Article d’opinió de Marina Geli

La setmana passada vaig participar en una jornada al voltant de les solituds organitzada per la Fundació SET al Palau Macaya de Barcelona. Des de mirades complementàries d’economistes, neuròlegs, sociòlegs, urbanistes, innovadors socials… compartíem reflexions entorn les creixents solituds de moltes persones. Les seves causes, conseqüències i propostes per prevenir-la.

Al Regne Unit el Govern de Theresa May ha creat un Ministeri de la Solitud després d’evidenciar el creixent i preocupant fenomen. La diputada laborista Jo Cox, assassinada el 2016, va liderar una Comissió de la Solitud, en el Parlament del Regne Unit que va convertir aquest fet en una qüestió d’Estat. Al Regne Unit 9 milions de persones viuen soles, un 13,7% de la població i més de la meitat de persones majors de 75 anys.

Però cal concretar quan la solitud esdevé problema individual o comunitari. La solitud esdevé estat emocional negatiu, patiment quan hi ha discrepància percebuda entre les relacions interpersonals i socials volgudes i les reals. Aquesta definició és l’acordada en el camp de la neuropsicologia. Estar sol no és el mateix que sentir-se sol i hi ha persones que viuen amb altres persones i en comunitat i senten solitud.

És la solitud l’epidèmia del segle XXI? És la paradoxa de la societat global de la informació?

Accés a l’article complet de Marina Geli, “Les solituds” (publicat a Nació Digital)