L’ Adrià Soldevila, periodista de 25 anys treballa de corresponsal pel diari “El Telégrafo” a Barcelona. Soldevila ha publicat el llibre “Una bandera ens agermana” i explica que això ha estat gràcies a la Universitat. A ‘Perfil Propi‘, programa d’UVic-Ràdio explica com va ser la seva experiència com a estudiant, i què li ha aportat la UVic.

Adrià Soldevila, benvingut. Com van les coses fins ara?
De moment no em puc queixar. Van tirant, van bé, però evidentment, el que tinc ara que és una feina de corresponsalia aquí a Barcelona per un diari de l’Equador, no crec que sigui la feina de la meva vida; perquè un cop tingui una família o una cosa per l’estil no crec que em pugui mantenir.

Però fa relativament poc, de fet 4 mesets, estaves assegut a la banda dels alumnes, ara ets un professional i estàs treballant. Quines dificultats has tingut per trobar aquesta feina?
Déu ni do perquè va ser acabar la carrera i trobar-me amb una mà al davant i l’altra al darrera i pensar que hauria de buscar alguna altra feina que no fos de periodista per intentar tirar endavant i intentar tenir alguns ingressos, però vaig tenir la sort d’enviar vuitanta-vuit correus electrònics durant tot l’estiu i que me’n responguéssin un des de l’altra punta del món dient-me: “Sóc un director d’un diari de l’Equador. Quedem a Barcelona que estic aquí de vacances, parlem” i el vaig convèncer perquè m’hi incorporés i bé, aquí estem.

I ara què hi estàs fent?
Ara estic fent corresponsalia amb esports i política.

 T’agrada?
Molt. Sí, m’ho estic passant molt bé.

 I on et veus d’aquí un temps?
Ostres, doncs no ho sé. Potser ampliar el registre de corresponsalies i col·laboracions amb aquest diari podria ser una bona opció de cara al futur.

 Però tot i així els professors de la casa sempre expliquen que ens hem de continuar formant, que trobarem feina… Però la realitat quina és?
A mi m’agradaria continuar formant-me, però no tinc els ingressos necessaris per continuar formant-me sense haver de treballar també. I aquesta feina, com que és política i esport, doncs no tens un horari fix. A veure, el món del periodisme és així; no tens un horari fix per decidir quan vas a estudiar i quan a treballar sinó que t’ho trobes. I al trobar-te ahir a les set de la tarda que, per exemple, l’endemà tens una roda de premsa al matí et destirota un dia sencer i acabes no podent anar a estudiar o treballar a la tarda perquè has de treballar al matí. És la feina del periodista que al final et trobes que no tens horaris i que no pots decidir què vols fer d’un dia per l’altre.

Quan estaves estudiant vas publicar “Una bandera ens agermana” i el Treball Final de Grau també el vas vincular en el cercle del Barça. T’ha ajudat això?
Sí, jo penso que sí. Una bandera ens agermana i haver-lo presentat a diversos mitjans de comunicació i a diversos professionals, ha obert alguna porta perquè puguem fer col·laboracions, o algun tipus de feina per un diari o algun mitjà de comunicación concert. 

Què t’ha aportat la Universitat?
En aquest sentit molt, perquè jo, si no hagués estat per la Universitat, si no hagués conegut al professor Ramon Miravitllas o al Xavier Ginesta, no hauria pogut publicar el llibre Una bandera ens agermana, perquè la història real no és que jo tingués una idea d’un llibre, sinó que va ser una editorial que va buscar en Ramon Miravitllas per escriure aquest llibre i el Ramon Miravitllas, com que n’estava escrivint un altre, els va donar el meu nom i va dir que l’escrivís jo. Per tant, no va ser idea meva fer un llibre, sinó que gràcies a la Universitat i gràcies als professors d’aquí he pogut escriure’l.

De tota l’oferta d’assignatures al llarg de la carrera, quines són les que t’han agradat més i de les que n’has pogut aprovar més coses per la vida real?
Jo crec que les assignatures que estan pensades perquè la gent s’ho passi bé. És a dir, no només teoria i no només pràctica, sinó una barrena de les dues coses per aprendre primer com es fa la pràctica i després fer les pràctiques. Un professor que s’obre a les teves propostes, un professor que accepta que no només ha de treballar com un sergent i que la resta són els seus súbdits, són les assignatures que més agraden i més motiven al personal a fer-les. Per exemple, i no vull deixar-me a ningú, però en Jordi de San Eugenio a segon va fer una assignatura que és la que més m’ha agradat de tota la carrera que era Teories de la Comunicació i clar, al principi veus el nom i penses “això serà un tostón”. Però tal com ho va presentar, i tal com ens ho va explicar i tal com ens deixava participar, per mi va ser la millor assignatura.

 Al llarg d’aquests anys hem vist que a les assignatures hi són molt presents les xarxes socials, la importància d’Internet. Realment és així?
Sí, però estas parlant amb una persona que treballa per un mitjà que això de l’Internet no li va gaire. Jo si que ho trobo escencial, eh? I la proposta que els hi farem la setmana que ve per millorar aquest apartat web, va en aquest sentit. Però ells, la premsa de l’Equador consideren que el paper encara és el que mana, i ni el Twitter ni el Facebook el treballen, ni la seva web estava actualitzada, sinó que pengen les notícies que publiquen en el paper. En aquest sentit jo crec que per això no són pioners en la premsa del seu país, i ho haurien de millorar. Penso que en aquest moment sí que les noves tecnologies són molt important per tirar endavant un mitjà.

 Ets partidari que els diaris digitals tinguin continguts premium?
Sí, evidentment. Jo sempre m’he queixat des del primer dia, tot i que no sóc ningú per quexar-me, que la informació d’un periodista no es pot regalar. El periodista està cobrant per una feina que fa i el mitjà li està pagant a aquest periodista per la explotar la seva informació i, per tant, per cobrar de la seva informació. I no és massa lògic que un mitjà pagui a un periodista per després regalar la seva informació, perquè està perdent diners per les dues bandes. En aquest sentit jo penso que sí, que les webs de pagament són essencials perquè aquesta professió es mantingui viva perquè en aquest moment la tenim mig morta per regalar-ho tot per Internet.

Però en canvi, quan som estudiants som més reacis a les notícies de pagament.
I quan no som estudiants també. 

 Pel tema econòmic, basicament?
Doncs no ho sé. No sé què dir-te, perquè la gent gran que ja ha treballat i que està econòmicament bé, prefereix també llegir diaris gratuits per Internet que no pas premium, perquè sempre hi haurà l’opció de veure-ho gratuitament encara que sigui a través d’un bloc. Sempre hi haurà una opció per veure-ho gratis. Per tant, pagant no ho troba bé. En canvi, si tot s’uniformés i fos tot de pagament, aleshores sí que llegiriem els articles. Però és clar, si només hi ha una web, un diari digital d’entre set o vuit que ho fan tots de pagament, només n’hi ha un que ho regala, aquell guanyarà; perquè de moment el gratis és el que tira més.

I ja que estàs treballant per un diari de l’Equador, explica’ns com veuen o com viuen la situació política que està visquent Catalunya.
A l’Equador són molt d’esquerres. El President “”Core””  és molt d’esquerres, el diari també ho és al ser un diari públic, encara que no està molt influenciat pel govern en aquest moment perquè de subvenció encara no en té. Va ser un diari públic fa dos anys i encara no ha rebut la subvenció del govern i, per tant, encara no està subvencionat. A veure, ells ho veuren normal. És a dir, ells van separar-se de la colònia espanyola, i veuen absolutament normal que un país vulgui decidir el seu futur a les urnes.  Ells ho veuen el més normal del tot i ho recolzen.