Què opines de la relació esport-política? Fins a quin punt és positiva?
És cert que des de molts sectors, periodístics, esportius, però majoritàriament aficionats, es debat constantment entre aquesta relació i la necessitat de separar un món de l’altre. Però certament, la relació entre esport i política no ha deixat mai d’existir, des del primer moment en què es van inventar els esports de competició. Un club esportiu o un esportista representa sempre una ciutat, una nació, un estat, una bandera, uns colors; i aquesta ciutat, nació o estat sempre veurà reforçada la seva imatge amb els èxits dels esportistes que el/la representen. S’ha de veure quina és la primera reacció dels màxims mandataris d’un país quan el seu equip esportiu es proclama campió d’Europa o del Món, o quan un club del mateix país se’n proclama. Es deixen totes les feines de banda per celebrar la victòria, per felicitar i homenatjar els campions.
Aquesta relació no deixa de ser ni positiva, ni negativa. Existeix i mai deixarà d’existir, encara que alguns hi trobin pegues i els altres hi trobin virtuts. Els Jocs Olímpics es continuaran celebrant i els atletes seguiran representant un país i els sentiments dels seus ciutadans, així com els campionats de futbol, bàsquet, handbol i la resta d’esports individuals i d’equip. Ara bé, quan la política interfereix de forma directa en l’esport és quan tenim el problema, però és un fet que tampoc podrem mai evitar. Els clubs esportius reben subvencions, ja sigui del seu Ajuntament, de la seva Comunitat Autònoma o directament de l’Estat, amb la qual cosa ja hi tenen relació directa. Després entren en joc els moviments generats per interessos, ja sigui econòmics com institucionals, dels dirigents d’un club amb els dirigents polítics. Aquest vincle és també inevitable per a sempre mantenir una cordialitat i unes relacions fructíferes per ambdues parts.
Diries que el fet que una part important de la societat civil catalana hagi decidit avançar cap al camí del sobiranisme, ha fet perdre al Barça el seu sentit identificador del país?
De cap manera. Encara l’ha arrelat més a aquest sentiment. És cert que el Barça cada cop és un club més global, pel fet que les seves victòries meravellen el planeta i per tenir socis de totes les parts del món, però la seva base social segueix lligada a Barcelona i Catalunya, així com els seus directius i responsables. La història del club segueix una línia molt clara de recolzament al poble barceloní i català, cosa que ha comportat en els darrers anys una unió entre aquest sobiranisme ascendent i el club, amb mostres clares d’afirmació nacional com el Concert de la Llibertat, la Via Catalana per l’estadi i la samarreta quadribarrada en un dels anys més importants pel país.
Quins referents culturals i polítics has fet servir per a escriure aquest llibre?
De referents per a la història del Barça i de Catalunya n’hi ha molts, i de diverses línies de pensament. I tots ells són importants. Començant pel mestre Vázquez Montalbán, passant per periodistes i polítics que també han dit la seva sobre aquesta relació entre club i país, i acabant pel mateix Josep Guardiola. Tots ells han estat referents i de gran importància per a referenciar el nostre llibre.
Vázquez Montalbán és un dels primers que va relacionar Barça i cultura catalana. Què creus que pensaria avui en dia del posicionament del club?
Crec que Vázquez Montalbán reafirmaria la seva visió, tot el que va escriure durant els anys 60, 70 i 80 sobre el Futbol Club Barcelona i Catalunya. Durant aquells anys ja relacionava el club amb el país, amb la cultura i les tradicions catalanes. Ara, més que mai, es veu reflectit el que ell escrivia amb el que està succeint de forma continuada des de 2012 fins avui.
Creus que hi ha una clara relació causa-efecte entre el concert i la Via Catalana i la judicialització del cas Neymar?
Absolutament, no. És una evidència que des de Madrid i des del Reial Madrid s’ha pressionat perquè tot aquest procés agafi caràcter d’urgència, però no es pot fer demagògia i culpar la capital i el club blanc de tot el que està patint el Barça a dia d’avui. L’error s’inicia des de casa, des dels contractes, des d’una contractació fosca i plena d’embolics que no s’ha volgut explicar. Ni a un soci, en privat, se li va voler explicar quan ho va demanar amb tot el dret del món. Un cop el Barça va tancar la possibilitat d’explicar-ho i que el soci pogués entendre els números, va iniciar-se el que a hores d’ara és el culebrot de l’any esportivament parlant. I, ni Jordi Cases és madridista i està guiat des de Madrid, ni Florentino Pérez té res a veure amb portar als jutjats el cas. El que primer ha de fer la premsa de Barcelona i el soci que la llegeix és fer autocrítica, veure on el club s’ha equivocat, preguntar-se per què tenim aquesta batalla legal des del punt de vista intern. Un cop analitzats els errors, podem analitzar després si el tema s’ha accelerat des de les institucions espanyoles, cosa que també sembla evident. La Via Catalana, el Concert de la Llibertat, la senyera…tot ajuda, però no podem culpar Madrid de fer les coses mal fetes a Barcelona.
I, per cert, aquells que segueixen comparant el cas Neymar amb el cas Di Stéfano, els recomanaria que llegissin l’informe Trias Fargas i veiessin que res a veure tenen l’un amb l’altre. Que sabem a dia d’avui, els telèfons no van ser intervinguts des de Madrid per evitar les negociacions entre Barça i Santos.
Fins a quin punt et sembla que hi ha implicació entre els jugadors i el país, tot i les dificultats per fer pública la seva posició?
La implicació dels esportistes amb els aspectes de país sempre ha estat complicada. Encara que cadascú té la seva pròpia opinió, pocs decideixen expressar-la per por a les represàlies. Ja són coneguts els casos d’Ivan Tibau o Miquel Masoliver en hoquei o d’Oleguer Presas, Oriol Rosell i Marc Crosas en futbol, que sí van expressar en el seu moment o segueixen expressant el seu amor a Catalunya en detriment d’Espanya. També Josep Guardiola ha fet de gran ambaixador català allà on ha jugat i entrenat. De fet, ja l’any 1993, Guardiola va celebrar la lliga blaugrana amb una bandera estelada sobre la gespa del Camp Nou. Però és cert que actualment, essent la majoria de catalans del Barça internacionals amb Espanya, la cosa es torna complicada. Un pas cap a una posició nacionalista els podria fer perdre gran part de la seva carrera esportiva, cosa que imagino no estan disposats a sacrificar. Però de detalls sí que n’hem vist. En els darrers anys els catalans del primer equip barcelonista han jugat el partit nadalenc amb la Selecció Catalana i ho han fet amb ganes i il·lusió. També recordo Cesc Fàbregas mostrant una estelada a Mònaco en la consecució de la Supercopa d’Europa l’any 2011, a Gerard Piqué fent referència al simbolisme del club en una entrevista a la CNN americana o als capitans Puyol i Xavi onejant la senyera en la celebració dels títols de la Selecció Espanyola. Són petits detalls, però que poden tenir un significat.
