Patricia Celi Medina és equatoriana i viu a Barcelona des del 2017. És investigadora predoctoral al Programa Interuniversitari d’Estudis de Gènere: Cultura, Societat i Polítiques de la UVic-UCC i forma part del grup de recerca Societat, Polítiques i Comunitats Inclusives (SoPCI) i de la Càtedra de la UNESCO, Dones, Desenvolupament i Cultures. Les seves investigacions s’han basat en qüestions relacionades amb l’economia feminista i la cura remunerada o no de les persones grans, sobretot en àmbits familiars i comunitaris. Ha guanyat el premi “La teva tesi en 4 minuts” i representarà la UVic.

Per què et vas presentar al concurs “La teva tesi en 4 minuts”?

Em vaig presentar perquè trobava un gran desafiament el treball de síntesi i de capacitat divulgativa per a un públic no expert que el concurs representa. Sempre m’havia costat moltíssim poder explicar de forma breu i entenedora què investigo. Així doncs, m’ho vaig prendre com una oportunitat per proposar-me deixar els tecnicismes acadèmics i traduir la teoria a un llenguatge amigable. Un llenguatge que pogués ser entès no solament per gent especialitzada, sinó també per les i els protagonistes del meu àmbit d’estudi.

Com et sents ara que has guanyat?

Estic molt orgullosa i feliç perquè en certa manera he aconseguit tot allò que em vaig proposar a l’hora de decidir concursar. Els altres companys que van participar van presentar treballs fabulosos, però em satisfà que el jurat hagi valorat la connexió personal, acadèmica i política que vaig plantejar de la meva investigació. També m’alegra moltíssim haver pogut transmetre al públic la rellevància en la meva investigació de l’abordatge de la centralitat de les cures per al sosteniment de la vida. Centralitat que fins i tot ha estat evidenciada com mai en aquests temps, donat el context covid-19 i els reptes que ens ha plantejat per tornar a col·locar les cures al centre de les decisions socials, polítiques i econòmiques.

Explica’ns en un paràgraf de què va la teva recerca…

En la meva tesi faig un estudi comparatiu entre Quito i Barcelona, de programes de cures comunitaris per a gent gran impulsats per les administracions públiques. Són programes que detecten situacions de soledat no desitjada d’aquest grup poblacional i estableixen diferents estratègies per combatre-les. Els objectius que guien aquesta investigació són dos. El primer és explorar en quina mesura aquests programes es prenen seriosament la soledat no desitjada de la gent gran i l’atenen de forma col·lectiva entre institucions i comunitat, alleujant el pes d’aquesta responsabilitat que generalment han hagut de resoldre les famílies sense comptar amb gaire recursos ni capacitats adequades per fer-ho. El segon és examinar si aquests programes repliquen estereotips sobre el suposat do cuidador de les dones que fa que tinguin una major implicació a l’hora de cuidar. A cada ciutat analitzo dos programes en els quals estic realitzant entrevistes a persones usuàries, treballadores i voluntàries. Gràcies a aquesta investigació busco fer propostes de política pública que donin respostes oportunes a les situacions de la soledat no desitjada de la gent gran i plantegin alternatives a la distribució desigual de les cures.

A la teva tesi compares programes públics per combatre la soledat de les persones grans a Catalunya i a l’Equador. Quines són les diferències més importants que has trobat en els dos àmbits?

Els resultats preliminars indiquen fins ara dues diferències importants. La primera té a veure amb el lloc en el qual se situen les polítiques locals a l’atenció a les situacions de soledat no desitjada de la gent gran, en termes de drets que han de complir-se o necessitats no primordials que en algun moment s’atendran. A Barcelona, donat l’accelerat envelliment demogràfic, he trobat programes que es preocupen exclusivament de les persones grans que se senten soles i en risc d’aïllament, i això és possible perquè hi ha, alhora, serveis públics que en altres àmbits també donen resposta a altres demandes de la gent gran. En canvi, a Quito no hi ha programes públics comunitaris que prioritzin únicament l’atenció a situacions de soledat, per tant, els que jo analitzo inclouen aquest eix com una entre les seves tantes àrees de treball, la qual cosa marca bretxes a l’hora de garantir recursos i cobertura d’atenció.

La segona diferència fa referència al lloc que ocupa la comunitat en la seva interacció amb el públic a l’hora d’organitzar els programes de cures. A Quito la comunitat està implicada en la feina quotidiana, però ocupa un lloc bastant marginal al voltant dels recursos i el lloc que les polítiques locals li destinen. Mentrestant, a Barcelona la comunitat està àmpliament implicada en la gestió dels programes i hi ha voluntat d’escoltar-la i treballar en conjunt. No obstant això, en funció d’un o altre programa, també pot ser un repte com s’aconsegueix aquesta implicació, pensant que no totes les comunitats en tots els barris tenen les mateixes condicions.

Què has après de teu pas per aquest concurs?

Vaig aprendre que un dels deures de l’acadèmia i de la investigació científica és aconseguir que un dels valors agregats del nostre treball sigui la comunicació divulgativa per a tothom. És important publicar els resultats en revistes indexades i intercanviar discussions amb persones enteses i que treballen en aquests àmbits, però és insuficient si no puc parlar de les meves troballes amb la gent que les protagonitza. El concurs va ser un exercici molt valuós per acostar-me a la gent dels barris que cuida la gent gran dels seus veïnats, els familiars que cuiden els avis a casa seva, o les mateixes persones grans que se senten soles, i perquè entenguin que les seves experiències poden ser una aportació per construir un estudi que busca alternatives per generar unes altres condicions possibles, més dignes per viure.