Article d’opinió de Marina Geli
Cal continuar insistint en la identificació de la dislèxia en tots els nens i nenes en la infància. Com diu la investigadora Dra. Luz Rello “Hay que salir del armario de la dislèxia”.
La dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que afecta les habilitats per la fluïdesa de la lectura i l’escriptura, en absència d’alteracions neurològiques i/o sensorials. Dislèxia prové del grec: dis, dificultat/anomalia, i lèxia, parla o dicció. Afecta entre el 4-10% de la població i per tant, és molt freqüent i encara tardanament identificat o poc acompanyat i comprés. Cal doncs normalitzat aquesta disfunció igual que diem que tenim miopia. Si no acompanyem precoçment a les persones amb dislèxia aquestes tindran conseqüències en el benestar emocional i en la inserció laboral i la socialització de les persones.
El més recent Manual Diagnòstic i estadístic de Trastorns de Salut Mental (DSM-V) tipifica amb claredat la dislèxia com un trastorn de base neurobiològica dins els trastorns específics d’aprenentatge.
Catalunya i Espanya presenten una taxa d’abandonament escolar molt alta comparativament a estats i regions de característiques similars.
«Cal divulgar la dislèxia fins a poder normalitzar-la i treure’n l’estigma. Apostar decididament per a la prevenció del fracàs escolar, del fracàs social i malestar emocional»
Accés a l’article complet de Marina Geli, “La dislèxia surt de l’armari ” (publicat a Nació Digital)
One Response
Roser Junqué
Voldria emfatitzar el treball q es pugui realitzar en el camp de la dislèxia.
Sovint un cop diagnosticats, hi ha programes reals i vàlids a les escoles? Què passa amb aquests nois i noies supervivents de la primària, quan arriben a l.institut?
Sóc mestra i porto anys enviant a diagnosticar alumnes a centres privats. Després es reben algunes adaptacions metodològiques amb sort. Intentem encabir.ho tot dins dels projectes i a vegades s.en surten. Però on son els programes que realment funcionen per aquests nois i noies tan inteligents?
Quan arriben a l.institut el calvari es fa més gran. A vegades s.arraconen, no tenen cap suport especific i les adaptacions sols es segueixen en alguna assignatura on hi ha un profesorat més conscient i m.atreveixo a dir més competent.
He viscut el seguiment de nens/es q definitivament han deixat estudis i s.han penjat el rètol de fracassats després de caure en depressions tot i ser absolutament intel.ligents.
Si us plau, podem posar.nis unes bones bateries i reclamar programes i professorat competents davant un alumnat genial?
Gent
M.he discutit amb col.legues que els titllen de ganduls, inclús amb l.EAP de la meva població, que tot ho veia com un “problema emocional” negant la neurociència