més que res perquè és una feina que m’encanta i, primer de tot perquè he tornat on vaig començar a estudiar. Jo vaig estudiar so abans de fer CAV, sóc tècnic superior en so, i fent les pràctiques em vaig adonar que també m’interessava molt tot el que és la part audiovisual i la part del so em va quedar més apartada. Ara a partir d’aquí a la ràdio hi he tornat, i això m’agrada molt. Per altra banda tractar amb persones, tractar amb estudiants és molt diferent que tractar amb clients, i aquest caliu és impagable. 

Diferent que tractar amb clients, m’agrada la frase.
Home, és que potser és la part que porto més malament això de tractar amb algú perquè et diu “això presenta’m-ho així, que això havíem quedat…”, i aquí parles amb persones, no parles amb algú que et vol collar sempre. I això ho agraeixo molt i vinc a treballar content.

Però això suposa encara més feina addicional de la que ja tens, no?
Sí, però cap problema.

I les teves hores de son, com van?
Fatal, (riu) fatalíssim. Sí, és una mica insà el que estic fent ara perquè estic combinant la part de classes d’aquí la Universitat, la part d’hores d’UVic-Ràdio, els vídeos que m’entren com autònom i, a part, tinc alguna feineta més que tot això, si ho sumes, no dónen les 8 hores de son ni de conya.