Pau Gonzàlez, estudiant de Periodisme de la UVic-UCC
Els números són tossuts, i diuen que llegim poc, que anem poc al cinema, i encara menys a exposicions. Però la realitat segurament ho és més, de tossuda. Divendres passat, dia 4, una gentada va assistir al Museu Episcopal de Vic en la inauguració de l’exposició “116 anys de pintura catalana”, que es podrà veure fins el 25 de juny i que s’emmarca en l’any de la capitalitat cultural catalana VICC2016. Si això no és interès per la cultura, que algú m’ho expliqui.
Repassar un segle de pintura catalana no és tasca fàcil. I encara menys si la tria es redueix a una vintena d’obres. Tant difícil ha de ser triar què entra com encara més decidir què n’ha de quedar fora. Anna Palomo, comissària de l’exposició i professora de la Uvic-UCC, admetia precisament que la feina de recopilar i condensar 116 anys de pintura és una tasca “il·lusionant i costeruda”. Des de Ramon Casas, passant per Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Salvador Dalí, Joan Miró, Joan Brossa… la llista no és només llarga (tan llarga com pot ser una exposició d’una vintena d’obres), sinó profunda i transversal. La tria no s’ha fet només sota criteris “d’autors reconeguts”, sinó que pretén “donar visibilitat a tots aquells que amb la seva tasca van confeccionar una sòlida escullera”, segon Palomo. A més, s’han recuperat obres que pertanyen a museus, fundacions i fins i tot col·leccions particulars de difícil accés.
“116 anys es un període de temps que permet encabir treballs representatius de les primeres avantguardes i de l’art contemporani”, explica Palomo. I malgrat que la tria pot semblar un pèl eclèctica, si més no per la gran quantitat de moviments que engloba, transmet una idea de coherència estilística. En una sala petita, però recollida, l’exposició és un laberint pensat per endinsar-se en una fragmentació d’universos aliens i poder anar passant d’-isme en -isme: noucentisme, modernisme, formalisme, surrealisme… (a més d’aquells que són incapaços de ser encotillats en cap moviment concret). Els recorregut ens fa viatjar pels paisatges de Casas o Rusiñol, per les sinuositats plàstiques de Miró, l’autoafirmació i la robustesa de Tàpies, l’onirisme surrealista de Dalí o les traces inquietants de Barceló. En pocs metres es poden recórrer universos a priori inconnexos, com poden ser obres d’autors separats per desenes d’anys, però units per traços compartits.
En un moment en què la cultura pateix restriccions econòmiques severes i la pintura ha de competir amb noves creacions culturals d’arrel i origen audiovisual, la mostra ajuda precisament a “promoure la pintura, subratllar-ne el ressò internacional de molts dels pintors” i també a “captivar nous públics”, segons Palomo. Reivindicar a través dels traços la pausa i la reflexió és una proposta engrescadora, en una societat assedegada per la immediatesa i pels estímuls constants. La pintura té la màgia de la durada, de la permanència; té aquella cosa mística i del més enllà que apropa a l’autor i a la seva mirada. Entrar al llenç, notar el traç, resseguir amb la mirada els detalls, allunyar-se’n per entendre i comprendre, llegir colors, descobrir sensacions. I fins i tot, de vegades, acabar descobrint-se un mateix dins del llenç.
