Parlem amb Adrià Alsina, professor d’International Journalism i Global Communication Strategies a la UVic. L’Adrià ha treballat en institucions o empreses de gran nivell com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el Banc Mundial o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Actualment està preparant la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona amb Primàries Catalunya.

A part de periodista has estat emprenedor ja que vas tenir un bar. Què recomanaries a tota aquella gent que vol fer un pas i prendre partida del que va ser el teu negoci?
En primer lloc, que no obrin un bar. Obrir un bar és la típica idea que tens durant la crisi dels 30 però en general, el millor que pots fer abans d’emprendre, és entendre molt bé el tipus de negoci que estàs intentant obrir. També s’ha de tenir molt clar que estàs disposat a passar-te anys a dedicar, la majoria d’hores del dia i la setmana, a aquest projecte. Si t’hi veus amb cor, endavant, perquè és molt probable que ho puguis fer.

Quines experiències, tan positives com negatives, n’has tret de tot això?
La gràcia d’emprendre és que en el moment que tens una empresa pròpia, és com el teu nen. És una cosa única que no té ningú més i veus que estàs afectant la vida dels altres de manera positiva. I qualsevol reacció positiva a la vida dels altres, és meravellosa. La part negativa és que has de controlar-ho tot. O coneixes molt bé el negoci o és molt fàcil enfonsar-se. És molt important també saber en quin moment retirar-se si les coses no van prou bé.

En quin moment et vas retirar, doncs?
Em vaig retirar en el moment que vaig entendre que el negoci que jo portava tenia massa complexitat com per portar-lo jo sol. Hi havia una part del negoci que funcionava molt bé, aquella que estava lligada a la comunicació i esdeveniments, però hi havia una altra part que funcionava molt malament que era la que jo tenia menys controlada com per exemple la cuina; que és la base fonamental d’un restaurant.

Has format part d’altres institucions com són el Banc Mundial o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) entre altres. De totes les experiències periodístiques que has viscut, quina és la que més recordes?
Parlaria de dues molt diferents. La primera a l’OCDE quan vaig arribar a coordinar l’informe anual sobre Àfrica. La coordinació de l’informe anual sobre Àfrica era una salvatjada perquè eren més de 40 països en molts dels quals la gent, els experts, que hi teníem treballant havien de tenir una identitat totalment secreta perquè es podien posar en problemes molt greus que fins i tot podien acabar en la mort si l’informe no agradava als governs o a determinats grups de poder. Això té molt a veure amb la feina periodística de molts mitjans que cada dia es troben en situacions similars en països molt complicats. Vaig trobar-me amb la influència de tota mena de ministres i grups d’interès que em trucaven a l’oficina amb amenaces de mort, amenaces d’aconseguir que t’acomiadessin, amenaces en relació a la teva família… perquè no els hi agradava la informació que estaves donant sobre el seu país. Superar això et prepara per a qualsevol altre tipus de pressió o situació complexa en la qual et puguis trobar.
L’altra experiència magnífica, salvatge i boja va ser la campanya del «Sí» a l’ANC. Portar la campanya, o una bona part d’ella, de la campanya unitària va ser una experiència de com portar una campanya política molt inusual davant un escenari totalment en contra amb un risc real, com s’ha vist després, que la llei et passi per sobre i que un Estat s’acabi venjant contra persones determinades que havien tingut responsabilitats amb aquesta campanya o amb el Referèndum.

Has tingut por per fer periodisme en algun moment? En el teu cas, també estàs identificat per la Guàrdia Civil…
Estic als papers de la Guàrdia Civil, estic identificat pels Mossos d’Esquadra per una qüestió relacionada amb una pancarta de la visita del Rei d’aquest últim any a Barcelona… No és por. La por la tens quan no saps què passarà. Quan saps què passarà i saps que hi ha un Estat que està disposat a tot per evitar que es pugui parlar i que es pugui votar no tens por. El que tens és la certesa que o guanyes o pots acabar represaliat.

A banda dels mitjans catalans, has treballat i treballes com analista polític en cadenes de televisió d’Atresmedia i Mediaset, a Espanya. Hi ha molta diferència en la forma de fer periodisme entre Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol?
En allò que és essencial, no. En general totes les cadenes a Espanya i a la major part d’Europa es troben amb els mateixos problemes: un canvi general del consum de mitjans. Però els mitjans encara no estan ben adaptats a aquest canvi general. Ni tan sols els mitjans digitals acaben de trobar la manera de ser rendibles sense recórrer a pràctiques periodísticament poc ètiques com, per exemple, comprar molts mitjans satèl·lit que parlen del cor o de coses que no tenen res a veure amb el periodisme. Però les dues grans diferències entre els mitjans de Barcelona i Madrid són els diners i la noció d’espectacle. Els mitjans espanyols compten amb molts més diners que els mitjans catalans. Per altra banda a Madrid, també perquè la competència és molt més ferotge, han interioritzat una noció d’informatiu – espectacle o tertúlia – espectacle que a Barcelona és poc acceptable o no entra bé. Aquí ens agrada pensar que som més seriosos però en el fons, qualsevol tertúlia és bàsicament propaganda.

Per què vas decidir fer el pas d’anar-te’n a aquestes cadenes?
No és una decisió que prenguis, sinó que la vida t’hi porta. Pots dir que no, evidentment, però si ho fas has de tenir en compte que ja no hi seràs més. Ara vaig de forma regular a Antena3 i a RAC1 i per tant tinc experiència de dos tipus de tertúlia molt diferents. Crec que en les dues aprenc molt i faig una funció important. A Antena3, la meva funció recau en aguantar la bandera i apel·lar a aquell 5% de l’audiència que se sent reconfortada perquè les seves opinions sobre Espanya i Catalunya es defensen encara que sigui davant de quatre o cinc persones que pensen que hauria de ser a la presó. En canvi, a RAC1, he d’anar a la contra i denunciar una mica els silencis dels partits i la frenada general que s’ha produït després de les eleccions del 21 de desembre.

Durant anys has estat fent periodisme econòmic a l’Agència Bloomberg. Com a expert, per què creus que cada cop hi ha menys alumnes que surten de la carrera sense motivació per estudiar aquesta modalitat tot i ser una de les més importants per poder entendre la societat d’avui dia?
Jo crec que l’economia és com les matemàtiques: és essencial per entendre i comprendre el món però requereix una miqueta d’esforç. I tot allò que requereix esforç fa mandra. És molt més fàcil opinar sobre política en blanc, o en esports, que no pas opinar sobre economia i que no es noti que no en tens ni idea. Dit d’una altra manera, jo no en tinc ni idea d’esports però sóc capaç de fer quatre comentaris sobre com va el Barça i ho podria fer bé. Però si no tinc ni idea d’economia i intento fer-te quatre comentaris sobre l’economia mundial, és molt probable que m’estavelli. Jo crec que és aquest el motiu; que qualsevol cosa que implica més profunditat fa mandra i acaba sent per minories. És molt complicat trobar bons periodistes econòmics però a l’hora de la veritat, també és complicat trobar bons periodistes polítics o esportius.

Parlem una mica de la UVic. Què és el que més valores dels estudis de comunicació de la Universitat?
Valoro que tenen un enfocament molt empresarial i molt contemporani. Hi ha molts professors que estan en exercici i coneixen bé la professió. A més a més, valoro molt positivament que una part dels estudis es puguin fer en anglès i, en general, hi ha molt bon ambient a la Facultat. Crec que això és molt important perquè també és fàcil fer coses en aquesta Facultat.

I com i per què vas decidir venir a fer classes a la UVic?
No és que jo prengués una decisió conscient, sinó que el Vicedegà m’ho va oferir i en aquell moment em va semblar una molt bona idea. Jo ja havia estat professor en altres universitats fora de Catalunya i just quan m’ho van proposar, estaven buscant professorat per poder venir a impartir classes en anglès. Em va atraure molt la idea de venir a veure com podia anar l’experiència i la veritat és que ha estat molt positiva.

La UVic és una universitat molt petita que, entre les seves característiques, ajuda que el tracte professor – alumne sigui molt més personal i proper. Com valores el tracte i el contacte amb els alumnes?
Jo crec que això està molt bé però també he de dir que les meves classes són una mica especials. Jo faig les classes en anglès i, per tant, tenen un enorme percentatge d’alumnes d’Erasmus. Aquests alumnes estan aquí només sis mesos o com a molt un any. Aquest tracte tan personal és molt difícil a causa de la curta durada de la seva estada. Però com deies, que la classe no sigui excessivament gran permet jugar molt més a fer presentacions, debats, partir la classe en grups… intentar que tothom es vegi forçat a intervenir a classe.

A més a més, la UVic és la segona universitat catalana amb l’oferta més àmplia d’assignatures en anglès en els diferents graus de comunicació…
Per això, crec que és una de les raons principals per triar la Universitat de Vic. És important tenir en compte que avui dia, quan demanes feina, es dóna per descomptat que saps anglès. Fa 20 anys, saber anglès era un mèrit però ara és una obligació. Crec que el fet de poder fer assignatures en anglès durant la carrera et dóna l’experiència d’haver treballat en anglès i per tant, tenir un punt diferencial amb molta gent que surt de les facultats dient que sap anglès però que en el fons no és capaç de sostenir una conversa formal de treball en aquesta llengua. L’Anglès és la llengua del món i nosaltres tenim la sort de tenir una fonètica i una branca que fa que adquirir aquests coneixements no sigui tan difícil. Si els japonesos o els russos són capaços de sortir de la universitat amb un perfecte anglès, nosaltres no tenim excusa. I si no, com a país, tenim un problema.

Què li diries a tots aquells alumnes que estan cursant primer de carrera o que es plantegen entrar a la universitat a estudiar graus de comunicació?
Els hi diria que no es preocupis massa per la tria. Als 18 anys sembla que la tria de carrera sigui totalment definitiva i que si t’equivoques, no hi ha marxa enrere. I no és així. Tens moltes oportunitats i és bo que experimentis i provis coses. Igual a mitja carrera descobreixes que això no és el que volies fer i descobreixes que el teu camí és un altre. No passa res. Jo diria que s’ha de treure una mica de ferro a aquestes tries que sembla que hagin de marcar la teva vida perquè al final, allò que tries als 18 anys i allò que faràs als 30 o 40 anys, sempre tindran poc a veure. És important que facis una carrera en la qual gaudeixis, serveixi per aprendre i que al final, sigui quina sigui la carrera que hagis fet si te l’has pres com cal, estaràs molt preparat per entrar al món laboral.