Una interessant minisèrie britànica de @netflixes de quatre episodis que no deixa indiferent a ningú i que ha generat molta expectació, comentaris, reflexions i segurament que també controvèrsia.
Des del minut u la sèrie porta l’argument a l’extrem, començant amb l’abrupta detenció d’un noi de 13 anys acusat de l’assassinat d’una noia del seu institut. Es tracta d’un drama en el qual hi ha moltes escenes d’una gran duresa davant les quals se’ns proposa anar més enllà de la trama, i sense sentir-nos culpables com a adults (els temps són els que són, totes i tots ho fem tan bé com sabem i també sabem que no existeixen manuals) ens convida a aturar-nos i intentar mirar els adolescents amb una mirada neta, empàtica i interessar-nos pel seu món, les seves pors, les seves inquietuds, les seves sovint inexplicables (potser per la nostra mirada adulta) conductes i actituds. I no donant-ho tot per entès, com sense ni adonar-nos-en i de manera totalment involuntària potser massa sovint fem. Del que no hi ha dubte és que podem prendre-ho com un avís per a navegants.
Tècnicament, cada episodi està rodat en un pla seqüència, sense talls de càmeres mitjançant una continuïtat total d’una escena, la qual cosa fa que arribem a sentir-nos de manera omniscient part de l’escena.
En definitiva, una història molt ben executada que aconsegueix interpel·lar-nos com a adults i ens anima a reflexionar sobre l’adolescència i les interaccions que hi tenim tant a nivell social com professional i sobretot com a pares i mares. Una oportunitat per continuar avançant en l’etern repte adult de comprendre i apropar-nos més a l’adolescència.
I és que sempre m’agrada recordar-me que la societat en la qual vam viure, conviure i ser educats és molt diferent de la d’avui, en la qual ens toca viure, conviure i educar.
Text de: antoni.portell@uvic.cat
