20 ANYS DEL CAP REMEI – VIC, LA MEVA VISIÓ
El model d’autogestió de professionals per l’atenció primària a través d‘entitats de base associativa (EBA) sorgí del lideratge dels mateixos professionals, amb el lideratge destacat del Dr. Ledesma. En paral·lel, el 1995 es va bastir un acord polític que va permetre modificar la Llei Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) 15/1990. El conseller de Sanitat d’aquell moment, Xavier Trias, va aconseguir un acord polític majoritari i professional (avalat també per Col·legis de Metges) que volia demostrar que l’autonomia de gestió des de la proximitat donava bons resultats en l’atenció sanitària, comunitària i sociosanitària. Al llarg dels darrers vint anys el nombre d’EBA s’ha incrementat fins a tretze. Ja en aquell moment i, ara de nou, s’acusa les EBA de privatitzar la sanitat. Al meu entendre caldria aclarir que el que configura el caràcter públic dels sistemes de salut no és la provisió o la gestió dels serveis, sinó qui garanteix l’assegurament, la cartera bàsica de prestacions sanitàries i com es financen.
El CAP Remei atén 24.415 vigatans i vigatanes de procedència molt diversa, un 28% nascuts fora de l’Estat. En 20 anys la població de Vic ha crescut molt, així com la complexitat per raó de diversitat. Quins són els resultats de l’autogestió de professionals segons dades objectives del Departament de Salut i l’Agència Avaluació de la Qualitat Sanitària (AQUAS)? L’ABS Vic Sud està sempre entre els millors centres de Catalunya en indicadors de qualitat, eficiència i satisfacció dels ciutadans i professionals. Les dades darreres (2015) situen el CAP Remei en el segon millor lloc dels 368 centres del sistema de salut de Catalunya. Només algunes dades com a exemple: bona atenció a urgències, accessibilitat i resolució de processos assistencials aguts i crònics; és un dels centres que més seguiment efectiu fa a través del servei d’infermeria dels pacients crònics a domicili de les persones majors de 75 anys, fet que permet evitar hospitalitzacions. El cost mitjà dels medicaments prescrits són 185 euros respecte dels 246 de mitjana. Els ciutadans, en l’enquesta de satisfacció, els posen un 8,15, quan la mitjana a Catalunya és d’un 7,9. Els professionals que hi treballen tenen gran estabilitat laboral i millors salaris. La central de resultats permetre afirmar que les EBA, en el seu conjunt, tenen iguals o millors resultats en tots els indicadors que la mitjana de les 368 ABS, però aconsegueixen un major confort professional amb costos inferiors. Cal ressaltar també que la solvència de les EBA ha permès fer front als retards dels pagaments del Servei Català de la Salut.
Davant d’aquests resultats caldria fer-nos moltes preguntes. El model d’autogestió per part dels professionals és generalitzable? En tot cas, caldria un acord majoritari amb els professionals d’atenció primària. És clar que el Departament de Salut disposa de tots els controls per garantir els resultats i per tant no hi ha cap dubte ètic. Diria que hauria de ser almenys generalitzable l’autonomia de gestió amb un pressupost finalista a cada Àrea Bàsica de Salut amb independència de si la gestió és a través de mitjà propi, de l’institut Català de la Salut, d’altres empreses públiques i consorcis o d’altres entitats d’economia social, sanitària, professionals o institucionals. Alhora, caldria aprofundir sobre si la ja llarga experiència del CAP Remei que gestiona els recursos econòmics per les derivacions a especialistes i a proves diagnòstiques amb una molt menor llista d’espera, fins i tot en plena crisi econòmica i de recursos públics, pot ser ràpidament generalitzable a cada CAP, a cada ABS.
Els sistemes sanitaris tenen reptes molt rellevants a afrontar: canvis demogràfics, la incorporació de la innovació, creixents desigualtats socials. Tot això requereix un nou contracte social reformista amb els ciutadans i els professionals basat en l’orgull del sistema sanitari aconseguit entre tots i en la confiança mútua. La medicina, la salut, només es construeix de manera participada entre tots els actors, ciutadans-pacients apoderats, comunitats saludables, professionals valorats i treball cooperatiu entre administracions locals i Generalitat. L’autogestió, l’autonomia de gestió, són instruments. Al meu entendre, bons instruments.
Marina Geli Fàbrega, Metgessa i Coordinadora del CESS (Centre d’Estudis Sanitaris i Socials) de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Deixa un comentari