Xavier Ferras. Degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC
Fa pocs dies es van publicar les noves estadístiques d’R+D, corresponents a l’any 2016. Nou disgust. Malgrat que en valor absolut la inversió en R+D a Espanya creix un escarransit 0,7%, el pes relatiu de l’R+D baixa de l’1,22% del PIB a l’1,19%. Valors lamentables per a una economia que vol competir amb èxit en el món global. El PIB creix, però ho fa en activitats poc intensives en R+D. Catalunya no se n’escapa: cau de l’1,52% d’R+D sobre PIB a l’1,46%. Des de l’inici de la crisi, la nostra economia no para de perdre intensitat tecnològica. Hem malgastat una dècada: les dades actuals d’R+D són semblants a les del 2006. Mentrestant, el món no ens espera.
Els líders mundials, Corea del Sud i Israel, se situen en el 4,2% d’inversió en R+D/PIB. Els líders europeus, Suïssa, Àustria i Suècia, superen el 3,2%. Alemanya s’acosta al 3%, com els Estats Units. La Xina, la gran superpotència global emergent, ja supera el 2% (la mitjana de la UE). Cada vegada més països en menys temps salten cap a economies basades en el coneixement. Mentrestant perdem posicions, i no sembla que ens amoïni gaire. Hongria, Estònia, Irlanda o la República Txeca ens avancen. Espanya, en conjunt, surt de la crisi amb una reducció del 12,6% d’inversió pública en R+D, mentre que Alemanya l’ha augmentat un 35% des del 2009. Les empreses espanyoles inverteixen avui un 5,8% menys en R+D que el 2009. Les britàniques un 62,4% més, i les alemanyes un 34,6%. El nombre d’empreses espanyoles que declara fer R+D avui és un alarmant 35% inferior al d’abans de la crisi.
L’informe Cotec 2017 anticipava les últimes dades estadístiques. El seu encapçalament resumia les conclusions: “Lluny d’Europa”. Cada vegada més lluny, d’Europa i de les economies avançades. Molt molt lluny de Massachussets, de Finlàndia o de Singapur. Sol, platja i paella: sembla que aquests són els indicadors del nostre sistema competitiu, en lloc d’inversió en R+D, manufacturing avançat, sectors d’alta tecnologia, patents o investigadors per milió d’habitants. A Espanya el 52,5% de la inversió total en R+D l’executen empreses. A Catalunya, el 56,8%. Una proporció anormalment baixa (la mitjana europea és del 65%, i en països de referència, com el Japó, aquesta xifra arriba al 75%). Això no significa que el sector públic faci un esforç proporcionalment superior al d’altres països (cosa que semblaria positiva a primera vista), atribuint el pes del dèficit innovador a la baixa inversió empresarial. Aquest és un mal diagnòstic.
El que passa és que l’esforç públic (en qualsevol cas, molt per sota del necessari), és, a més, ineficient: no és capaç de mobilitzar recursos privats en projectes d’interès empresarial. No hi ha efecte multiplicador perquè no hi ha fons d’acoblament (matching funds) per a projectes publicoprivats d’alt risc tecnològic. Els pocs recursos públics (les retallades acumulades en ciència i tecnologia des d’abans de la crisi s’acosten al 50%) s’aboquen a organismes públics, i queden captius en el subsistema públic d’innovació. Mentrestant, les empreses, especialment les pimes, continuen invertint en el seu nucli de negoci, sense prou incentius per abordar reptes de més ambició investigadora. Amb això, es manté l’endèmic “error de mercat”: el mercat inverteix de manera subòptima en R+D, perquè percep aquestes activitats com de retorn incert. I Catalunya? Cal prendre consciència de la realitat: avui Catalunya té una intensitat tecnològica (mesurada en R+D/PIB) semblant a la de la Xina el 2005 (ja ens avantatgen d’una dècada!), a la de Singapur el 1995 o Corea del Sud el 1988.
Malgrat gaudir d’una capital amb una marca internacionalment reconeguda, tenir una potent indústria exportadora o un emergent desplegament de centres d’excel·lència científica, el sistema està incomplet i paralitzat. En paraules de l’economista Mariana Mazzucato, “per ser com els líders cal fer el que fan els líders, no el que diuen que fan”. Encara que no ho diguin, els líders donen suport decididament a la investigació de les seves empreses, facilitant que surtin del seu nucli de negoci per abordar activitats d’R+D.
Només cal passar revista a la compra pública que reben les empreses del Valley per situar-les a la frontera de la tecnologia. Només cal analitzar els pressupostos d’innovació de països com Àustria, Finlàndia o Israel. Volem ser competitius com ells? Fem el que han fet ells. És imprescindible engegar programes públics de suport financer a la investigació industrial. Veiem lògic impulsar la investigació pública, i després intentar “transferir” la tecnologia a les empreses. Per què no donar suport directament a l’R+D industrial, capaç de generar ocupació de valor? L’Eurecat és un gran projecte, però la seva dimensió s’hauria de multiplicar per quatre perquè l’efecte es percebi en el PIB.
És urgent establir programes de suport a la transformació digital, amb especial atenció a l’adquisició de competències en intel·ligència artificial. És necessari basar les startups sorgides d’entorns científics, mitjançant circuits financers ràpids i d’alt risc. Ineludible impulsar el canvi estratègic i tecnològic dels nostres clústers, i desenvolupar nous clústers empresarials al voltant de centres d’investigació. I és crític accelerar el creixement dels “campions ocults”, empreses familiars, exportadores i amb tecnologia pròpia. La innovació en un país no és com un fenomen atmosfèric, una variable incontrolable. La podem accelerar. Fa falta estratègia, estabilitat, i pressupost: uns quants centenars de milions d’euros. No hi ha recursos? Si construir un país innovador és car, provem què passa amb un país instal·lat en la precarietat.
Aquesta crònica també ha estat publicada a l’edició de La Vanguardia del dia 11 de desembre.
