Mireia Bartrons: “La perpetuació de les desigualtats de gènere dificulta la mitigació del canvi climàtic i limita la capacitat d’adaptació de les comunitats”

La investigadora del grup de recerca en Ecologia Aquàtica (GEA) de la UVic-UCC Mireia Bartrons ha col·laborat en el projecte “Ecofeminismes augmentats: dona, aigua i emergència climàtica” (MUAC!), una exposició que es pot veure aquests dies a la Torre dels Frares. L’exposició, que s’inclou dins programa transversal d’activitats entorn de la conscienciació per a l’emergència climàtica, posa de manifest la connexió entre les dones, els ecosistemes d’aigua dolça i els desafiaments que planteja l’emergència climàtica a través de manifestacions artístiques.

 

 

D’on sorgeix la idea de l’exposició “Ecofeminismes augmentats”?

Aquesta idea surt de la Comissió de Gènere i Ciència de l’Associació Ibèrica de Limnologia (AIL), un grup molt potent de científiques i científics que té com a objectiu d’actuar com a observador del biaix de gènere en l’àmbit de la limnologia. En aquesta Comissió, quan floreix una idea no hi falten mans per tirar-la endavant i desenvolupar-la de forma excel·lent tot cooperant amb motivació màxima. En aquest cas, les investigadores Ada Pastor, de la UdG, i Anna Lupon, del CEAB-CSIC, coordinadores de l’exposició, van formular la idea d’oferir a la comunitat universitària una formació complementària en matèria d’igualtat i gènere a través d’analitzar el paper de la dona en l’emergència climàtica i, en particular, en la seva relació amb els ecosistemes aquàtics continentals. Aquesta idea va acabar amb dos projectes concedits per la FECYT i el Ministerio de Igualdad, i una exposició itinerant preciosa de realitat augmentada que reflexiona sobre les interaccions entre el canvi climàtic, els ecosistemes d’aigua dolça i l’ecofeminisme a través de la ciència i l’art. Coneixement, materials plàstics i recursos visuals es combinen per qüestionar la gestió actual de problemes ambientals associats a l’aigua i explorar un futur possible des de perspectives, veus i conceptes diferents de l’enfocament contemporani.

Quins són els principals temes que es tracten en els vuit plafons de l’exposició?

Vulnerabilitat al canvi climàtic, ecofeminisme, esdeveniments meteorològics extrems, salinització, eutrofització, contaminació, pèrdua de biodiversitat i l’aigua com a recurs energètic.

Has col·laborat específicament en el panell sobre la contaminació. Quins són els punts més rellevants que s’ha volgut comunicar en aquest àmbit?

En aquest panell, desenvolupat conjuntament amb l’Anna Freixa de la UdG, vam voler fer un tribut a Rachel Carson, influent biòloga, ecologista i escriptora estatunidenca, pionera en la defensa del medi ambient i la conservació de la natura. És coneguda pel seu llibre Silent Spring (1962), que va tenir un impacte profund en la consciència ambiental i va ser un factor clau en el moviment ambientalista modern. Seguint la trajectòria de Rachel Carson i les seves publicacions, vam voler mostrar com els pesticides i altres contaminants dispersats àmpliament al medi ambient són un risc per a molts organismes. Un cop a l’aigua, moltes d’aquestes substàncies es bioacumulen i biomagnifiquen al llarg de les xarxes tròfiques, arribant a concentracions molt altes en els depredadors de nivells superiors, com són els éssers humans. Aquesta exposició amenaça la fertilitat i la salut de moltes dones, així com el futur de la seva descendència.

El projecte evidencia les dones com a un dels grups més vulnerables davant de l’emergència climàtica. Per què creus que també en poden ser els agents de canvi?

Bé, aquí la clau la trobaràs a l’exposició, però molt resumidament la idea és reflexionar col·lectivament sobre el paper de la dona en l’emergència climàtica i aportar solucions conjuntes que incloguin les dones com a agents de canvi. L’emergència climàtica i la crisi ecològica estan causant un impacte significatiu en els ecosistemes continentals de tot el món, generant desigualtats i discriminacions que afecten especialment les dones de manera desproporcionada. La perpetuació de les desigualtats de gènere dificulta la mitigació del canvi climàtic i limita la capacitat d’adaptació de les comunitats. Un nombre considerable de dones, motivades per la seva insatisfacció amb aquesta situació, han emergit com a figures prominents en els moviments que busquen la salvaguarda i la protecció d’aquests ecosistemes. Lamentablement, sovint releguem aquestes dones a l’oblit quan parlem sobre les qüestions relacionades amb el canvi climàtic i l’aigua.

 

[Extret de la revista APUNT de la UVic-UCC]