Ana M. Palomo, coordinadora del grau de Comunicació Audiovisual de la UVic-UCC.
Exposició comissariada pel professor Dr. Gerard Coll-Planas. Exposició al Museu dels Sants d’Olot
Tot just acabant l’estiu, la visita guiada a l’exposició Identitats ImPossibles, comissariada pel professor Gerard Coll-Planas, era una activitat ben engrescadora. Olot i La Garrotxa són sempre indrets de bon visitar i l’ocasió ens preparava una excel·lent oportunitat per atansar-nos-hi.
El Museu dels Sants d’aquesta ciutat fa temps que va deixar anar la idea d’organitzar una mostra al voltant de temes com la identitat, el gènere i la sexualitat, que tingués cabuda en el seu espai expositiu i que mantingués relació amb el contingut iconogràfic de les seves col·leccions. Gerard Coll-Planas i Javi Palomo van acceptar, no sense reticències i dubtes inicials, el repte que se’ls hi presentava i ben aviat van trobar els viaranys argumentals que els hi van permetre bastir, sobre uns raonaments d’una enorme solidesa intel·lectual, un discurs de gran rotunditat temàtica.
Les paraules que Gerard Coll-Planas va dirigir als presents, durant el preàmbul de la visita guiada de dissabte 17 de setembre, posaven l’èmfasi en una decidida voluntat de defugir qualsevol forma de provocació. Aquesta declaració d’intencions foragitava, tot d’un plegat, la possibilitat de recórrer a un recurs massa fàcil, tenint en compte el tema de la mostra i la seva especial ubicació, i ens posava sobre avís de les intencions dels dos comissaris: optar per dissenyar un itinerari adequat per a una reflexió íntima i personal sobre la diversitat sexual, el desig, el gènere i els interrogants que tots aquests conceptes porten implícits. En paraules del mateix Gerard, “no volíem fomentar la mirada de l’altre sinó la mirada a un mateix a través de l’altre”. Amb aquest objectiu, els responsables de l’exposició ofereixen al visitant la possibilitat d’endinsar-se, a poc a poc i en connivència directa amb la seva voluntat, en un imaginari que ha d’anar desentranyant guiat per uns acompanyants que el farceixen d’interrogants relacionats amb vivències pròpies i afirmacions alienes. Els personatges que apareixen a les gravacions, les iconografies preparades per a les diferents parts en què s’estructura el recorregut i uns guies intel·lectuals com Jorge Bekerman, Henri Michaux, Jacques Lacan, Milan Kundera o Yoka Genkaku, són fites d’un intricat camí que l’espectador fressarà físicament i empíricament tantes vegades com vulgui i que probablement no li aportarà respostes absolutes, ans al contrari, el convidarà sobretot a repensar-se a si mateix.
I si el final de l’estiu era un excel·lent moment per visitar Olot i el Museu dels Sants de la capital de la Garrotxa, nogensmenys ho ha de ser una tardor atapeïda de colors com la que se’ns presenta; i per acabar de convèncer als més circumspectes amb la proposta, us deixo amb el desafiament íntim que representen les paraules d’Henri Michaux: “No hi ha un jo. No hi ha deu jos. No hi ha jo. JO no és res més que una posició d’equilibri. (Una entre milers d’altres contínuament possibles i sempre dispostes).”
