Josep Burgaya. Professor de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.
En el món actual. Aràbia Saudita sembla un país fora de tota realitat. En ple segle XXI està governada per una monarquia absoluta, l’estat és hiperconfessional, té una estructura social de caràcter tribal, manté el 50% de la seva població oculta i sense drets, la llibertat hi és un concepte desconegut i es governa amb formes i lleis de tipus medieval. La primera impressió és que estem davant d’una estructura política i social tan desfasada que no li queda més que desaparèixer. Però, justament, no és així.
Encara que pugui resultar irònic, el món actual és tan “dúctil” que no només Aràbia Saudita i tot el què significa no resulten una reminiscència estranya d’un passat ja superat ençà que la Declaració dels Drets Humans es va convertir en document de referència, no resulta una antigalla a desaparèixer ni una indignitat en un món que es vol lliure, sinó que juga un rol importantíssim tant en l’economia com en la geopolítica actual. Si volem simplificar l’explicació del perquè això és així ens podem centrar en dos conceptes. El primer és que aquest país desèrtic està instal·lat sobre una bassa immensa de petroli que el món occidental pretén i necessita. N’és el segon productor mundial i acumula a l’entorn del 20% del total de reserves per explotar que hi ha a escala planetària. El segon aspecte a considerar, és que aquest país té una monarquia que regeix el país com si fos la seva propietat, cosa que provoca que cap empresa o país pot fer-hi negocis sense passar per una extraordinàriament extensa i rica família reial. La reialesa saudita, els Saud, controlen no només la producció petrolera del país, sinó de tota la zona i marquen les polítiques que al respecte estableix la OPEP (Organització de Països Productos de Petroli), organisme el qual a través del flux productiu que decideix, genera enormes fluctuacions de preu en el mercat internacional, amb encariments que, Europa encara ho recorda, va provocar crisis econòmiques de gran abast a un món occidental deficitari de combustible tant estratègic. A partir d’aquí, Aràbia Saudita que és un finca particular gestionada amb mà de ferro, s’ha sabut fer respectar en l’àmbit internacional i esdevenir interlocutor privilegiat en una zona tan convulsa, complexa i estratègica com és l’Orient Mitjà. Ho va fer durant el segle XX, surant entre els blocs en confrontació, jugant la carta del “no alineament”, i es va reposicionar quan va implosionar el model soviètic, tot convertint-se en l’aliat nord-americà a la zona. El món occidental va decidir no ficar-se en libres de cavalleria i fer abstracció de la flagrant falta de llibertats en aquell país.
La indignació i vergonya que ha provocat l’assassinat del periodista saudita Jamal Ahmad Khashoggi al consolat del seu país a Ankara no hauria de tenir cap mena justificació ni menysteniment en la seva significació. És la quintaessencia de la brutalitat exercida per part d’un estat cap a tots aquells que gosen reclamar un sistema de llibertats o, com a mínim, un respecte pels drets humans bàsics. Res de nou, ja que aquest règim autòcrata ha perseguit els seus “enemics” no només a l’interior sinó que ha allargat el braça fins allà on ha calgut. Sap que el món occidental no dirà res, ho farà una mínima protesta de compliment. Una vegada més, han demostrat que no hi ha lloc al món per als dissidents. El grau de brutalitat amb què s’ha portat a terme hi acaba per conferir més impacte i casa molt bé amb el caràcter fortament medievalitzant de la monarquia de Riad, que exerceix el seu domini i abús de poder econòmic, militar i policial com els pitjors sàtrapes orientals de l’antiguitat. El cinisme d’aquest règim, li ha permès tenir bases militars nord-americanes i fer de portaavions terrestre a les guerres lliurades a zona tant estratègica, alhora que ser el custodi dels llocs sagrats de l’islam i haver impulsat una de les seves versions més radicals, com és el wahhabisme. La duplicitat els permet ser soci estratègic occidental i al mateix temps finançar la difusió no només de l’islamisme més radical a través d’articular mesquites arreu del món, sinó inclús donar cobertura a moviments fonamentalistes de signe violent. La família Bin Laden sempre ha estat molt vinculada i ha fet negocis amb la família reial saudita.
En aquest context, els esforços de Donald Trump, però també de les potències europees, per deixar fora la monarquia alauita d’aquest brutal assassinat perpetrat pels serveis d’un estat, estan resultant ridículs, inútils i ofensius cap al sentit comú. L’execució es va fer de manera tant premeditada, inculpatòria i arrogant, que no admet descàrrec i encara menys inhibició ètica o moral en nom d’uns suposats “interessos estratègics”. Molts anys, massa anys, Occident mirant cap a una altra banda davant un règim que no es pot homologar a cap exigència mínima de llibertat, democràcia o de respecte bàsic dels drets humans. S’ha acostumat a apel·lar a que allò era una “altra cultura”, un món diferent i no homologable al nostre. Que les dones no només hi fossin invisibles, sinó especialment oprimides i violentades, es considerava un aspecte col·lateral, com sembla ser-ho que la homosexualitat sigui castigada amb la pena de mort. A Europa, sembla que només Alemanya, amb la seva suspensió immediata de venda d’armes, ha entès que Aràbia Saudita ha travessat amb aquest assassinat una línia vermella imperdonable i injustificable, que no es pot deixar sense una resposta política. El món occidental és culpable per omissió i si no rectifica, es juga la seva credibilitat en la defensa d’uns determinats valors que, almenys teòricament la conformen. Però altres països, entre ells Espanya, no ho han entès així. No hi hauria d’haver interès econòmic i comercial que justifiqués no dir res. Espanya resulta ser un proveïdor estratègic d’armes de guerra cap aquest reducte de teocràcia en forma de monarquia absoluta, utilitzades en la repressió o en l’ocupació brutal que es practica al Iemen. També en la construcció de l’AVE cap a La Meca. Els vincles amistosos de la monarquia espanyola amb la saudita, notòriament exhibits ja fa anys, resulten escandalosos tan política com econòmicament. Se’ns diu que això forma part de la promoció exterior que recau en la monarquia, però la sensació és més aviat que té a veure amb la vella pràctica del “comissionista”.
